Silvio es perd per les velines

Silvio Berlusconi es reuneix avui amb Barack Obama. President davant president. Tots dos gaudeixen d'unes ràtios de popularitat amplíssimes (per damunt del 60%). Tanmateix, un d'ells és sobri i elegant, mentre que l'altre és escandalós i intenta ser elegant. Qui és qui? El primer és Obama, que fou definit pel segon, Berlusconi, com "aquell polític bronzejat", un terme pejoratiu que s'utilitza a Itàlia per insultar les persones negres. Silvio Berlusconi s'entrevista amb el màxim mandatari dels EUA entre l'estupor dels nord-americans. I si fos Obama qui organitzàs festes desbocades amb menors d'edat? La puritana América no ho consentiria, probablement. No debades, tenim l'exemple de l'expresident Bill Clinton i la seva becària Monica Lewinski, i de la coa que dugué.
Idò encara més gran és l'escàndol suscitat per Silvio Berlusconi. Tan sols en el darrer mes, se li acumula la polèmica de les velines a les llistes electorals per Europa, com també el ja cèlebre Noemigate. Ambdós casos són mostres d'un masclisme desfasat.

Les festes a la mansió Villa Certosa, amb presència de menors d'edat i dones despullades, passant per la sentència del cas Mills (un advocat britànic condemnat per testificar en fals a favor de Berlusconi en dos processos judicials). I acabant amb la investigació sobre l'ús indegut de vols a càrrec de l'Estat, que hauria utilitzat per traslladar els seus hostes a Vila Certosa. Déu n'hi do! Això no obstant, són les informacions d'un caràcter estrictament sexual (o masclista) les que han provocat la ira de Veronica Lario, segona dona de Silvio Berlusconi. A començament de maig, finalment, anuncià la seva intenció de divorciar-se del seu marit, Il Cavaliere.
Silvio no es mossega la llengua i acusà la seva encara esposa d'haver caigut en una trampa ordida pels partits i per la premsa d'esquerra. Allò cert és que l'esquerra italiana ja no és aquell front combatiu dels temps d'Enrico Berlinguer (secretari general del Partit Comunista Italià de 1972 a 1984) i no troben la via de superar -políticament- un president tan controvertit com és Berlusconi.

Demagògia?

De fet, es pot argumentar que basar-se en les xafarderies d'una persona no és la millor via per criticar-la. Així, hi ha aspectes que entren dins la vida íntima de la gent. I s'han alçat veus al feminisme italià contràries a les crítiques. O sigui, que es demanen per què un grup de dones no podes anar despullades pel món, si és el que individualment i lliurement desitgen. Ara bé, la denigració que per a la dona suposa la publicació de fotografies a Villa Certosa (El País, 4 de juny) és alhora difícil de discutir. Així mateix, són evidents declaracions prèvies d'Il Cavaliere. Convé recordar que, a mitjan de gener, assegurà que evitar les violacions de dones a Itàlia era "impossible". I ho justificà així: "Hauríem de desplegar tans de soldats com belles dones italianes.

No ho aconseguirem mai". La frivolització de les dones per part del president ve d'enrere. En una ocasió, parlant de l'ascens social, recomanà a les dones casar-se amb milionaris per resoldre els seus problemes de la precarietat laboral. I si algú té dubtes del suport dels italians al seu president, les eleccions europees ho han deixat ben clar. A Silvio el perden les velines, però no li passa factura entre els electors, almenys no és gaire excessiva.

Itàlia ja no és terra de feministes ni de rojos

Com és que els italians encara donen el seu vot a Silvio Berlusconi? Segons Joan Vaquer, politòleg mallorquí amb estades acadèmiques a Bolonya, "no cal mirar el que fa Berlusconi, sinó el que no ha estat capaç de fer l'esquerra: articular una alternativa".Actualment, l'espai progressista està liderat pel Partit Demòcrata, fusió de la Margarita de Romano Prodi i els Demòcartes d'Esquerres de Wlater Veltroni. A la seva esquerra queda la Itàlia dels Valors (de l'exfiscal Anticorrupció Di Pietro), Refundazione Comunista, Els Verds, el Partit Radical i Partit dels Comunistes Italians.

"I la relació entre ells és tan desastrosa", explica Vaquer, "que han deixat fer a Berlusconi allò que ha volgut". En canvi, Il Cavaliere "ha fundat un partit de fidels, el Poble de la Llibertat" i, sobretot, destaca el politòleg, "ha unit la dreta italiana en una única formació". Similar al Partit Popular a l'Estat espanyol. "Tanmateix, a Itàlia no existeix una mena de PSOE que li faci contrapès", matisa. De fet, hi ha més similituds amb el PP. La dreta espanyola està enfangada en corrupció, mentre que la italiana arrossega les sortides de to del president Berlusconi. "Però és igual, no els minva la seva popularitat".

Evidentment, hi ha factors que ajuden que Silvio sobrevisqui. Els mitjans de comunicació, per exemple. "Berlusconi té el control de totes les televisions, públiques i privades". I quan és criticat a algun programa, se'l carrega. "La mostra més clara és Raiot: una emissió sarcàstica i de crítica política. Idò bé, quan Berlusconi tornà al poder el 2008, n'hi havia que deien que no gosaria tancar-lo. I és clar que el va llevar! Immediatament!", exemplifica Joan Vaquer. Ara bé, en governar l'esquerra (final dels 90 i del 2006-2008), "no van ser capaços d'aprovar una normativa que garantís neutralitat a la radiotelevisió pública!".

I vet aquí, que es posa en evidència la incapacitat de l'esquerra. "No és que Itàlia sigui majoritàriament de dretes, perquè el 2006 engegaren Berlsuconi i feren pujar Prodi al poder", diu vaquer. "Malgrat tot, ho varen fer tan malament que la gent es va desil·lusionar" i el tornaren a l'oposició. També cal observar la Justícia. "Per una banda, Berlusconi converteix qualsevol judici en contra seu en una persecució política". A més a més, "la Justícia també està força desacreditada". O sigui, Berlusconi no té ni responsabilitats penals (no l'agafen) ni política (l'opinió pública l'absol). Itàlia és diferent. D'aquí la reflexió del politòleg mallorquí: "Pot semblar obscè, des de la nostra visió... però és així com funciona Itàlia".

Davant el buit d'oposició al primer ministre, han estat els moviments socials i els sindicats els que han aixecat les barricades. "Personatges com el premi Nobel Dario Fo, el cineasta Nani Moretti i la periodista Sabina Gutzanti (directora de Raiot) són els opositors". Però on és l'esquerra? No cal oblidar que Itàlia ha estat, històricament, un país revolucionari. Ha tingut el Partit Comunista més poderós a un país capitalista. Dos milions d'afiliats, cap a l'any 1953. El 34,6% del vot al Parlament italià, l'any 1974. Control dels sindicats i el món de la cultura, i grans teòrics com Antonio Gramsci. "Era una força que no només es limitava al moviment obrer, ja que el femisme italià fou precursor a tot el món dels drets de les dones!", afegeix Vaquer. Quina destrossa, Itàlia. "I encara li veig més recorregut i més anys al poder", conclou Vaquer.