L’implant coclear és la darrera tècnica per possibilitar que una persona sorda pugui tornar a sentir-hi. I és que només està indicat per aquells que hagin perdut completament la capacitat auditiva. De fet, el sistema no consisteix a potenciar l’audició amb aparells com un audiòfon, anomenat popularment sonotone. El que fa l’implant és substituir artificialment la còclea, col·locant-ne una d’elèctrica. La sordesa apareix perquè la còclea deixa de funcionar. La ciència, per tant, tracta de substituir aquesta pèrdua amb un dispositiu electrònic.
El procés normal per sentir un soroll és el següent. L’oïda respon a les oscil·lacions de l’aire que es propaguen mitjançant ones. El pavelló auditiu es condueix fins a l’oïda mitjana i realitza la funció d’un embut. En arribar al timpà, aquesta membrana –que separa hermèticament l’orella de l’interior de l’oïda– vibra. L’oscil·lació és propaga als tres petits ous anomenats martell, enclusa i estrep. Aquests, alhora, envien la vibració a la còclea, una membrana envoltada dues vegades i mitja sobre si mateixa. El líquid viscós que es troba dins també vibra i les cèl·lules ciliades transformen impulsos mecànics en elèctrics, que acabaran arribant al cervell. Dit això, el problema arriba quan la còclea està espanyada i, per tant, no funciona. Un audiòfon convencional no soluciona res, perquè el problema és de base.
Tal com explica Pedro Sarria, metge especialista de la Unitat d’Otorinolarigologia a Son Dureta, "l’implant coclear permet recuperar l’oïda a nivells molt bons, tot i que amb certes limitacions". Una, la més forta, és que el so que la persona arriba a sentir no és natural. No debades, està generat per impulsos electrònics i genera un so metal·litzat. I és que l’usuari d’un implant du a l’orella un petit receptor de so. El microprocessador de llenguatge rep aquests sons i els codifica elèctricament. El transmissor envia el senyal al xip receptor, que s’ha implantat a l’os cranial, precisament a la part posterior del pavelló auditiu.
Mitjancant un fil, el senyal arriba a la còclea, on uns elèctrodes, prèviament instal·lats, estimulen el nervi òptic. Aquest és el camí per substituir el que el cos ja no és capaç de fer, o que mai no ho ha estat. Segons Pedro Sarria, "allò que històricament s’havia pensat, que existien persones sordmudes, no és veritat". Ningú no neix sord i mut, sinó que, en no sentir la pròpia veu, no han après mai a parlar ni a desenvolupar el llenguatge. D’aquí la importància dels implants en els bebès que neixen sords, una tècnica cada pic més utilitzada per pal·liar aquest problema.
"Percep les veus, però és un so metal·litzat"
Per Francisco (Sevilla, 1949), l’operació d’implant coclear fou com "un cop d’aire fresc a una habitació tancada". Ara fa tres anys que li instal·laren el sistema elèctric que, ara, li permet tornar a sentir la veu humana, el so del carrer, els cotxes. "La veritat és que un any abans vaig començar a perdre audició", explica Francisco, Paco al seu cercle d’amics i família. "Fou un procés gradual, però persistent". En menys d’un any havia perdut tota la capacitat de sentir els sons. A més a més, els sonotone tradicionals no eren compatibles per ell. No és que tingués problemes d’audició, és que l’havia perduda al 100%.
La situació a la seva feina tornà insostenible. "Jo treballava a una estació de serveis d’Eivissa, de cara al públic i no sentia bé el que em deien. M’ho havien de repetir diverses vegades, molt alt. I clar, això generava situacions molt desagradables". Sobretot, durant l’estiu. Per què? Només cal pensar en Eivissa, capital de la festa i del desfasament, per entrendre que no totes les persones són molt educades. I no tothom tenia, idò, la gentilesa de repetir les frases. Aquesta atmosfera el dugué a certa depressió. Ho confessa ara, tres anys després, des de la seguretat que només la llunyania aporta. L’operaren, implantant-li un xip coclear. "És curiós: primer ha de passar un temps perquè cicatritzi. Però després l’encenen, t’obren el canal i comences a sentir-hi".
Això sí, "sent com una veu metal·litzada, elèctrica no humana". I ja no intenta ni sentir la música, perquè és senzillament "deshumanitzada". L’implant té altres limitadors, com els sopars o dinars amb molta gent. "Tothom xerra fort, ràpid, alhora... I no entenc les converses". Això provoca que, de vegades, hagi d’assentir i dir "sí, sí", quan realment no ho comprèn. També té problemes per sentir el telèfon, del qual ha de connectar l’altaveu per poder entendre l’altre via del fill telefònic. "Però hi torn a sentir", anteposa amb alegria. Fins i tot sent el cant d’un canari, que la seva dona li comprà. "Mai no l’havia sentit. És un so realment preciós". Com deu ser allò que ell sent?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.