S'aficionaren a la fotografia abans de ser mestres

Així s’han d’entendre els esforços dels participants a la II Mostra de fotografia del Col·legi d’Advocats de les Illes Balears. Sense voler equiparar els participants del concurs amb els mestres abans esmentats, tots ells basen el seu treball en una mescla de compromís per allò mostrat i un cert gust per l’estètica. Les 84 fotografies seleccionades a la mostra així ho confirmen. Totes estaven cridades a revelar la realitat dels drets humans. Aquí i ara. Per això, els temes tractats componen una miscel·lània multicultural. Jaime Andrés Planas Janer presentà la imatge Igualtat. Les mans, a contrallum, formen el cèlebre triangle que les dones feministes alcen al vent en dia de manifestació. "Havia pensat a fotografiar les mans blanques de la pau, però vaig optar per fer alguna cosa diferent", explica Planas Janer.

"Érem a casa d’un amic, aquí a Palma, i canviant els balanços de blanc, aconseguírem aquesta tonalitat". Tal vegada el rosa de la igualtat perdi, algun dia proper, el motiu de la seva existència. Consuelo Bezares també utilitzà ca seva com a estudi fotogràfic. De fet, el nin que mostra la imatge és el seu fill. Ara bé: som davant una foto preparada, no real. Què vol dir això? Que el nin de quatre anys i les mans tapant-li les orelles no sentia les baralles dels seus progenitors. "Els nins neixen amb innocència, amb una alegria innata", explica Consuelo Bezares, "però els adults els la destruïm".

No cridis, papà és el títol i diàleg inexistent del fotograma. Bezares es refereix d’aquesta manera a la violència masclista contra les dones. Per ventura, una de les lacres més sagnants d’aquesta societat. "M’impacta moltíssim aquest tipus de violència. I els infants, tot i que siguin petits, s’adonen clarament que està succeint una cosa horrible", explica. Un altre de les participants, Ana Pilar López, també remarca la gravetat de la violència de gènere. "Almanco, les lleis cada vegada són més dures", afegeix. I és que el seu passa per ser un missatge en positiu. Ella presenta Un pas més, fotografia del lent caminar dels drets humans.

Una metàfora "per dir que caminen cap endavant, que no farem passes cap enrere". El lleu matís, però, és que els peus que Ana Pilar fotografia són negres. "Ara per ara, el problema de la immigració és terrible: gent que mor pel camí quan l’única cosa que vol són recursos per sobreviure", diu amb veu resignada. "És un tema que ha fugit de les mans, descontrolat; una pena", descriu Ana Pilar. I d’un esperançador optimisme torna al seu contrari. "Les passes són com de nadó, massa curtes, massa lentes". O sigui que cal trepitjar l’accelerador, si bé la direcció ja és correcta. No ho té tan clar David Pérez, que viatjà el passat novembre a Tunísia. "Pràcticament, el motiu era fotografiar el país", aclareix.

Un dels tants instants que captà és el d’un tren, "el dragó vermell", perseguit per una colla d’infants amb aire famolenc. La Cursa diària. "Em va sobtar molt que nins tan petits fessin això per tal de demanar doblers als turistes", explica amb perspectiva, "ja que, a la fi, implica que tenen un nivell de vida ínfim". Però la pobresa també té rostre a Mallorca. Com ara a l’aeroport de Son Sant Joan mateix. El retorn és la captivadora imatge que tragué Àlvaro Pérez dels viatgers aeris. Descriu l’escena així: "Estava tranquil·lament a l’aeroport i vaig veure aquest grup, que se n’anava a un país de l’est". Retornaven a les arrels. "Igual que la gent d’aquí emigrà en els 50 i 60, ara ho fan uns altres". El quid de la qüestió, però, és invariable. Ja sigui en ‘blanc i negre’ o color, amb càmera Leica o amb Reflex digital, la realitat espera allà fora a ser fotografiada.