Cinema i educació: eterna simbiosi

El director francès Jean-Luc Godard assenyalà en certa ocasió que "la fotografia és veritat, el cinema és la veritat 24 vegades per segon". D’ençà de la seva creació, l’art de fer cinema ha estat un excel·lent instrument per projectar fets i relats propis de la realitat. El món que envolta l’educació no n’ha estat una excepció. Ja des de les produccions més primerenques, amb films tan memorables com ara Pygmalion (1938), i fins a arribar a les estrenes més actuals –La classe, del francès Laurent Cantet–, el cinema ha estat molt sensible als batecs amb els quals el món de l’aprenentatge anava avançant. Les temàtiques tractades han estat tan diverses com els colors. La conveniència o no de l’obediència paterna vers la moralitat del mestre; la lluita entorn de la disciplina; l’aprenentatge i les mutacions que causen a l’individu; el dret de ser educat; l’accés a les aules per part dels dèbils i la morbositat que a vegades ha esquitat les relacions interpersonals a l’escola són alguns exemples d’aquest ampli ventall. Un dels altaveus que amb més potència ha reclamat una educació universal ha estat el cinema.

Tanmateix, no han estat poques les obres que han aportat arguments a favor de la igualtat en l’accés als llibres. Luis Mandoki, l’any 1987, rodava entre els EUA i Mèxic una interessant pel·lícula titulada Gaby, una història vertadera, en la qual es fa una precisa descripció de les dificultats que moltes persones amb discapacitats es trobaven per accedir a una educació normalitzada. Les tortugues també volen, de Bahman Ghobadi, en què es tracta la problemàtica que envolta l’educació dels infants que habiten en pobles en guerra, i A les cinc de la tarda, en què Samira Makhmalbaf fa una denúncia explícita dels abusos amb què encara es castiguen les nines que volen estudiar, són alguns dels títols fonamentats en les injustícies intrínseques a l’escola.

Així mateix, la figura del mestre ha estat retratada des d’òptiques dispars a les sales. Llargs tan reconeguts com ara La llengua de les papallones i El club dels poetes morts han fotografiat el perfil del mestre ideal com un personatge força creatiu i sòlidament compromès amb el seu entorn. Precisament, la significació dels professors dins la classe també forma part d’altres obres la virtut de les quals ha estat despullar les realitats canviants que sempre amenacen el dia a dia d’aquests centres: L’herència del vent, d’Stanley Kramer, plantejà els pros i els contres de la llibertat d’expressió a les aules nord-americanes dels anys 60. La rebel·lió de les aules, de James Clavell, i Mi general, de Jaime de Armiñán, són altres pel·lícules que, tot i tenir més de dos decennis d’antiguitat, toquen temes tan actuals com ara la violència a les escoles i la constant formació d’estereotips dins l’aula.

Històries de joves

Com no podia ser d’altra manera, alguns dels grans directors dels darrers temps han continuat recollint històries de joves que han escrit el seu recorregut per la infantesa amb més tristesa que no pas alegries. La història d’Antoine Doinel a Quatre-cents cops n’és un exemple. El film retrata la ciutat de París –quan encara es despertaven els seixanta– i veu amb certa admiració les desventures d’un jove desencantat amb pares i professors. Oliver Twist també s’emmarca en aquest gènere. De fet, aquesta adaptació de la novel·la de Charles Dickens destapa la realitat que sovint s’amagava entre les parets de molts orfenats de mitjan segle XX a l’Europa septentrional.

L’esperit de superació és un altre tema que s’ha reflectit en els guions de grans pel·lícules. Així les coses, obres relativament recents encara tenen cert ressò entre la comunitat educativa. Tal vegada, d’entre aquestes cal remarcar Billy Elliot. Jamie Bell posa imatge i veu a un personatge que enceta una lluita contra els prejudicis d’una societat tancada en uns valors totalment anacrònics. Dels seixanta, emperò de temàtica semblant, El miracle d’Ana Sulivan conta una història fortament marcada per l’esperit de superació. En definitiva, aquesta només és una petita mostra de l’extensa dedicació que el cel·luloide ha aportat a una realitat tan propera com l’escola, realitat farcida de racons gens mancats d’interès.

El cinema a les aules

D’ençà que els aparells de reproducció de vídeo començaren el seu procés d’estandardització arreu de les llars de casa nostra, el cinema, silenciosament, s’anà fent un lloc a les aules. No són pocs els mestres i professors que han fet ús –i encara en fan– de multitud de pel·lícules per mostrar un altre caire dels continguts de les seves matèries als alumnes. La transmissió de certes realitats, el complement de determinats coneixements i la integració d’alguns llenguatges i idees es fa molt més planera a través de les imatges i els sons que sempre ornamenten qualsevol film. Just per això, el cinema s’ha convertit en un recurs didàctic cada cop més potent entre aquells que es dediquen a formar noves generacions.

Malgrat les enormes possibilitats que aquesta indústria ofereix al món de l’escola i l’evident predisposició de bona part de la comunitat docent, és una obvietat que per enfortir els llaços del binomi escola-cinema hi cal la implicació dels alumnes. En aquest sentit, resulta molt interessant desenvolupar una tasca de motivació des que els infants són petits. D’aquesta manera, que els menuts creixin envoltats d’una atmosfera de cinema sempre afavorirà que aquesta motivació s’evidenciï més clarament. Per ventura el dinamisme, el color, la música i la simpatia dels personatges de Disney són un bon punt de partida en aquesta empresa. Com cal suposar, sempre serà més fructífer que els infants vegin pel·lícules amb arguments senzills i relativament coneguts i, de mica en mica, cercar relats que exposin una major complexitat de comprensió per als joves espectadors.

Més o manco, la línia que recomanen els especialistes per motivar els infants a veure cine a casa és la que segueixen molts centres educatius al llarg de l’itinerari formatiu. Els films de dibuixos animats són una constant en molts centres d’Educació Infantil i Primària, llargs que baraten de temàtica a mesura que els cursos avancen a Secundària i Batxillerat, en què la difusió de matèries transversals com ara la defensa de valors democràtics i el no a les drogues són una excusa perfecta per fer entrar el cinema a les aules.