Dins la peixateria sense adonar-se'n

Tot se’n va amb el temps, ve a dir Ferré, i afegeix: "Se n’obliden les passions [...] que diuen en veu baixa: No tornis tard, sobretot no agafis fred".

La nit encara cau sobre el moll de Palma i les darreres paraules podrien ser el suspir d’una dona a terra. El seu estimat, a la mar, no arribarà fins abans de l’alba amb les xarxes plenes de peix, que després hauria de vendre ella, la patrona, tal com marcava la vella usança.

Tanmateix, la introducció de les noves tecnologies i els canvis sociològics destrossaren la seva figura. Un culpable guaita el seu metàl·lic rostre: La màquina electrònica per subhastar mercaderies.

És així que el món mariner és ara més sofisticat que antany, de la mateixa manera que està també més regulat. Tot té un control. Així és.

Arriben els vaixells minuts abans de les quatre i mitja de la matinada, hora d’inauguració de la subhasta. Els mariners descarreguen caixes i caixes de peix, que en dies de molta feina, com els de Nadal, acumulen muntanyes de caixes, una sobre l’altra, esperant ser col·locades a la cinta transportadora. És l’"estora vermella" del món dels pescadors. Entren sense amo, però en acabar els 15 metres que fa la cinta ja en tindran, de comprador. Totes les peixateres de Ciutat, com també dels pobles que envolten Palma, es congreguen religiosament a la Llonja.

Encara són les cinc del matí i la subhasta només ha començat. Dues graderies de seients envolten la cinta en paral·lel. I cada dia seran un centenar de persones –més dones que homes– les que aguanten les llargues ofertes diàries.

Francisca Mirvera n’és una. Però no és que ja hi estigui avesada, sinó que els seus primers records d’infantesa ja creuaven els passadissos de la Llonja. "Jo, amb 8 anys, ja culejava per aquí". La seva mare era peixatera, com ara ho és ella, tot i que no volgués continuar la tradició familiar. "Vaja, jo volia fer altres coses, però, sense adonar-me’n, ja estava ficada dins la peixateria", explica Francisca. Malgrat que acaba llançant un ai! si pogués canviar de feina...

Subhasta ràpida

Les dones pitgen els comandaments remots quan veuen una caixa que s’ajusta al que han de menester. Uns grans marcadors, que pengen del sostre, indiquen el nom del peix que se subhasta. També assenyalen a quant es ven el quilo. I és tanta la marea de compradors que les caixes no duren ni tres segons sense adquiridor.

Pi, pi, pi... Un pi incessant, rere cada venda.

L’encarregat de taxar el preu de cada caixa és Sebastià Sastre, empleat de la Llonja. "Calcul el preu mitjà del dia abans i faig una estimació de com anirà la cosa", explica Sebastià. Això sí, ho fa a l’holandesa, o a la baixa. Perquè, tanmateix, el preu l’acaba determinant el sector. "Si moltes persones estan interessades en una caixa i pitgen per aconseguir-la alhora, la màquina no l’assigna a ningú, sinó que apuja el preu automàticament", afirma. "En canvi, si ningú no oferta per la caixa, el preu va baixant cada segon fins que algú la compra".

És la llei de la demanda, encara que els pescadors es queixen a Sebastià perquè posa els preus de sortida molt baixos. "I després, les peixateres vénen i em diuen el contrari: Que els pos massa cars!", diu mentre llança una gran rialla.

Realment, el preu depèn del dia de la setmana, l’època de l’any (com Nadal, que s’incrementa), o la quantitat recollida. "Com que hi ha hagut temporal les darreres setmanes i el pescadors no han pogut sortir, el poc peix que havia es venia més car", afegeix Sebastià Sastre.

La seva dona, Ana, també treballa a la Llonja. Ella s’encarrega de vendre el peix espasa, que és l’excepció a la subhasta electrònica. Els grans espases, algun de prop de 40 quilos, s’apilen als improvisats palets del mercat.

La seva companya, la palmesana Dolors Garcia, explica els factors de la manca de relleu de les dones en el sector peixater. "La gent jove no es vol aixecar tan prest", diu. El seu despertador sona, dia sí dia també, a les 3.20 hores de la matinada. Tan prest que, en tocar les vuit del capvespre, ja li inunda la son. I Dolors no arriba desperta al Telenotícies de la nit.

"Ara bé, hi ha gent que encara es lleva més d’hora", assegura Dolors. "A més, ens resulta impossible sortir a sopar fora, amb els amics", confessa. Perquè de joves aguantàven millor, "però ara és una altra història".

Les parpelles dels presents tremolen lleugerament. Cati, una dona que malgrat el pas dels anys conserva una abundant cabellera rossa, ofereix cafè recent fet. Du els tassons damunt una capsa de cartró, i com si fossin hot dogs a un estadi de beisbol, camina entre les grades repartint el berenar. Altres, en canvi, han fet ja el cafetó al bar Mollet, per ventura l’única cafeteria de tota la ciutat oberta de matinada.

2.000 caixes al dia

Les caixes continuen circulant cinta amunt i ja n’hi han passat més d’un miler. Malgrat que encara en deu quedar un nombre similar per subhastar. 2.000 caixes en dies bons és el resultat.

Al pop i a la sípia cal afegir les grans rajades, el lluç i la petita morralla. Tampoc no hi falten els rafels ni les pàgueres vermellenques. Per la cinta corre un càvec, difícil de vendre però meravellós de contemplar; amb les grans aletes arrodonides, pareix la ratapinyada de les profunditats marines. I el jonquillo, tan mal de trobar, que afegint-li all i ous serveix per cuinar unes delicioses raoletes.