A Francisco Goya, pintar La maja desnuda li va costar un procés sumaríssim de la Santa Inquisició. Era devers l’any 1800. Déu meu! Una dona despullada! Però la repressió dels nus femenins artístics no és extrapolable a tota la història. A la Grècia clàssica, per exemple, mostrar el cos humà sense roba era d’allò més normal. Bàsicament, escultures que respresentaven homes, però efebs adolescents, amb una fort culte cap al cos musculat de la gimnàstica. Les dones representades, en canvi, eren Venus de Milo, deesses, sempre en tranquil·la harmonia i quietud. Però si aquestes són les arrels dels nus, el seu desenvolupament es produí a la pintura. La seva eclosió fou, però, amb mestres com ara Pieter Paul Rubens. "Allò degué ésser un autèntic boom", explica Antonio de Ignacio, professor de pintura de l’Escola Superior de Disseny. "Perquè en el Renaixement varen ser molt oberts". No pintaven pornografia, pintaven meravellosos traços". I sorprenen els cànons de bellesa d’aleshores, ja que les retratades per Rubens són dones un xic cofoies i que tenen agafada. En aquells temps, de fet, estar prima era sinònim de passar fam i ser morena de pell era senyal d’haver de laborar el camp i, per tant, ser pobra.
I és que la càrrega eròtica és consubstancial al nu femení. "A totes les èpoques n’hi ha hagut. Perquè la persona que està posant et demana que la miris. I no ja en l’aspecte sensual, libidinós, brut, sinó amb la mirada per si mateixa". Ara bé, també n’hi hagué, de pintors, que exhumaven erotisme per cada pinzellada. "Gustav Klimt, per exemple, era simbolista. I accentuava el símbol, el desig, fins a l’extrem", explica De Ignacio. Allà han quedat El bes, La núvia, Dues germanes... L’espectador dels quadres de Klimt comença la recerca de les composicions, ja que és en els fons on resideix la bellesa. Però el pintor austríac també va haver de patir la censura del III Reich, que el qualificava de "degenerat". Justament quan la seva pintura, si cal etiquetar-la, seria més sublim.
Era l’època del París d’entreguerres. Aquell París era una festa i mai no s’acabava, que diria Ernest Hemingway. El surrealista Marc Chagall, més sensual que eròtic; Amedeo Modigliani, abandonat la seva Itàlia per engrossar les fileres de l’Escola de París; impressionistes que havien deixat petjada, com Édoard Manet, Edgar Degas, Paul Cezanne... Tot i que havia d’arribar una generació que considerà repolits i demodé tots els anteriors. Eren els abstractes. "Aleshores, no cabia dins el cap que un objecte es pogués dibuixar deformat", explica el professor de pintura. En canvi, ells en trencaren les convencions. Tot i que els intents de confeccionar un ‘nu abstracte’ s’han topat amb l’handicap que la figurativitat és més adient quan han de dibuixar la dona. Però tant uns com els altres compartien naturalesa física.
Tots ells homes, tots ells retratant dones. Per què? Segons Carmen Crespí, professora de dibuix també de l’Escola de Disseny, "el predomini absolut dels homes a la professió és a causa de l’exclusió de la dona a les escoles d’art". I tampoc eren admeses als tallers dels grans mestres, afegeix el seu col·lega De Ignacio. "Realment, la dona no era vista com una pintora en potència", diu De Ignacio. Carmen Crespí afirma amb el cap i exclama: "D’aquí la quantitat de pintores ignorades al llarg de la història, com ara Élisabeth Vigèe Le Brun". De fet, les úniques dones que han destacat en pintura en temps passats estaven "alliberades" i gaudien de recursos econòmics. D’altres eren les filles de pintors i escultors consagrats. Segons Antonio de Ignacio, "els seus pares s’adonaven de seguida del talent de la nina". Són excepcionals, segons diuen els dos professors i experts .
Si els homes predominen en la professió, les dones protagonitzen la producció. I aquí sí difereixen Crespí i De Ignacio. Per aquest darrer, "els cos masculí és més difícil de pintar". I assegura que com que té menys corbes que no el femení, "no es presta tant a ésser retratat". Crespí, en canvi, creu que el cos masculí no és més difícil, perquè la massa muscular està més definida. –És que a tu t’agrada l’anatomia masculina!", li retreu De Ignacio entre rialles. –I els homes en general!", li contesta ella. Ella també pensa, per ventura, que aquell i no un altre és el lleu instant en què veu com s’insinua. Home o dona. Perquè la pintura de les futures revelacions encara és fresca en els pinzells dels estudiants d’avui.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.