Una capa amaga l'amor entre dones

La darrera vegada que ens veiérem, acabaven de xapar-nos en dos. Aquell dolor que sentírem, ara en diem amor. Les dones que estimen altres dones són moltes, a les Illes. De fet, cada pic en són més. No pas perquè s'estiguin convertint, ni tan sols perquè pugui parèixer una moda. No. Senzillament, la seva visibilitat ha augmentat a cops d'igualtat (i molta pedagogia) entre la plataforma natural de cada persona: pares i mares, colla d'amics, col·legues d'escola, companys de feina, veïns... I què és la pedagogia? Idò el fet de donar exemple, de socialitzar-se amb el món des de la perspectiva que un accepta: la seva sexualitat. De casos, n'hi ha un caramull, tot i que, malauradament, tots tenen algun detall negatiu en la seva història.

Belén, infermera de professió, parla amb evident loquacitat. "Jo, quant tenia 16 anys, em vaig ficar en un equip de futbol i tot d'una vaig sentir un afecte molt especial per una companya", Gemma. L'estima, però, anava més enllà de la simpatia entre amics. "Jo volia estar amb ella, no pas amb nins. I sempre deia als meus pares que sortia amb els de l'equip, però en el fons era per estar amb ella". Un bon dia, però, Gemma li digué un bon secret. Li agradaven les dones. "I se'm va fotre la vida". Per què? Encara no ho havia reconegut. O assumit. I començà a rebre notes d'una admiradora secreta. "Al matí m'angoixaven les seves notes, i a la nit les necessitava bojament".

S'obria, tot i que encara hi ha més. Un dia és al saló. Parla per telèfon amb la seva tieta. Li demana que cuidi el seu cosí, que s'hi mostràs afectuosa, perquè havia intentat suïcidar-se perquè era gai. I li contesta: "Clar que sí, tanmateix tenc moltes amigues lesbianes!". La seva mare, que passava per allà, li demanà: "I la teva amiga Carla, és lesbiana?". Sí. "I Pilar?" També. Un breu silenci. "I tu?". Un poquet, li contestà. "La veritat és que quedaren astorats", explica Belén. "Em prohibiren anar a dormir a casa de les amigues que fossin lesbianes".
Durant dos anys, més o manco, la sexualitat de la filla d'aquesta família fou un tabú. La Universitat, tanmateix, obrí més portes a Belén, que hi conegué allò que foren algunes companyes temporals a l'equip de beisbol del campus.

Ara té parella estable, és feliç, però una nova capa d'invisibilitat es creua pel seu camí. "Vull tenir fills, però la meva al·lota, socialment, no ho ha reconegut". Ni pensa fer-ho, encara. I així, com pensar a quedar embarassada? Lluïsa també té parella, com Belén, tot i que el problema és que Lluïsa no nom així, una identitat falsa marcada per la seva padrina. "Encara no ho sap, i millor així. He anat alerta perquè crec què és un mal innecessari". Tot i així, mai no ha rebut cap reacció negativa. "I tampoc és que ho anunciàs a tothom: Hola, som X i som lesbiana". Mentre era a la Universitat, a 19 anys, se n'adonà. "Ho tenia ocult, dins mi. Després vaig estar amb un al·lot i, de fet, també m'agraden ambdós sexes, però ara estic amb una dona".

El procés per explicar als seus pares la situació fou llarg. S'hi torbà "un any o més" d'ençà que ho havia assumit. "Necessitava explicar-los-ho, però volia assegurar-me que tot anàs bé". Va ser tens. "Clar, jo m'havia distanciat dels meus pares i va ser un drama dir-los que era lesbiana, tot i que no pas per part seva. A partir d'aleshores, ens retrobàrem". A poc a poc donava informació als progenitors: amb qui anava, qui li agradava... "Cal trencar la manca d'informació, que n'hi ha". A la tercera dona que també s'estima les dones li direm Sebastiana. Sabem que part de la seva família és de la òrbita d'Esquerra Unida; progressistes. I quan els anuncià les seves inclinacions sexuals, quan tenia prop de 17 anys, no li digueren res. "Ara bé, tampoc no fou ‘Vinga, felicitat'!". Serà una cosa de joves, pensaren, passatgera. Però ja ha fet els 25 i continua igual. I tant!  Sebastiana mira enrere. "Tenia 16 anys. Ho record bé. Em vaig enamorar d'una al·lota i ho vaig passar molt malament. No pel fet que fos una al·lota, sinó perquè el meu amor no era correspost".

