Europa gira a la dreta

Benvinguts a la defunció de l'Esquerra a Europa. Un poc exagerat, potser, però, el vell continent camina amb pas valent cap a la seva dretització més absoluta. Les darreres eleccions al Parlament europeu foren bona mostra de la pèrdua ideològica dels partits d'esquerra. O de la seva manca d'estratègia. Un retrocés electoral, de Lisboa a Varsòvia i d'Estocolm a Atenes, que arriba en un moment propici per les forces socialistes: la major crisi econòmica del capitalisme en 80 anys. Arribats a aquest punt, separem dos corrents majoritaris: els socialdemòcrates clàssics, per una banda, i els verds i anticapitalistes, per una altra. Dels primers, només hi ha una interpretació possible per analitzar els resulatats del 7J: fracàs.

La dreta els va superar a 23 dels 27 països de la Unió Europea. A dos hi empataren (Suècia i Finlàndia) i a dos més hi guanyà la socialdemocràcia (República Txeca i Dinamarca). El mapa, idò, és hegemònicament blau.
Respecte a les forces a l'esquerra de la socialdemocràcia, els resultats són més variats. Per una banda, els comunistes i la seva òrbita retrocedeixen fins als 33 europarlamentaris. Alemanya (amb 8 diputats de Die Linke), França (amb 4 del PCF), Portugal (5 del Bloco d'esquerdes i el PCP) i Grècia (3 del KKP) són els que més eurodiputats aporten. I poca cosa. No tan magre ha estat el resultat dels partits ecologistes, que assoleixen 52 seients a Brussel·les. Els bons d'Europa Ecologie, liderada per Daniel Cohn Bendit (que ja no és vermell, sinó verd) han sorprès tant com la derrota d'Esquerra Anticapitalista. La formació trostkista, del carter Olivier Besancenot, esperava superar el 10% i ser sonada. No ha estat així, tot i que per ventura encara no era el moment.

Governs dretans

Ara bé, per entendre el retrocés global de l'esquerra cal observar més enllà de les presents eleccions. Per exemple, el signe polític dels governs estatals. Avui dia, la Unió Europea tan sols té quatre governs socialdemòcrates. Portugal, l'Estat espanyol, Àustria i el Regne Unit. No és descartable, però, que aquest darrer país caigui prest en mans del Partit Tory (conservador). I és que el govern laborista (per molts tan sols pseudoprogressista), podria haver d'avançar les eleccions en breus. A la resta d'Europa, els països governats formalment per l'esquerra també son escasos: Noruega i Islàndia (amb la flamant presidenta Singuroadóttir). Cal afegir al llistat els executius socialdemòcrates de l'Europa de l'est: Eslovènia, Macedònia, Albània, Sèrbia i Bulgària.

De fet, les repúbliques exsocialistes pareixen dividides entre un un clar conservadorisme prooccidental (propi del rebuig al seu passat soviètic) i el progressisme realista amb la misèria del país. Del grup prooccidental destaquen les tres del Bàltic (Estònia, Letònia i Lituània), a més de Polònia, que creà Solidaritat i ara està presidida per individus com Lech Kaczynski. L'altre grup, en canvi, manté vives les reminiscències de la potent Iugoslàvia (Sèrbia) i, fins i tot, té comunistes al Govern (Macedonia) i guerrilles revolucionàries (Albània). Un escenari totalment diferent a la tranquil·la Europa, a la qual li ha sortit panxa de tanta calma i conformisme. Es tracta de la UE del francès Sarkozy, la germana Merkel i l'italià Berlusconi. A partir d'aquí, tot un grapat de països amb menor pes, però igualment conservadors. Lidera la llista la sempiternament conservadora Irlanda. Al govern? Conservadors. A l'oposició? Liberals i un petit partit laborista.

Bèlgica, amb les picabaralles identitàries i lingüístiques, també ha donat pas una classe política dretitzada. Fins i tot Holanda, amb la cosmopolita i liberal Amsterdam, té govern democratacristià. De fet, el conservadurisme s'ha apoderat de societats històricament progressistes com Suècia i Finlàndia, que a principi de la dècada del 2000 enviaven els socialdemòcrates a l'oposició. Així que el capital més gran que mantenen les esquerres són les grans urbs europees, capitals d'Estat. Sempre l'han tingut, almanco des dels anys seixanta, a més de la creació de l'estat del benestar. Prova d'aquest poder és la batlia de Bertrand Delanoê a París (PSF), a més de la de Klaus Wowereit a Berlín (SPD). Són dos pesos pesants dels seus respectius partits, assolats per la pèrdua del poder en l'àmbit estatal. Per una altra banda hi ha Amsterdam, Copenhague, Estocolm, Zuric, Zagreb i Bucarest. Totes elles capitals d'esquerres a països de dretes.

El darrers grups de l'esquerra són la Lisboa d'Antonio Costa, Viena, Belgrad i Sofia. I Barcelona, perquè no. Al capdavant de totes les batlies hi ha el mateix color polític que a la presidència del país. Tan sols fa un any que aquest grup tenia dos grans membres més. Londres i Roma. Però Walter Veltroni va deixar l'Ajuntament romà per enderrocar Silvio Berlusconi. No tan sols no aconseguí el seu objectiu, sinó que el nou candidat a la batlia no fou capaç de mantenir-la a favor de l'esquerra. I Roma va caure en mans de Gianni Alemanno; xenòfob i posfascista declarat. Si Roma va passar de mans per abril del 2008, al mes següent era Londres qui es separava del Partit Tory. I Ken Linvingston, el roig, era batut per Boris Jonhson.