La invasió creacionista

En aquest món de presumpta globalització en el qual ens hem atrinxerat, sembla que tot és susceptible d'ésser exportat-importat independentment que es tracti o no d'un bé de consum -encara que tot el que "funciona" acaba per ser convertit per algú en un gran negoci- o d'una cosa intangible de caràcter filosòfic i doctrinari. El més curiós de tot això és que l'afany humà per conèixer coses noves arribades d'altres llocs no sembla estar gaire relacionat amb un desig d'obtenir beneficis per a la nostra salut, la nostra cultura o el nostre benestar social. Si fa 500 anys començàrem a importar de les "Noves Índies" productes beneficiosos com la patata i la tomàtiga, també, per a la nostra desgràcia, ho vam fer amb altres de nefastos com el tabac que, encara coneixent ja l'abast extrem dels seus efectes nocius, continuam consumint amb una lleugeresa digna d'un estudi psiquiàtric col·lectiu.

Avui en dia, les facilitats per a l'intercanvi de productes, idees, filosofies, modes, creences, etc. provoca que des del més beneficiós al més nefast, des del més lògic al més absurd o del més atractiu al més bast circuli pel món d'un costat a un altre sense el control més mínim. Així, importam i exportam exquisitats gastronòmiques i escombraries menjades, coneixements científics i superstició, tendències filosòfiques i preses de pèl.

Preses de pèl

En aquest darrer sentit, el de les preses de pèl enfocades a la consecució d'uns objectius ben definits, s'han publicat últimament alguns articles que volien ser científics en els quals es pretén trobar proves, en els magnífics jaciments d'empremtes de dinosaures de l'Estat espanyol, sobre la veracitat del relat bíblic del diluvi universal. Així, Tas Walker, en el seu article Terrible lizards trapped by terrible flood, utilitza sense objeccions treballs de científics espanyols per reinterpretar-los a la seva manera i convertir un teròpode que nedava deixant les ungles marcades en el fons fangós en el que avui és el magnífic jaciment de Virgen del Campo (Enciso, La Rioja) en una víctima que lluitava contracorrent, amb desesperació, per salvar-se de la inundació bíblica.

A més, sobre els rastres de translació en línia recta, interpreta que els animals escapaven corrents de l'allau d'aigua que els venia a sobre. I, com les empremtes es conserven a la roca (la qual cosa no li sembla gaire lògic), dedueix que els dinosaures van ser submergits en condicions especials (condicions divines, potser?). Al final, l'articulista conclou que totes les empremtes de dinosaure del món es van formar alhora, durant el diluvi universal, fa 4.500 anys, ignorant així el treball de centenars -o milers- de geòlegs i paleontòlegs, físics, químics i biòlegs, historiadors i arqueòlegs dels darrers 200 o 300 anys. I per què els dinosaures es van ofegar deixant les seves empremtes i els altres animals -per exemple, els lleons- no? Perquè Noè no va salvar els que van fugir en desbandada i els dinosaures devien de ser bastant covards.

Un altre aspirant a científic, Alfred Adams, en el seu article Dinosaur graveyard uncovered in Spain raises new questions, utilitza el jaciment de Lo Hueco (Conca) per demostrar que va ser produït per l'allau de fang del diluvi universal, la qual cosa provaria la veracitat del Gènesi. Els seus arguments i manipulacions són tan interessats i bastos com els de l'anterior. Però, què té a veure tot això amb el que exposava al principi d'aquest article? Primer, que es manipulen coneixements adquirits aquí per tergiversar-los i utilitzar-los allà; i segon, que des d'allà intenta estendre les creences que volen demostrar "científicament" allà i aquí aprofitant les facilitats actuals per expandir les seves idees per tota la civilització global.

I qui són ells i on és allà? Ells són els creacionistes, una amalgama de moviments antievolucionistes inspirats en dogmes religiosos (cosmogonies i mites de caràcter creacionista) molt propis de les religions abrahàmiques i de les creences més diverses monoteistes, politeistes o animistes per a qui cada ésser viu prové d'un acte de creació diví d'acord amb un propòsit diví. Per ells, lluitar agosaradament contra qualsevol avanç científic que contradigui els seus postulats és una qüestió de supervivència. I allà, com no, és els Estats Units. Els creacionistes més activament polítics són els evangelistes d'aquest país que, amb la seva teoria del disseny intel·ligent, intenten obstaculitzar o impedir en la mesura de les seves possibilitats, que no són poques, l'ensenyament de l'evolució biològica a les escoles i universitats.

