Mirades mentideres

En resum: Prop de quatre joves de cada cent pateixen problemes amb el seu físic, que deriven en malalties sanitàries. Per què? Segons les associacions d’ajuda, és a causa de la inseguretat, la baixa autoestima i el fet de sentir-se rebutjades per la societat. L’illa de Mallorca no és aliena a aquests mals. L’hospital de Son Dureta, de fet, disposa d’una unitat de referència per tractar els trastorns alimentaris. Inaugurada l’any 1999, atén cada any entre 160 i 170 pacients, la gran majoria dones. Tal és la feminització dels trastorns d’aquest tipus que es calcula que les dones protagonitzen un 95% dels casos. No obstant això, l’hospitalització de les pacients és el cas extrem, tot i que l’atenció que ofereix la unitat és molt àmplia. Prop de 2.500 tractaments i consultes de psiquiatria i 1.000 d’infermeria n’avalen la tasca. Remarquen des de l’hospital de Son Dureta, però, que el nombre d’afectats era més elevat fa 10 anys (quan s’inaugurà la unitat), que no en l’actualitat.

Associacions d’ajuda

A banda del suport de l’Administració pública, també hi ha alguns col·lectius que treballen l’àrea dels trastorns alimentaris. Per exemple, l’Associació en defensa de l’atenció a l’anorèxia nerviosa i bulímia (Adaner), així com l’Associació per a la prevenció i el tractament dels trastorns de la conducta alimentària (Antares). Una ajuda que ha d’anar destinada cap a l’autopercepció de les joves quan es miren al mirall, ja que la seva mirada els diu mentides.

La crida del vomitar

El discurs dominant interpreta que a les dones els agrada fer dieta i, com que desitgen estar belles, cauen en trastorns de l’alimentació pel simple fet de voler ser "boniques". Aquesta és la conclusió a la qual arriba Susie Orbach, psicòloga londinenca, que assegura: "Ningú no se soprén pel fet que un 80% de les dones dels països anglosaxons estiguin fent una dieta". Un 80%!. "Però allò més important d’aquesta dada és que demostra la nostra acceptació de la situació. Com si fos una cosa normal!", continua Susie Orbach. Aquesta crítica al sistema és una de tantes que Alejandra Moreno Àlvarez ha recollit en la seva obra, Lenguajes comestibles: anorexia, bulimia y su descodificación en la ficción de Margaret Atwood i Fay Weldon (ed. Treballs feministes, 2009).

La crítica subjacent, però, és que reeduquen la manera de menjar a les dones malaltes, però pràcticament mai no els expliquen que, per ventura, l’estan utilitzant com un mitjà d’expressió. Un altaveu per rebutjar el paper passiu que el sistema patriarcal els ha imposat. Segons aquest esquema, l’home seria el protagonista d’un sistema fal·locràtic. I per això ocuparia la cúspide de la piràmide. La dona, en canvi, mai no tindrà accés a posicions dominants. Per què? "Pot ser que les dones hagin acceptat el seu rol passiu (i els homes l’actiu), sense questionar-se aquesta divisió", explica Alejandra Morebo. També afegeix que "des del moment que la dona assumeix que és correcta la premissa que per ser bella ha d’estar prima, ja podem parlar d’esclavitud cultural".

D’aquí es deriva la idea que els trastorns d’alimentació són un llenguatge propi de les dones. L’autora de l’estudi utilitza les novel·les de Margaret Atwood i Fay Weldon per tal d’exemplificar aquesta mentalitat. Després de tot això, arriba a la conclusió que quan aquets trastorns surten a la llum, "el receptor mascle és tan dominant que li dona una interpretació fàl·lica" i, per tant, "associa l’anorèxia, la bulímia i la sobreingesta compulsiva amb el desig de les dones de ser primes", explica l’autora. Alejandra Moreno, que és doctora en Filologia anglesa per la Universitat d’Oviedo, insinua que si "la dona careix de veu i d’espai propis, i no té un receptor que la vulgui comprendre (que no és el mateix que escoltar), continuarà silenciada".