Escola de guerra

I és que d’ençà que l’home es concep com a tal, sempre ha tendit a encetar disputes amb els seus iguals, disputes que usualment han tingut algun interès material com a causa. Atesa aquesta causa, els inventaris de danys i conseqüències fets una vegada acabat els períodes de bel·licisme solen minimitzar-se a aspectes purament tangibles (pèrdues econòmiques, vides que queden enrere, canvis polítics, etcètera), tot desestimant conseqüències "perifèriques" com ara les cròniques xacres psicològiques que escampen aquests episodis entre els civils afectats. Multitud de psicòlegs que han estat immersos a través de diferents organitzacions en realitats semblants, coincideixen a remarcar els devastadors impactes que aquests esdeveniments suposen per als més petits. No debades, els menors normalment són els sectors socials que més pateixen els efectes de la violència i, endemés, acostumen a carregar aquests trastorns durant la resta de la seva vida.

L’escola i la guerra

Com és d’esperar, una vegada iniciat un període de conflicte, l’ordre de prioritats de la societat que el pateix barata per complet. Així, multitud d’hàbits que formen part del dietari de moltes famílies passen, de cop i volta, a convertir-se en luxes mals d’assolir. "El fet d’anar al mercat o anar a treballar a la ciutat de Gaza pot ser una autèntica odissea", deia l’altre dia el membre d’una família palestina que es mostrava atònita sobre el desenvolupament dels fets. Seguint els paràmetres de la lògica, una de les primeres precaucions que molts pares i mares segueixen és no deixar que els seus fills vagin a l’escola. De fet, les escoles es buiden de personal i fins i tot algunes es mantenen tancades durant aquests períodes de saqueig. D’aquesta manera, un de cada quatre menors iraquians ha deixat de ser escolaritzat arran dels atacs soferts al país.

Les conseqüències que aquesta cruel varietat d’absentisme generen als nins i a les nines són remarcables. Amb tot, no poder anar a l’escola imprimeix una certa desestabilització a uns menors atemorits per les bombes i el terror. El fet de vetar-los assistir als centres suposa una desconnexió total amb un ambient positiu per a ells, un ambient que els permet relacionar-se i compartir inquietuds amb companys que, amb el temps i la violència, van perdent de vista. Endemés de tot això, Unicef, a través dels seus cooperants a l’Iraq, ha denunciat els enormes perjudicis que genera entre els infants de la zona l’absència dels jocs, de les diverses activitats i del lleure que sovint omplen agradablement el dia a dia de les escoles de ciutats com ara Bagdad.

Emperò per aquelles poblacions que tenen la possibilitat de poder accedir als serveis educatius, el panorama tampoc no és gaire engrescador. El testimoni ens torna a arribar de l’Iraq. Un corresponsal indaga en l’statu quo d’una escola situada en un barri de la capital; alumnes fora llibres, aules sense portes, finestres mal tapades amb cartrons xops... L’absència de corrent elèctric acaba d’enfosquir un escenari del tot cru que denuncia la veu d’un voluntari: "Hi ha més de 8.000 escoles a Bagdad que demanen ser rehabilitades, ja que es troben en una situació semblant a aquesta i, a hores d’ara, no hi ha partides previstes per fer front a aquesta problemàtica". En moltes ocasions, l’empenta dels conflictes armats obliga moltes persones a emigrar cap a campaments de refugiats aixecats amb la misèria i la fam dels seus integrants. En aquest sentit, no són pocs els infants que reprenen els seus estudis en ambients com ara el camp de refugiats situat a Quetta, al Pakistan, on més de 800 nines afganeses són alliçonades a l’escola de Rabia Beulkhi.

Infants a Gaza

Dia 27 de desembre Israel activava l’enèsima ofensiva contra Palestina. Amb tot, l’atac inicial fou dirigit a la cada vegada més fina franja de Gaza, a l’oest del territori en disputa. Ha estat un Nadal en el qual s’ha vessat massa sang –sang majoritàriament palestina–; de fet, el nombre de menors morts s’ha de comptar per centenars, a més de suposar el 40% dels ferits per l’onada d’atacs jueus. Veient la virulència dels esdeveniments, l’organització World Vision ha realitzat un estudi per tal de perfilar quina és la situació real de la població infantil. Els efectes de la guerra ja es fan notar de tal manera que més del 16% dels infants d’entre 5 i 15 anys que viuen a Gaza reconeixen tenir malsons continus, i d’entre tots ells la gran majoria (un 76,7%) identifica la por com el denominador comú d’aquests somnis. Els responsables de l’estudi qualifiquen aquesta problemàtica com un "impacte inicial" que usualment pot donar pas a trastorns més severs en un futur.

Tenint en compte que aquests grups de població jove –fins a 18 anys– representen el 56% de la població total de Gaza, la preocupació comença a ser latent entre alguns observadors de la zona. Un dels pocs psiquiatres que treballa en aquest racó del Pròxim Orient, Eyad al Sarraj, constata que "els infants no descansen, no poden dormir, estan molt agressius i és prou habitual que banyin el llit quan dormen. La situació és preocupant". En moltes ocasions, la precarietat de la situació es veu agreujada per la mort d’algun familiar. En aquest sentit, són nombroses les famílies mancades d’un referent paternal tan valorat en aquesta cultura i que la guerra s’ha encarregat de matar, fet que acaba de torturar els dies d’aquests infants, que creixen, enmig de crits i de llàgrimes, entre els que sovint disparen les armes.