A mesura que el pas dels segles va erosionant el temps, els estudis relacionats amb qüestions purament etimològiques van sent cada cop més interessants, car la perversió que s’ha fet d’alguns dels mots que poblen els fulls dels nostres diccionaris frega la fantasia. Indígena, préstec del llatí; Inde (d’allà) i gena (nascut de). De tal manera, quan parlam de societats indígenes ens referim a aquella gent que és autòctona dels territoris que fermament trepitgen i dominen des de temps immemorials. Aquestes són atribucions que poc o gens tenen a veure amb la situació que viu la major part de les comunitats indígenes que encara han aconseguit surar la tempesta arribada amb els nous temps.
La comunitat maia o l’ngöbe a Amèrica, els lapons a l’Europa més septentrional, els poblats massai o els nuba a l’Àfrica o els reconeguts aborígens australians són només algunes de les minories indígenes que han resistit unes invasions que, a poc a poc, els han convertit en forasters a casa pròpia. Tot i estar en minoria en molts llocs, en algunes zones com ara Guatemala els individus amb aquesta qualitat representen prop del 60% de la població del país. No va de bromes la cosa. Emperò, el sentit etimològic de la paraula s’ha tergiversat per complet i les connotacions que rodegen el terme indígena han estat tenyides per la foscor d’un sentit cada vegada més pejoratiu. No descobrirem el completíssim catàleg d’abusos i violacions que s’ha fet a aquesta gent en nom d’un progrés malentès. Tot i això, les rèpliques d’aquests històrics assots a la dignitat col·lectiva encara són ben presents en molts racons del geoide. I una de les mancances de major notorietat d’aquestes comunitats ha estat l’educació.
Barreres actuals
Avui dia, la mastodòncia i la direcció dels fluxos comercials i financers que volten el món han tendit a generar deserts –espacials i també socials– marginats d’interessos econòmics. Les minories ètniques han estat un blanc fàcil, no debades, les traves per accedir als recursos més bàsics han estat una constant d’un temps ençà. Les problemàtiques econòmiques, les carències històriques o les malenteses socials s’han projectat en un escenari recobert per mancances de variada índole.
Les estructures i els rols socials han estat un element clau en el devenir del camp de l’aprenentatge d’aquests grups. La posició perifèrica que la dona ocupa en moltes d’aquestes famílies ètniques encara ara és un impediment. Així les coses, moltes dones queden embarassades just quan encara només guaiten l’adolescència. Casades amb homes de major edat, són "convidades" a atendre els quefers de la casa i l’educació dels fills i filles. Paral·lelament a aquestes conjuntures socials, no podem deixar de banda les dificultats econòmiques que fan que els barons que, empesos per la necessitat d’alimentar les boques de casa, abandonin els pupitres per dedicar-se a tasques que aportin una major recompensa a curt termini.
Una investigació feta a comunitats guaranís indaga en aquesta casuística i planteja la conformitat d’aquestes famílies com a motiu de la seva poca relació amb les aules. La tasca traça la necessitat de menjar com a principal –i gairebé com a única– motivació d’unes comunitats que veuen l’escola com un simple preludi d’un itinerari laboral que comença a edats ben primerenques. Tanmateix, per entendre la situació cal sortir dels poblats indígenes. La desatenció d’institucions públiques centra part del problema i, consegüentment, també de la solució. Com a dada orientativa, s’ha de remarcar que el 88% dels municipis mexicans amb poblacions indígenes estan catalogats com a zones marginals o molt marginals.
D’aquesta manera, la manca de recursos didàctics fa que en moltes ocasions els mestres no puguin oferir un servei digne i, a més, els recursos disponibles són subministrats per l’Estat, el qual s’encarrega d’administrar amb perfecció mil·limètrica les matèries i la informació tractada. Amb tot, les deficiències no només s’escampen en una manca de recursos tangibles, sinó que també les condicions qualitatives esdevenen un handicap significatiu. Qüestions com la sagnant situació dels serveis educatius a moltes zones han motivat la realització de la Conferència de pobles indígenes, acte duit a terme just la setmana passada a Melbourne i que, enguany, té l’educació com a tema estrella.