Ara són felices. Viu a la cosmopolita Barcelona, té al·lota i la veu delata que està somrient. Tan sols una taca als pensaments: "Encara no els ho he explicat a la meva padrina ni a les ties, però se n'estan adonant". Tot arribarà. "Allò que passa és que hi ha una generació que no ho entendrà mai", diu. I no és pas culpa seva. "Els varen ensenyar així i no és fàcil aturar-te i dir: Això en què creia és erroni". Sebastiana matisa: "També és cert que els joves són una generació sense problemes. Les coses canvien". Tornam ara a Lluïsa, ja que ella també hi està d'acord: "Anam millorant, tot i que els homes ho tenen més fàcil que nosaltres". Sí? Per què? "Són un poc privilegiats, perquè tenen més visibilitat pertot. El seu rol està més marcat". És indiscutible. El lector ha de pensar en totes les persones homosexuals que coneix, ja siguin famosos o amics particulars. Quants són al·lots i quantes al·lotes?

Lluïsa hi insisteix: "A les dones lesbianes se'ls tracta despectivament, com si fossin camioneres". Arran d'aquest argument, també és ben cert que alguns homes gais són, igualment, motiu de burla per la seva ploma, la manera de gesticular o el to de veu. Per ventura allò que succeeix amb les dones és una mena de doble discriminació: per ser dona i lesbiana. Una àrea que ha treballat extensament el grup d'alliberament sexual Ben Amics. Segons la seva presidenta, Cristina Àlvarez, "la dona encara no ha sortit de ca seva, no ha conquerit l'espai públic". Àlvarez també puntualitza les diferències entre lesbianes i gais. "Acabes per conèixer cent mil gais, es veuen a la televisió, mentre que de dones, no se'n veuen".

"I quan ets jovenet, precisament, és allò que necessites: referents". Àlvarez és de la fornada de joves que assumiren amb felicitat la seva sexualitat i de les que s'enfrontaren a pares i mares per dir-los: "O m'acceptau o em perdeu". És aquesta una nova tendència sociològica, que apunta a una nova correlació de forces: si els progenitors no hi estan d'acord, és el seu problema. I adéu. Cristina mira al passat. "Totes les meves amigues deien "que bo que està aquell al·lot. I jo pensava: que bona que està la seva al·lota!". Encara que manté aqueixes amistats, Cristina també es relaciona amb una colla d'amigues lesbianes. "És molt important sentir-te entre iguals, sentir-te lliure". Ara bé, el perill de cercar un entorn d'homosexuals és la guetització del moviment. "Bé, jo no hi estic d'acord. Es parla de guetos, però jo només hi veig un espai alliberat, normalitzat, on no passa res perquè faci una besada a la meva al·lota". De fet, a Cristina li han muntat algun xou en bars per aquest motiu.

"Ah! I el més mític: si vas pel carrer aferrat de la teva parella, tothom et gira l'esquena". La persona homosexual no surt un pic de l'armari, "sinó desenes de vegades al llarg de la seva vida". És com si tothom fos heterosexual fins que es demostra el contrari i, per tant, és com si calgués anar explicant l'orientació sexual a cada moment. "I no és el mateix ser lesbiana a Palma que a Algaida! A la Part Forana, l'homosexual és la lesbiana del poble".
"Però allò més fort", diu Lluïsa, "és que moltes vegades són les mateixes dones les que apliquen el masclisme envers la seva condició". O sigui, lesbofòbia internalitzada. Qui no ha sortit de l'armari, tot i que ho entén, tal com diuen en l'argot del moviment homosexual oficial, és l'al·lota d'una de les tres dones que han imprès els seus records en aquestes pàgines. "Els seus pares no ho saben", diu la companya, encara que té més de vint-i-cinc anys. "Fins a cert punt això és normal o, si més no, habitual", puntualitza Cristina Àlvarez. Doncs facem que sigui, a partir d'ara, tota una raresa.