“La meva vida ha estat dedicada a les ovelles i hi he passat molt de gust”

On vares aprendre l’ofici de pastor?
Mon pare va estar a Son Sales. Més tard, va posar una guarda pròpia i tota la vida va fer de pastor. Jo, de petit, hi anava els matins perquè ell i el meu germà poguessin formatjar. Anava a escola els vespres i a 13 anys ja m’amollaren tot sol, amb les ovelles: munyia i formatjava. De llavors ençà, sempre n’he tengudes i hi he passat molt de gust.

Com era la feina del pastor?
Partíem el dematí i fins al vespre. Cercàvem llocs on hi hagués menjar i hi dúiem els animals. Trèiem les ovelles a pasturar: les fèiem sortejar, perquè sols dins la finca que estaven no hi podien viure. Les movíem molt. Vaig dur es Burotell tres anys i les duia de Calvià a Santa Maria. Les movíem de nit: no hi havia gaire trànsit. Vaig dur ses Rotes i d’allà me les emmenava a Son Verdera. Jo els anava amb la bicicleta darrere, darrere. No menjaven res més que el que pasturaven. Tan sols els donàvem un poc de pallús de fava.

Quines tretes teníeu?
Teníem un centenar d’ovelles i ens defensàvem. La treta grossa era la llana, més que els xots. Anava molt cara. El formatge el donàvem d’agatge. A Son Verdera havíem de fer mig quintar de formatge i la resta era per a nosaltres. No en veníem gens. Per Tots Sants naixien els xots i els veníem per Pasqua, quan tenien 4 o 5 mesos. Era un xot fet.

Fèieu formatge?
Tots els pastors feien formatge. O poc o molt. El feien amb quall d’herba de carxofa. Ho assecàvem i es posava en remull dins un morter. Era delicat: si n’hi posaven molt el formatge coïa i, si n’hi havia poc, no es prenia.

Els mens anaven cars?
Valien poc, els mens. Però també pagàvem molt poc per les pastures. Tot valia poc. La llana sí que es pagava bé: a 70 pessetes el quilogram. Ara hem de pagar perquè se l’enduguin.

Com defensàveu la vostra feina?
Vàrem posar una carnisseria, jo i la meva dona, i la vàrem tenir 27 anys. Teníem molta parròquia. Però la gent comprava poca carn. Tothom feia porcs i pollastres i el que es venia més era la carn de xot. Mataven un xot cada setmana, els divendres; dissabte se’n venia el frit i diumenge la carn. Llavors havien d’anar casa per casa a cercar qui en volgués el sobrant. Es venien també ovelles velles, es venien sempre. A la gent li agradava l’animal fet: era més barat. Els xots de llet no s’han començat a consumir fins fa poc. Els que es compraven més eren els de dos mesos, amb devers 25 quilograms de pes viu.

Les ovelles com eren?
Pertot hi havia la mateixa ovella: grosses, peludes... per Son Cós, Son Sales... Eren més grosses on menjaven més i més petites on menjaven manco. Els pastors les cercaven que tenguessin sobrenàs, les anomenaven "nas de setrill". Tenien la cara més grossa. Mon pare em deia que les ovelles que ara en diuen mallorquines les anomenaven manacorines. Varen venir aquestes ovelletes d’uns xots francesos que dugueren. N’hi havia per Manacor i Felanitx. Per aquí no n’hi havia cap, d’aquestes. L’ovella mallorquina és més grossa i té les orelles més grans.

Coneixes les ovelles una per una?
Sí, jo les conec una per una. No són iguals. Les ovelles són com les persones. A mi em poden donar les entresenyes de la fesomia d’una ovella i la reconeixeré tot d’una dins la guarda, sols amb aquelles indicacions.

També les coneixeu per l’edat?
Sabem l’edat per les dents. Hi ha anyelles, toïsses del primer any, primalones del segon, tercenques del tercer i llavors ja serren.

El ca era un amic imprescindible del pastor?
Sempre he tengut cans de pastor mallorquins i n’he tenguts de molt bons. És una ajuda molt grossa: un pastor sense ca no pot anar enlloc.

Com us aficionàreu a sonar el flabiol i les xeremies?
Jo guardava, d’al·lot, a Son Verdera i n’Andreu David a s’Arboçar i els vespres que teníem por ens topàvem i sonàvem tota la nit. Sempre hem anat plegats. Després vaig estar trenta anys sense fer res fins que em varen tornar a ginyar.