A ningú no se li escapa, a les atures en què ens trobam de la immersió digital, que les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) han baratat del tot la realitat que ens toca viure. Nous fenòmens, derivats d’aquesta nova situació, sorgeixen pertot arreu. I la majoria de persones restam a l’expectativa, veient com tot això evoluciona i ens fa evolucionar. Un més d’aquests nous espais creats en el camí de l’eclosió d’internet és el que ocupen les noves eines que han sorgit, a l’abast dels estudiants, per facilitar-los la feina. No ens referirem ara a elements arxiconeguts com ja són la Viquipèdia o Google. Més enllà d’això, hi ha un univers més ocult i on potser la recriminació ètica ha de ser més contundent. Parlam d’allò que es coneix en els cercles universitaris com a "fàbriques de treballs".
Recerca des de les Balears
A la nostra UIB hi ha un grup de recerca, encapçalat pel catedràtic Jaume Sureda, que fa anys que treballa a descriure aquesta nova realitat, a banda de fixar-se en els hàbits dels estudiants d’aquesta universitat, amb referència a actituds relacionades amb internet, especialment el "ciberplagi". Efectivament, sembla ser que la pràctica del ‘copia aferra’ és de les més recurrents, quan el calendari i els exàmens ho requereixen, entre els estudiants del segle XXI. Malgrat tot, el que avui tractam no és ben bé això. Tot i que potser tenen un origen semblant i una mateixa finalitat –fer que l’estudiant aprovi minimitzant el seu esforç–, les factories de treballs, conegudes en l’àmbit anglòfon com a term papers mills, tenen un component mercantilista i de producció en cadena que resulta veritablement nociu pels fonaments morals i formatius de les mateixes persones que els consumeixen.
Les empreses que ocupen aquest sector fan feina exclusivament en línia i aprofiten que la legislació no sol parar esment en la seva activitat. Com ens relaten els investigadors illencs responsables de l’estudi, ofereixen l’elaboració de treballs acadèmics originals, i "a la carta", segons les necessitats específiques de cada usuari del servei. Fins i tot, llueixen eslògans del tipus: "el seu fill podrà estudiar a la universitat que desitgi".
Encara que és cert que la compravenda de treballs prescrits pels professors per aprovar és una pràctica real des de fa temps, a l’àmbit universitari i a l’educació secundària sembla clar que la seva incidència era més aviat a petita escala. La cosa canvià quan a partir dels anys 90 del segle passat començaren a aparèixer els ‘bancs d’assajos’, en què els estudiants intercanviaven, de franc o pagant, treballs sovint ja emprats per altres estudiants, tot mirant d’adequar-los a les seves necessitats. Cal afegir que aquesta pràctica s’ha vist parcialment limitada amb el temps, sobretot als països d’àmbit anglosaxó, pels mecanismes antiplagi posats en marxa pels centres educatius.
Potser, com a resposta a aquests controls, sorgiren aquestes fàbriques de treballs a la carta, que oferien l’avantatge de poder evitar que el frau fos descobert, ja que es tractaven de textos originals. Així, aquests espais han proliferat a internet i tenen normes molt clares: diferents tarifes depenent de la casta de l’encàrrec i garanties que el que s’ofereix és un treball de qualitat i ho faciliten en el temps que el comprador hagi estipulat.
Més freqüent a Amèrica
Tanmateix, està clar que no tots els alumnes cauen en el parany. Hi ha dades obtingudes pel grup de recerca de la UIB, extretes d’una enquesta de 2007 sobre una mostra representativa d’estudiants d’aquesta institució, en la qual un 3,8% confessava haver comprat alguna vegada un treball acadèmic, un 0,8 ho haurien fet entre tres i cinc vegades, i devers el 0,1 per cent reconeixien haver-ho fet en més de cinc ocasions.
Per contra, la mateixa pregunta als Estats Units rep una resposta ben diferent: setze de cada cent estudiants confimarven haver realitzat aquesta pràctica. No de bades, el país de les barres i les estrelles, a més de ser el bressol de la xarxa, esdevé el lloc on més portals d’aquest tipus hi ha establerts, en total 118 –dels més de cinc-cents localitzats i analitzats per l’equip de Sureda–. Sens dubte, aquest és un problema prou seriós, aguditzat per la seva progressiva propagació arreu del món. Per sort, des de les Illes hi ha investigadors que treballen en aquest tema i tracten d’aportar la seva part per resoldre preguntes com: continuarà creixent la demanda de treballs ‘precuinats’ a Europa o què podem fer per combatre-la.
