Itàlia es despulla

Hi ha escenes del paisatge urbà a les quals un no s'acaba d'habituar mai. Una és ben comuna en aquestes altures de l'any, just quan l'ascens del mercuri obliga a alleugerir vestimenta. Aquesta circumstància no passa de llis pels veterans caçadors de mirades que, amb l'escuradents als llavis i el diari enrodillat entre les mans, no dubten a oferir-se un bon homenatge cada cop que alguna senyora o senyoreta els passa per davant. Qualsevol banc de qualsevol parc pot convertir-se en un excel·lent refugi per a molts padrins que reneixen cada vegada que es creuen amb carn fresca.

N'hi ha que tenen més sort. L'avi Berlusconi, per exemple, pareix no limitar les seves fantasies a l'art d'imaginar badocant, ell va més enllà simplement perquè pot. O algú posa en dubte que no pot? Ningú. Compres de jutges, mangarrufes mediàtiques, lloances a Mussolini i escàndols amb fines jovenetes d'escot generós, tant s'hi val!
Sigui com vulgui, el problema dels italians no és que hagin caigut cent vegades, sinó que són incapaços d'aixecar-se amb dignitat. La inexistència d'una oposició mínimament llampant és la mostra més concisa que ens trobam davant un poble cansat.

I només enmig d'aquesta atmosfera es pot interpretar un mandat versemblant, el qual no deixa d'engreixar gràcies al fatalisme d'un centreesquerra que, encara avui, es llepa les ferides que deixà Romano Prodi. Veurem idò fins on s'estira la paciència d'una ciutadania que sobreviu sota els peus de la insaciable ambició de Berlusconi. Deu ser que l'ambició és cosa només de pobres.