Ella té nou anys i la consciència tranquil·la. Encén un petit ciri, abillada amb aquell vestit crema que tant li agrada, i no pensa en qüestions que, realment, li semblen mundanes. Que si la dona pot participar en una processó? "Evidentment –pensa–, així ha estat sempre". Però tan sols té nou anys, meravellosa edat d’innocència, i no ha conegut el temps de la discriminació de la dona en els actes religiosos, com ara intervenir en les processons amb motiu de Setmana Santa. Júlia Almagro Terrasa (Palma, 1957) sí que els recorda. "Aleshores estava prohibit que nosaltres també poguéssim prendre-hi part", explica. "Però a mi m’encantava la Setmana Santa, sobretot la Mare de Déu de l’Esperança". Era tanta la seva devoció que, fins i tot quan se n’anà a estudiar a Barcelona, encara la visitava. "Record que el ferri sortia a les 12 del migdia, perquè llavors no hi havia avions, i jo sempre treia temps per veure un segon la Verge, abans de pujar al vaixell".
De la infantesa passa a la joventut: "Jo volia veure les processons, però no de la mà de mon pare. Ara tocava participar-hi". Aleshores, les úniques possibilitats eren desfilar com a dona de mantell negre i pinta coronant els cabells. Ah! I taconet de penitència. "Amb tots els respectes, aquesta no era pas la meva opció", confessa Júlia Almagro. Fou així, idò, com Júlia acabà maquinant una estratègia per poder sortir de confraressa. "Me’n vaig vestir, caperutxa inclosa, per tal que no se’m reconegués", conta. "I duia, a més a més, un cartell de paper que indicava ‘vot de silenci’. Així no havia de mostrar la meva veu i destapar l’engany". I fora, bona l’haguessin feta, si s’hagués descobert qui s’amagava davall la caperutxa.
Records similars té Mònica Bellinfante (Palma, 1961), presidenta de la confraria de Santa Mònica. "Abans tot s’havia de fer d’amagat", assenyala. I ara? "Almanco la meitat dels confrares són dones", apunta. No debades, a la seva confraria la xifra ronda el 80%. Però ressituem-nos a les darreries del franquisme. Tot canvià amb l’adveniment de la democràcia. "Realment, va ser un canvi global per a aquest país", opina Júlia Almagro. Les agrupacions començaren a acceptar que les dones es vestissin de caperutxes i que tirassin del pas, del pes de la igualtat.
Ara bé, hi ha diferents lectures de per què s’hi deixà entrar la dona. Per una banda, s’entén que la dona sempre ha pogut desfilar a les processons, tot i que duent mantell. Es pot interpretar que la posició de partida era més igualitària que en altres indrets de l’Estat espanyol. Aquesta presència femenina podria ser un reflex del matriarcalisme imperant històricament en el poble mallorquí, enraona Almagro. "Perquè les madones són, al cap i a la fi, les que sempre han pres les decisions de la casa".
Alhora que la Transició
La segona teoria afirmaria que, dins el procés de democratització, la participació de la dona era una passa consegüent amb els aires de canvi. Aquesta hipòtesi és avalada per altres modificacions socials que es visqueren aleshores. Per exemple, la separació Església-Estat i la laïcitat creixent, o la no-presència de l’Exèrcit en les desfilades. Finalment, tal com assegura Júlia Almagro, sobre la taula queda la teoria de la participació. "Hi hagué un moment històric en què les processons es varen buidar", reconeix Júlia, alhora que situa aquesta època a principi dels anys 80. La secularització de la societat explicaria aquesta davallada. "De vegades, el Crist arribava desarborat, tot sol", precisa la confraressa de l’Assumpció. A més, el fet que les dones no hi poguessin intervenir feia que els homes també perdessin il·lusió.
"És clar, si no poden desfilar ni la teva dona ni les teves filles...", ho justifica Almagro. En seria una conseqüència que moltes famílies començassin a partir de vacances per Setmana Santa. "El transport aeri s’havia popularitzat i la gent aprofitava per anar-se’n", recorda. És llarga la llista de motius pels quals s’acabà acceptant la dona a les confraries, a principi dels 80. Per ventura, la raó rau en la suma de tot allò que s’ha exposat fins ara (democràcia, matriarcat i baixada d’assistència). Aquesta combinació de factors ha duit la dona, fins i tot, a la direcció del moviment de les confraries. Actualment, sis dones ocupen la presidència de diverses d’aquestes organitzacions de Palma. Almagro, és vicepresidenta de l’Associació coordinadora des de 2002.
Curiosament, l’antecessora també era dona: Mònica Bellinfante, qui endemés gaudeix d’un altre reconeixement: fou la primera, el 1997, que ocupà la direcció d’una confraria. "Jo havia estat exalumna de l’escola Santa Mònica i en un moment determinat vaig plantejar a Serafina Vilanova, la ‘mare generala’, vejam si n’organitzàvem una". Dit i fet, "perquè Serafina havia estat una dona molt emprenedora", afegeix Bellinfante. "Després em va dir si volia presidir la confraria i, tot i que em vaig espantar una mica per la responsabilitat, ho vaig acceptar". Així, fins ara.
Doblen el públic
Sigui com sigui, les processons de Setmana Santa no només augmentaren el nombre de confrares d’ençà de l’oberturisme, sinó que el públic que les presenciava també es multiplicà. Tot per veure la gent del pas: els tambors i els músics; l’abanderat, els confrares, en general; les que fan netes les falles i les que cuiden les flors que després distingiran el pas; les que caminen amb ciriet en penitència... I els fanalers, que durant la desfilada han de cobrir, per ventura, el rol més costós (per feixuc) que s’interpreta a la processó. Tantes responsabilitats i tan antigues. I és que les confraries han estat, en el vessant mediterrani, "una font de sociabilitat a l’Espanya preindustrial", explica Josep Alavedra Bosch, professor d’Història Moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona. "A les confraries es participava de la festa religiosa, es regulaven i es negociaven els preus de mercat i, també, l’accés a llocs de feina", afegeix Alavedra en el seu estudi Sociabilitat de laics malgrat Trento (2004). No hi ha cap dubte que ja no tenen la importància del segle XVIII, però quina transformació, que la dona hi sigui present.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
La disfressa no fa el monjo, ni la monja, i aquí a molta d'aquesta gent el que li agrada és anar disfressada. Més que per devoció ho fan per passar-s'ho bé.