Deia, de manera ininterrompuda, una jove pedagoga (filla de la nova escola) que "un no s’allibera completament de l’adolescència quan deixa de tenir acne, sinó quan és capaç de subsistir econòmicament per si mateix". Tot i les traves malintencionades que es podrien posar a aquesta tesi, els fets demostren que d’entre la llista de projectes de fum que un té tot just alliberar-se de l’institut, hi apareix indubtablement l’autosuficiència, també econòmica. D’aquesta manera, no és baix el nombre de persones que, en començar el seu trànsit per les facultats, passen a formar part de diverses borses de feina, tot amb l’objectiu de no estar sotmesos als dictàmens dels familiars. Tanmateix, conjugar els llibres i els apunts amb les obligacions pròpies d’una ocupació més o menys seriosa no és una tasca senzilla.
De fet, normalment la gent que treballa alhora que estudia es torba més a acabar la seva etapa formativa, ja que la disponibilitat horària en relació amb les obligacions acadèmiques es va reduint de cada cop més. En tot cas, en alguns casos les exigències i les recompenses que sovint regalen alguns oficis acaben per fulminar determinats projectes vitals "més ambiciosos". Aquest és el cas d’Eva, una jove de 26 anys que començà els estudis de Dret a la UIB a edat de 18 anys i que decidí, un mes de setembre, no matricular-se de segon curs, tot com a conseqüència del bon ambient i del sou que trobà en una feina d’estiu que ha esdevingut permanent. A pesar d’això, val a dir que el binomi treball-estudis no resulta exclusiu dels més joves. En aquest sentit, és ben habitual trobar persones que, després d’haver abandonat la seva formació, decideix reprendre-la anys més tard com a complement de les tasques quotidianes amb les quals conviu qualsevol mare o treballadora.
Més dificultats
Sigui com vulgui, l’evolució dels darrers anys deixa entreveure que de cada vegada són més les dificultats i les traves amb les quals han de conviure els qui volen estudiar treballant. Les causes són diverses. D’una banda, les exigències que imposen les empreses de determinats sectors desemboquen en uns horaris totalment rígids, horaris que acaben condicionant directament aquests col·lectius. Amb tot, la reducció del temps disponible per anar a classe –ja sigui per motius laborals o familiars– motiva que molts d’aquests treballadors s’apuntin a aquests cursos amb la modalitat a distància. Altres fórmules emprades són la reducció de la jornada (molt comuna en el cas dels qui preparen oposicions) o demanar el torn de nit, si l’ocupació en qüestió té horaris rotatius.
Les mancances quant a beques o d’altres ajudes que permetin afrontar les suculentes matrícules i mensualitats amb les quals es presenten segons quins estudis, són un altre motiu explicatiu del fenomen. Poc més o manco, aquest és el panorama que detalla la història de Jaume Bordoy, un treballador social que no comença una especialització universitària d’antropologia perquè el preu del curs s’enfila gairebé a 3.000 euros. "Fa dos anys que ho intent i he demanat algunes beques, però en les meves circumstàncies actuals difícilment podré arribar a fer aquest curs".
En qualsevol cas, sembla que l’hàbit amb el qual varen créixer les generacions precedents, que treballaven amb sol i estudiaven passat l’horabaixa ha quedat gairebé extingit. Qui més qui manco té les condicions socioeconòmiques adequeades per poder-se costejar una carrera o una altra modalitat formativa sense que això suposi haver de fer feina. De fet, a mesura que s’ha anat normalitzant l’accés a la Universitat (com també a altres branques educatives) de les diferents capes socials durant les darreres dècades, s’ha tendit així mateix a construir una estructura que atorga dedicació gairebé exclusiva a aquests estudis.
Tal vegada, la darrera mostra d’aquesta tendència la trobam en l’arxiconegut pla Bolonya. Precisament, un dels punts que més han atacat els qui s’anuncien com a contraris a aquesta reforma europea és la manca de flexibilització que tindrà la vida universitària del futur. Horaris poc adaptables a les necessitats de molts dels qui tenen ja una ocupació professional, afegit a classes i a tutories en les quals la presència de l’estudiant resulta essencial, sembla que són alguns dels arguments que sostenen aquesta oposició.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
a la UIB ho diuen així de clar... si ha de fer feina la universitat pública no es el teu lloc... aquí no podras treballar i estudiar!... quines contrqdiccions... no es d'extranyar que la UIB vagi a menys!
No tots els estudiants universitaris disposen dels recursos necessaris per només dedicar-se a l'estudi. Quan un es plantetja anar a l'universitat ha de pensar si ho podrà pagar, no només la matrícula, l'estància ( molta de gent de la part forana), encara que sigui amb pisos amb molts d'estudiants, si no també el transport, la gran quantitat de material que deixen les assignatures a les copisteries, el menjar,... no tots els pares poden afrontar aquestes despeses, i molts d'estudiants agafen feines de 6 mesos, per poder anar estudiar a l'universitat. Amb el pla Bolonya, veurem quans n'hi ha que poden estudiar. La constitució no ens diu que l'ensenyança és gratuïta. Per qui ? només aquells en que els poden mantenir els pares poden tenir vida d'estudiant.
Diuen que s'ha d'incentivar a la gent perquè segueixi els estudis i només fan enredar com ara el Tribunal Suprem que opta per fer repetir tot el curs a alumnes amb 8 assignatures aprovades. I tot ho fan perquè són elitistes i no poden consentir que els pobres que han de treballar o aquells que els hi costa més arribar perquè la seva capacitat és més limitada no puguin arribar mai a obtenir un títol. És necessari ser més flexibles, perquè aquí enlloc d'incentivar el que fan molts polítics, mestres i jutges és posar traves a l'accés de la població a la cultur. I a la fi encara resulta més car a la despesa pública, perquè repetir vuit assignatures aprovades ens costa doblers als de sempre.
Sempre hi ha hagut qui ha estudiat fent feina. Moltes vegades sense poder assistir a classe, sense ajuts i amb el permís d´absentar-se del treball el temps (justificat) de les proves d´examen. I ens n´hem sortit. I ningú no ens ha donat una mà. Em sembla molt bé que es preocupin d´aquestes persones que han d´estudiar a temps parcial. Però ningú no va fer res per canviar les coses amb molt de temps. Hagués bastat que no haguessin posat pals a les rodes.