Més autonomia
La problemàtica educativa frega molts vessants, a causa d’aquesta tessitura, les propostes promogudes per la comunitat d’observadors demanden la implicació activa de la totalitat dels agents socials que formen part de l’entorn d’aquests col·lectius. Una de les primeres premisses seria la d’atorgar majors instruments d’autocontrol i de presa de decisions per part de les societats indígenes. No debades, l’autogestió de l’educació dels seus fills i conciudadants esdevé un element cabdal. Evidentment l’acreditació d’un cert marge de maniobra injectaria unes majors i millors condicions de supervivència, manteniment i ús dels idiomes autòctons.
La posada en marxa de programes d’estudis que reflecteixin sense complexos les creences, els valors, les aptituds i els coneixements indígenes hauria de ser la següent passa que caldria fer. Com és de suposar, per projectar aquests plans d’estudis a la realitat, caldrien els recursos suficients: manuals, materials escolars, educadors, etc. Amb tot plegat, aquest grapat de propostes només seria possible si existís una participació activa dels representants indígenes en els òrgans estatals.
Anestèsia lingüística
Tot i que representin prop del 5% de la població mundial, aquests grups han avançat amb una coixesa gairebé crònica quant a coneixement i valoració dels mèrits dels seus mateixos quefers. Adolfo Tres Palacios, il·lustre representant de l’organització Asentamientos Indígenas a Mèxic, constata que "els indígenes no reben educació perquè no estan interessats d’entrar a formar part de la societat civil, els agrada viure apartats en les seves comunitats". La percepció d’aquest líder local és compartida arreu, emperò la memòria destapa un panorama sensiblement diferent. En aquest sentit, l’ONU, a través del seu Consell Econòmic i Social, enguany ha publicat un informe en el qual dóna comptes dels abusos soferts per aquests col·lectius durant els darrers decennis, tot en el camp de l’educació i de la cultura.
Segurament, d’entre el compendi de despropòsits destaca l’aniquilació de les llengües i cultures pròpies indígenes. De fet, les polítiques educatives engegades ja a partir del període colonial sempre han tendit a reforçar la llengua imperant a la metròpolis i han desestimat els actius lingüístics tribals. Precisament, la vetusta manca de no poder aprendre a escriure i a llegir amb la seva pròpia llengua s’ha projectat en l’actualitat on l’accés de moltes d’aquestes llengües en els àmbits públics i oficials és més bé escassa. D’entre les estratègies emprades per separar els més joves de l’aprenentatge de la seva llengua i cultura, en destaquen la pràctica habitual utilitzada al continent americà en el qual els infants de zones indígenes eren forçats a ingressar a internats on perdien qualsevol contacte amb la seva llengua materna. Les conseqüències derivades d’aquestes separacions forçades han donat peu a aplecs gegantins de literatura des del segle XX.
A hores d’ara, la qüestió lingüística no és un problema aparcat. Els discursos farcits d’honor i orgull sustentats sobre els avanços de llengües com ara l’anglès, elfrancès i el castellà (llengües alimentades per uns vastíssims suports oficials i oficiosos) tenen el seu contrapunt. Rodolfo Stavenhagen, en els anys noranta, va analitzar el fenomen a partir del concepte "d’etnocidi", tot per referir-se als intensos processos de genocidi lingüístic i cultural que han sofert moltes d’aquestes comunitats durant els darrers segles. Veurem idò, si la incipient tendència a valorar allò que és concret i peculiar dóna vida a moltes d’aquestes llengües i cultures que, malauradament, es troben en un sever perill d’extinció.•
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Aquest article hauria de ser d'obligada lectura per alguns dels polítics de la nostra Comunitat i no cal dir a quins em referesc. Només amb una ullada a la premsa comarcal es constata que sempre formen part de la mateixa colla. Per ventura els estimularia a un fer un examen de consciència que impediria les declaracions que escupen sobre alguns temes.
Reportatge interessant, llàstima que denúncies així siguin passatgeres.