Són intèrprets literals de la Bíblia i rebutgen l'evolució teista i el creacionisme evolutiu que pretenen conjugar ciència i creença, allunyant-se així de l'actitud més difosa a l'Església catòlica de respectar l'autonomia de la ciència i les seves troballes. Certament, no es tracta, en aquest país, d'una minoria que es pugui ignorar, sinó d'una branca del cristianisme ben establerta que exerceix una important influència sobre els poders públics i que, a més dels seus púlpits, utilitza pàgines web, museus i qualsevol mitjà a l'abast per difondre les seves idees, de manera que han aconseguit exportar el debat a altres països.

Alerta

Podria semblar poc seriós pensar que aquestes tendències puguin calar i establir-se entre nosaltres, però recents declaracions de personatges públics com la reina Sofia en el sentit que és la religió la que ha d'explicar a les escoles l'origen de l'home o de l'escriptor Juan Manuel de Prada carregant contra la ciència per defensar el caràcter singular de la creació humana disparen l'alarma. Estan les idees creacionistes començant a estendre's a l'Estat espanyol i a la Vella Europa? L'evolució és acceptada només pel 40% de la població dels Estats Units, però al Regne Unit, pàtria de Darwin, el pare de la teoria de l'evolució, aquesta acceptació només puja fins al 48%, mentre que el 39% accepta alguna forma de creacionisme.

Evolucionisme
Espanya és un dels estats on més s'accepta l'evolucionisme, amb un 70% de suport (Miler et al. 2006). Sent l'evolució un fet científic aclaparadorament contrastat, el panorama no sembla gaire encoratjador. Per fortuna, francesos i escandinaus ens salven amb un 80% d'acceptació, però alguna cosa falla en el sistema perquè allò que la ciència estableix de manera tan exhaustivament confirmada no es transmeti a la societat amb claredat, és a dir, aquesta poc receptivitat dels coneixements adquirits en anys d'investigacions rigoroses amb conclusions plenament acceptades per la pràctica totalitat de la comunitat científica. El 12 de febrer passat es van complir 200 anys del naixement de Charles Darwin que, amb la publicació, el novembre de 1859, del gran tresor per a la humanitat que constitueix la seva obra L'origen de les espècies (completat, 10 anys més tard, amb la publicació de L'origen de l'home) va substanciar amb clares evidències, i va postular un mecanisme plausible, la idea de l'evolució que ja d'altres havien apuntat temps enrere. Anaximandre, deixeble de Tales en la vella Grècia, va assenyalar l'existència d'algun tipus d'evolució entre les espècies, igual que després ho féu Aristòtil.

Ja en l'època moderna, Jean Baptiste de Mones, cavaller de Lamarck (encara que apuntant un mecanisme erroni), i Alfred Wallace precedeixen Darwin en parlar d'evolució, però és a aquest darrer a qui hem d'atorgar el mèrit per la seva aportació del procés de selecció natural, base de la síntesi evolutiva moderna. El llegat de Darwin suposa el triomf de la raó sobre el mite, de la renúncia a les creences més arrelades davant l'evidència científica, del valor de la veritat basada en el coneixement i no en la creença. Cert que la ciència es pot equivocar. De fet, ha ocorregut en moltes ocasions, però corregeix els seus propis errors, que no solen durar gaire, per continuar avançant en el coneixement, mentre que els errors de les creences i de les ideologies es poden perpetuar en el temps obstinadament i defensar-se o imposar amb una voracitat constatadament perillosa. La ciència és l'única taula de salvació que tenim davant una naturalesa que resulta adversa. On seríem sense ella? Menysprear-la no és només absurd, sinó suïcida.

Any Darwin
Enguany se celebra l'Any Darwin en commemoració del segon centenari del seu naixement i dels 150 anys transcorreguts des que va publicar L'origen de les espècies, encara que l'actual situació econòmica sembla eclipsar qualsevol celebració. Però no estaria de més que les administracions públiques es decidissin d'una vegada a apostar definitivament pel coneixement i que deixàssim de veure, com hem vist ja, promocions com l'horòscop a través, per exemple, de la Loteria Nacional. Les creences i els enganys mouen un volum de negoci tan gran que ningú no sembla estar disposat a plantar-hi batalla.