"L’educació no ensenya els alumnes a documentar-se"
Ruben Comas és pedagog i treballa fa temps en qüestions relatives al ciberplagi. L’interès per aquesta àrea, com ell mateix descriu, sorgí de pertànyer a una generació intermèdia, entre els catòdics i els digitals.
Malgrat determinades trampes, internet ha suposat un avantatge més que un inconvenient en l’educació universitària d’avui. Subscriviu aquesta afirmació?
Sí, no en tenc cap dubte. Ha provocat és un canvi, al qual el sistema educatiu en general potser no s’ha acabat d’adaptar. Ha millorat l’accés dels estudiants a la informació, però no és sinònim que estiguin més ben informats. És obvi que les eines per millorar la comunicació i accedir a certs continguts hi són, però s’ha de saber fer. Per part dels estudiants i del cos docent.
Seguint amb el dia a dia, quin creieu que és l’ús que en fan els universitaris illencs?
És clar que el major ús que en fan és a l’hora de documentar-se per ralitzar treballs. En canvi, no ho fan tant per ampliar coneixements. És un punt contradictori, perquè a l’estudi que hem fet a la UIB se’ls demanava on havien après a cercar informació per la xarxa, i la resposta majoritària era que ningú, en cap nivell del sistema educatiu no els havia instruït. Per tant, l’estratègia de documentació amb finalitats acadèmiques és molt semblant a la que empren per cercar qualsevol altra cosa, basant-se en cercadors generalistes com Google.
A la pràctica, quines aplicacions té la recerca que heu fet?
En l’àmbit correctiu, en destaquen tres: per una banda quant a reglaments hem estipulat què és el plagi acadèmic i què passa quan un professor enxampa un estudiant amb un treball copiat. Per l’altra, hi ha programari que cerca en un text fragments extrets d’internet. Força universitats anglosaxones tenen aquest programa. Finalment, consideram les mesures pedagògiques que hem d’aplicar, perquè sovint el plagi ve donat pel desconeixement de les normes de citació de les fonts de la informació.
Què recomanau al professorat per descobrir fraus en treballs?
L’experiència del docent hi compta molt. Si l’alumne no és prou cautelós, pot incórrer en errors que el delaten. El programari antiplagi és molt eficient, però recomanaria abans ensenyar a fer treballs que no anar fent de policia per veure qui ens ha copiat. El tema de les fàbriques ja és més complex, perquè precisament varen néixer com a resposta a l’antiplagi, i hi ha estratègies molt diverses i difícils d’afrontar.
En aquesta qüestió sembla que els anglòfons ens duen un poc d’avantatge...
Molt diria jo, tot i que no descart que un dia ens hi trobem. El que veim aquí no són portals on s’elaboren treballs per vendre. El més sovint és trobar espais on els estudiants se’ls intercanvien. La idea no em sembla malament, però una cosa és agafar altres treballs de referència i l’altra copiar-lo sencer.
Pensau que caldria legislar activament sobre aquest tema?
Normativament no es pot dir que el que escriu per algú altre faci res malament. L’apartat ètic és una cosa diferent. El que fan és vendre un producte, perquè en realitat tenen compradors. Pagar a algú perquè escrigui per tu no crec que pugui ser delictiu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Crec que és necessari realitzar periòdicament controls sobre les matèries perquè si no, ens trobarem que en lloc d´extirpar-nos l´apèndix ens trauran el fetge! Qualsevol tindrà el títol de doctor.
M'imagin que quan un alumne copia un treball fet a l'internet, i la majoria dels que es fan en el nostre cas són gratuïts, és perquè ha fet una labor de cerca i de documentació. A més, l'ha de llegir. No tot es negatiu perquè potser s'aprèn més per aquesta via que a la pròpia escola. Aprovar o suspendre són altres cinc-centes, perquè no tota persona que gaudeix de l'aprovat tradicional en sap massa, ni tot aquell que suspèn en sap tampoc, perquè a vegades aprovar depèn de la sort. Jo particularment crec que és la nota la que desvirtua l'aprendre per amor a aprendre, i el que imposa aprendre per raons mercantils.