Verds turons per respirar un poc de salut

Aquesta llunyania respecte a Ciutat, l’aïllament geogràfic del qual es beneficia foren sens dubte els criteris emprats a l’hora de triar la ubicació de l’hospital de Caubet. No debades, el seu naixement va estar marcat pel perfil dels usuaris que hauria d’atendre. En concret, malalts de tuberculosi o tísics, com se’ls coneixia llavors. I el seu nom encara és recordat pels més vells de l’Illa. Sanatori antituberculòsic de Caubet. Un estigma que sempre els ha acompanyat i que tracten de treure’s de sobre amb sèries dificultats. Tal com reconeix Antonio Bellver, director del centre, "és veritat que hi ha gent que associa Caubet amb un lloc al qual t’envien a morir, però són pocs". A més, el replantejament de l’hospital és un projecte de llarg recorregut. La causa, afortunadament, és que la prevalença de la malaltia és mínima en les societats desenvolupades des de la segona meitat del segle XX.

Son Llàtzer, la competència

Malgrat que el punt d’inflexió arribà l’any 2001, fou aleshores quan la Conselleria de Salut inaugurà el flamant centre de Son Llàtzer, que absorbia bona part de les competències fins ara atribuïdes al Joan March, com també l’Hospital General. És per això que el personal sanitari d’ambdós centres iniciaren una reflexió, que els hauria de dur a reorientar l’activitat. Així, el Joan March quedà amb quatre àrees, de les quals una era evident: la unitat respiratòria. Continuant amb la tradició de tractar malalties respiratòries –i en bona part contagioses–, Joan March atén fins a 26 persones en aquesta unitat. Un breu passeig pels seus passadissos ja permeten sentir la tossina dels pacients, la majoria dels quals són ancians.

"Tot i que, ara per ara, la tuberculosi no passa de ser una malaltia residual", matisa Bellver, els metges de la unitat, pneumòlegs, intenten que la malaltia deixi de representar un estigma. "Ningú no es contagiarà per visitar un familiar a la unitat, perquè es transmeten totes les malalties", asseguren.  I els que sí pateixen un mal contagiós estan aïllats a les seves habitacions. Els metges i infermers fan servir guants i màscares, a banda de complir unes recomanacions respecte a la porta de seguretat o l’aplicació de solucions químiques en acabar el contacte amb el pacient.

Si bé l’antic Caubet és el darrer reducte de la tuberculosi, l’hospital treballa moltes més àrees. La unitat pluripatològica n’és un bon exemple. Per desgràcia, acull uns pacients, d’edat molt avançada, amb fosques perspectives de vida. Prop del 50% millora el seu estat de salut i se’n va a casa, tot i que la majoria torna a ingressar en menys d’un any. Matías Poblador, coordinador de la unitat i antecessor del doctor Bellver a la direcció de l’hospital, explica que l’objectiu de l’àrea és "intentar que recuperin unes habilitats psicosocials que tenien abans, però que la malaltia els minva". O sigui, que d’aquí no sortiran millor del que entraren, però frenaran el procés de degeneració física i psíquica.

Loretto, coordinadora d’infermeria, és de l’opinió que, si la Llei de dependència estigués més desenvolupada, alguns pacients no haurien de menester l’ingrés. "Moltes vegades els manca suport social i fins i tot ajuda familiar", afegeix. Això explica que el Joan March disposi d’un nombre molt important d’auxiliars d’infermeria i no de tants de metges.  "Els tractaments no són tan complexos com els de les unitats d’aguts; per això ja existeix Son Llàtzer o Son Dureta", explica el director Bellver. Els pacients allò que han de menester sn moltes cures i atenció. Tanmateix, la seva debilitat física i edat avançada també és un problema per a la mobilitat. "Evidentment, l’hospital queda lluny de Ciutat [15 km] i les combinacions de transport públic són molt dolentes". L’autocar tan sols passa dues vegades al dia. El tren de Sóller sí té una freqüència major, però la parada més propera queda massa lluny per a una persona de 80 anys.

Un cavall al jardí

I és que la idíl·lica situació geogràfica de l’hospital redunda en més comoditat i tranquil·litat, però també té desavantatges. Ara bé, difícilment es podria viure en un altre lloc la següent anècdota. Arribà un pacient, bastant jove i empedreït, aficionat a l’hípica. Els seus amics, conscients del problema depressiu que patia l’al·lot, li dugueren el seu cavall fins al jardí de l’hospital. Per tal que pogués passejar al seu llom i, per ventura, recuperar el riure. I pensa, on més pot succeir una història així?

Caubet, o la paraula maleïda que evoca els tísics

L’hospital, com tants altres edificis emblemàtics, està íntimament lligat al decurs de la història a l’Estat espanyol. De fet, tot arrenca l’any 1919, quan l’empresari feixista Joan March compra els terrenys de Caubet al marquès de Campo-Franco. No serà fins el juny de l’any 1928 quan hi col·loquen la primera pedra. A l’acte, tal com mostra la imatge, acudí la plana major de la societat civil i burgesa de l’època. En esclatar la Guerra Civil, els combatents feixistes assassinaren i incineraren un nombre indeterminat de republicans al forn crematori, construït a la sala de màquines de Caubet. Tot i que les obres del centre no estaven acabades, el fill primogènit de Joan March donà el preventori de Caubet al Patronat nacional antituberculòsic.

I així, contribuí activament al decurs de la guerra en pro del feixisme, atenent els soldats facciosos que hi resultaven ferits. Un pic acabada la guerra, l’hospital acollirà majoritàriament pacients tuberculosos (o tísics, com es deia llavors). Finalment, el centre mèdic s’inaugura oficialment dia 17 d’octubre de 1945. No serà fins al 1968 quan l’hospital canvia de denominació i rep el nom del seu fundador, Joan March. De Primo de Rivera a Franco, passant per la II República i arribant a la democràcia. Des de dalt del turó, es veu passar el temps.