Violació, arma de guerra

Es tracta d’un recurs bèl·lic atroç destinat a acabar amb la dignitat de la població i que es continua cometent amb impunitat. Com afirma per a dBalears Julia Tamayo, responsable estatal d’investigació d’Amnistia Internacional (AI), "els crims d’índole sexual en els conflictes armats són antics, però en els conflictes actuals, en què la població es converteix en objectiu, la violació esdevé una pràctica calculada i planificada. La militarització implica pautes de gènere". Així, lluny de poder considerar-se com a mera conseqüència de la guerra, la violació és planificada i aplicada sistemàticament, i les seqüeles són permanents tant físicament com psicològicament. Tamayo assegura que avui dia "es pot constatar la pràctica sistemàtica de violència sexual al Sudan, al Congo i a Colòmbia". En els dos primers casos, milers i milers de dones han patit violacions. De tota manera, la barbàrie ja tenia uns precedents sinistres.

Durant les diferents guerres que sacsejaren l’antiga Iugoslàvia, s’ha pogut comprovar l’existència de "presons" específiques per a dones i nines que eren sotmeses a abusos, moltes vegades fins a la mort. Una cosa semblant es visqué durant el conflite armat de Ruanda, on milers de dones van haver de patir la violència sexual més cruenta. "La realitat que van revelar aquests dos conflictes féu reaccionar la comunitat internacional, que abordà expressament el dret de les dones, que quedà reflectit en el Tractat de Roma". "Fou tot un progrés, perquè de llavors ençà els crims de violència sexual poden ser jutjats com a genocidi", indicà Tamayo.

De tota manera, la problemàtica més insidiosa d’aquesta casta de crims és la impunitat. "És la forma criminal més silenciosa de totes. En molts casos, la dona queda estigmatitzada i la resposta dels estats és miserable". Hi ha molta por de denunciar-ho i, a més, molts cops l’atenció sanitària que reben les víctimes és insuficient, sobretot pel que fa a la possibilitat d’avortar en cas de quedar embarassades. "Nosaltres demanam la resposta dels estats i exigim el dret de reparació a les víctimes, a banda de mesures per a la salut sexual i reproductiva", conclou la responsable d’AI. És una realitat contra la qual cal lluitar, una de les atrocitats més grans que pateixen moltes dones del planeta, una destrucció dels drets més fonamentals.

Una lluita pels recursos que acaba amb les dones

"La violència sexual que es pateix al Congo és el símptoma d’una malaltia més profunda". Així defineix Joan Carrero, president del Fòrum internacional per la veritat i la justícia a l’Àfrica dels Grans Llacs, la situació que pateix el país africà, on es calcula que prop de 1.200 persones perden la vida cada dia per causes relacionades amb la violència generada pels enfrontaments entre les forces rebels i l’exèrcit. La guerra, promoguda per Occident, té com a objectiu aconseguir el control dels recursos minerals del país, sobretot de la columbita-tantalita, un mineral bàsic per a la fabricació de productes electrònics. "La violació de les dones és el símptoma més greu del pillatge que pateix el país. Un símptoma darrere el qual es troba una immensa tragèdia".

El Congo és un regne de saqueig perpetrat per les guerrilles rebels, liderades per Laurent Nkunda, i "organitzat" des del país veí de Ruanda, afí als interessos empresarials dels EUA i Anglaterra a la regió. Això no obstant, el drama el pateix de ple la població civil, que es veu privada dels recursos naturals i obligada a abandonar els seus pobles. I aquí és on la violència sexual envers les dones esdevé una arma de guerra sistemàtica utilitzada pels rebels i els grups armats que es dediquen al saqueig. Les violacions tenen l’objectiu tant d’acabar amb la integritat personal d’aquestes dones com d’atacar la comunitat, que queda desmembrada. Clarament, és "la violació com a arma de guerra", com afirmà Anna M. Venema, directora executiva d’Unicef, en presentar dia 12 passat una campanya als EUA per denunciar la violació massiva de les dones i nines congoleses.

Recentment, des de Balears, una delegació encapçalada pel senador Pere Sampol es reuní amb les autoritats del país per mostrar-los la voluntat d’ajudar i protegir la població civil dels "senyors de la guerra". D’aquesta manera, des del Fòrum per la veritat i la justícia, amb l’ajuda de la Direcció General de Cooperació, han decidit obrir un centre d’acollida per a aquestes víctimes. "Tenim en projecte obrir una casa d’acollida per atendre aquestes dones i fins i tot nines que han hagut de patir un drama com aquest", indicaren.

Seqüeles de per vida

Al país ja hi ha hospitals i centres sanitaris exclusivament destinants a l’atenció de dones violades en el conflicte. "És la monstruositat d’aquest segle", així ho qualifica el metge Dennis Mukwege, fundador de l’Hospital de Panzi. Com assegura Mukwege en un article publicat en el número de gener de la revista PLoS Medicine, les atrocitat viscudes per centenars de milers de dones tenen seqüeles de per vida. La violència sexual es converteix en un estigma i en molts casos les víctimes són repudiades per les comunitats. És una violència calculada i pensada per fer un mal irreparable. De fet, a l’Hospital de Panzi cada dia són tractades desenes de dones que presenten ferides irreversibles. És una forma d’extermini silenciosa i invisible davant la qual els països occidentals no se’n poden rentar les mans..