“L'estèvia és una planta extraordinària que tothom ha de poder cultivar”

Quina és la vostra activitat professional?
Som hortolà de Balaguer. A casa meva ja feien hortalisses per a la nostra ciutat i comarca. Som quatre generacions dedicades a l’horticultura. Tenim una empresa, Pàmies Hortícoles, que en manté l’activitat.

Quins productes feis?
Feim devers setanta productes que van des de flors comestibles (flor de carabassó, clavell i begònia, posem per cas), aromàtiques (alfàbrega, julivert arrissat, menta, orenga i romaní), herbes per a amanides (dents de lleó, espinacs i bleda roja), fins a verdures (enciams, xicoira i col rave) i miniverdures.

Quina perspectiva té la vostra empresa?
Hem passat de fer hortalisses per al consum local a ser presents en molts de mercats de l’Estat i a atendre la restauració. Ara, ens hem interessat per les plantes medicinals valorant el que consideràvem males herbes i havíem combatut químicament.

Què és l’estèvia?
És una planta que ha tengut un ús edulcorant. Els guaranís l’havien usada sempre. És un gran cosmètic i un bon antioxidant. Té propietats antidiabètiques i diürètiques, redueix la pressió arterial i regula l’aparell digestiu. És una planta extraordinària, com moltes d’altres. Combat una malaltia que provoca molta despesa sanitària: la diabetis. Hi fa ineficaç la medicació convencional i les seves nombroses contraindicacions.

Com la vàreu conèixer?
Cercant informació sobre Monsanto, la multinacional que produeix el 90% de transgènics de tot el món, vaig conèixer una associació nord-americana de pares d’infants diabètics que havien mort i demandaven Monsanto com a responsable per la comercialització d’edulcorants químics perillosos en extrem. Aquests pares també demanaven la legalització de l’estèvia. Com és lògic, Monsanto i tota la indústria agroquímica s’hi oposava.

Per quin motiu?
Em vaig posar a investigar-ho i vaig conèixer una monja benedictina, Teresa Forcades, que té publicat un llibre que es diu Els crims de les grans companyies farmacèutiques, en el qual ho explica tot. També m’hi ajudà el premi Nobel de medicina Richard J. Roberts, que deia que per a les empreses farmacèutiques "el medicament que cura no és rendible". Aquest senyor afirmava que les multinacionals estan més interessades a generar medicaments cronificadors, que provoquen un empitjorament quan es deixen de consumir.

Com és possible, això?
Roberts afirmava que, quan es descobreix algun medicament curatiu, la indústria farmacèutica obliga a variar-ne les investigacions cap a fàrmacs que cronifiquin la malaltia per a tota la vida.

Algú ha tengut en compte aquestes observacions?
No. I que tot un premi Nobel digui això i no passi res és greu. Curar, venia a dir Roberts, no és negoci. Això és el que s’ha de canviar.

I és aquí on entra en joc l’estèvia?
Vaig comprendre que a través d’aquesta planta era possible arribar a milions de persones. Una planta petita, coneguda de temps immemorial a Amèrica, però declarada il·legal a Europa a causa de les pressions de la indústria química i farmacèutica, era l’eina que podia unir la gent que vol canviar aquesta situació.

En quina situació legal es troba ara?
El juliol de 2008, l’Organització Mundial de la Salut autoritzà l’estèvia per tot el món. Però l’Agència de Seguretat Alimentària Europea no ho va fer. És evident que la indústria farmacèutica en retura l’aprovació per tenir temps per preparar-se. Tot d’una que puguin controlar-ne el mercat, es legalitzarà.

Què heu fet per promoure la planta?
Hem creat una associació que es diu La dolça revolució, en honor d’una planta que és 30 vegades més dolça que el sucre. El nostre objectiu és difondre’n les virtuts curatives sense intenció de fer-ne un negoci. I som aquí per intentar que tot això es materialitzi també a les Illes Balears.