Els nous reproductors de música, com l’iPod i l’MP3, tenen prestacions magnífiques: autonomia d’hores per funcionar, gran capacitat per emmagatzemar cançons i una qualitat sonora exquisida. El que no diuen, per ventura, és que l’ús desmesurat d’aquests aparells pot provocar sordesa. La patologia rep el nom de presbiacúsia o envelliment prematur del nervi auditiu. Un paral·lelisme senzill seria comparar-lo amb la vista cansada, que comencen a patir els adults a partir dels cinquanta anys. El fet més sorpenent és que l’oïda cansada s’està detectant en persones molt joves, que no han arribat encara ni als 30 anys. Les conseqüències no són gens relativitzables, ja que la sordesa és una patologia de curació difícil.
Les causes que generen la presbiacúsia s’han de situar en l’ús perllongat de reproductors de música, sempre mitjançant els auriculars. Segons les pautes que ha publicat l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una exposició de música superior a una hora i a un volum superior als 85 decibels cusa sordesa. El nombre de decibels, de fet, és la clau per a una utilització correcta dels reproductors. L’OMS recomana que no se sobrepassin els 85, xifra que el Ministeri de Sanitat apuja fins als 89. Aquest nivell de soroll és equivalent al d’un avió enlairant-se. Però la capacitat de l’iPod i l’MP3 supera de lluny el renou aeri i del trànsit rodat. Arriba, de fet, als 135 decibels.
D’aquesta manera, s’obre el debat sobre la conveniència de regular els reproductors. Per exemple, volen prohibir a les empreses la producció d’aparells amb un volum superior als 85 decibels. No pareix, tot i així, que entri en els plans del Ministeri d’Indústria. Un exemple senzill: la limitació de velocitat a les carreteres espanyoles és de 120 quilòmetres per hora. Tanmateix, els cotxes que es fabriquen a l’Estat assoleixen velocitats superiors als 200 quilòmetres per hora. Cal que hi arribin?
Per què no es regula?
Idò en el mateix escenari és mouen els reproductors de música. Una indústria que pressiona l’Administració, la qual no es veu amb força per enfrontar-se al problema. Així que la degeneració auditiva avança. Els EUA són, ara per ara, el país occidental amb el jovent que més pateix de sordesa. L’Enquesta Nacional de Salut, coordinada pel doctor Brian Fligar, xifra en 35.000 els menors d’edat que la pateixen i l’eleva a un milió en el conjunt de la societat nord-americana. "El problema no és que una persona s’excedeixi un dia en concret, sinó que ho faci dia rere dia, mes darrere mes, any rere any", manifestà a l’agència Reuters coincidint amb la presentació de l’informe. Fligar, que treballa a l’Hospital Infantil de Boston, també alertà de la dificultat de detecar-ne el problema. "La pèrdua d’audició sol passar inadvertida i triga deu anys a manifestar-se", assegurà aleshores.
Les crides als bons hàbits a l’hora de sentir música s’han estès, fins i tot, en el món del rock. Pete Townshend, membre de la mítica banda The Who, realitza aquesta interessant reflexió: "Sense voler, he ajudat a inventar i a desenvolupar un tipus de música que causa sordesa als seus principals impulsors". No debades, és de domini públic que el músic Phil Collins perdé el 60% de la seva audició. Més mal parada ha sortit la rapera nord-americana Foxy Brown, la qual hagué de ser intervinguda quirúrgicament després de tornar pràcticament sorda. Altres músics comencen a patir acúfens, uns xiulets intracranials difícils de corregir.
Avantatges
No és que la patologia sigui nova, però els antics walkmans i discmans gaudien de dos avantatges. Per una part, la seva capacitat de volum era menor. A més a més, les productores acostumaven a envoltar els auriculars amb espuma, minvant així la intensitat sonora. És per això que la classe mèdica ha engegat una crida adreçada al jovent. Si vols sentir música amb auriculars, que el volum no excedeixi el 70% de la se va capacitat.
"Causen uns xiulets crònics que et destrueixen la vida"
Manuel Tomás Barberá (Múrcia, 1960) estudià Medicina a l’hospital madrileny de La Paz. Ara és cap de la Unitat d’Otorinolaringologia de Son Dureta i director de formació de la Societat Espanyola d’Otorinolaringòlegs.
Tan greu és sentir música amb auriculars?
Sí, cada any es detecten més sordeses. Realment, no és cap mite que un ús excessiu dels reproductors musicals derivi en problemes d’audició.
Quines en són les patologies?
Per una banda, es poden generar sons acúfens, uns xiulets que ens acompanyaran per sempre. Depenent del pacient, poden ser intracranials o no. I són realment molestos. Generen estrès, no deixen dormir i augmenten la tensió arterial. Hi ha gent que, fins i tot, associa les veus a idees suïcides. Degraden molt la qualitat de vida. I no podem fer res per evitar-les, més que aprendre a conviure-hi. Per una altra banda, el pacient pot perdre l’audició, que, per cert, també és un procés irreversible.
Quins són els hàbits causants d’aquestes sordeses?
Evidentment, sentir música molt forta. Però és que els reproductors de música no limiten prou la seva capacitat. És a dir, a la Unió Europea tenen una limitació de 100 decibls, que ja de per sí és massa.
I els il·legals?
No estan limitats. És per això que hi ha persones que pensen: "Em compraré un iPod americà, que són millors!". O sigui, que podran sentir les melodies encara més fort. I allò pitjor de tot és que existeixen planes web en les quals ensenyen a deslimitar els aparells electrònics...
En quina situació es mou el jovent de l’Estat espanyol respecte a l’estranger?
Bé, si ens comparam amb societats no industrialitzades, a les quals no es fa servir aquesta tecnologia... Francament pitjor. Hem perdut audició. I és que només cal agafar el metro a Madrid o a Barcelona i observar la gent: van com a anestesiats, amb els seus auriculars tan fort que el del costat pot reconèixer la cançó que té posada!
Quins són els grups potencialment més de risc?
La gent que treballa a discoteques. De fet, bona part dels meus pacients són DJ. I tots són sords!
L’MP3 i l’iPod són més perillosos que els antics walkmans o discmans?
Sí... I per diversos motius. Els auriculars d’abans, per exemple, quedaven a 2,5 centímetres dels timpans. Ara, en canvi, els fabriquen més estrets i s’insereixen més profundament. Conclusió: la potència de sortida és més gran i el perill major. A més a més, ja no s’envolten d’espuma, que feia minvar la potència. I existeix un factor més utilitari. Els aparells d’abans eren grans i pesants. Ara, en canvi, els pots emprar mentre fas fúting o fins i tot a la piscina!
Els empram més....
Clar, perquè són més còmodes. Complementàriament, la seva autonomia (bateria) és major, pots emmagatzemar-hi més pistes i la fidelitat del so agrada més... O sigui, que es donen condicions òptimes per fer-ne un ús desmesurat.
Està en contra, idò, de la seva utilització?
No, no! El que hem d’evitar és demonitzar-los perquè sí. Jo mateix tenc un iPod i m’agrada molt. Però sempre amb mesura: Ni massa temps, ni massa fort.
La societat és conscient del problema que arriba?
No. Alguns pares i mares comencen a intuir que no és bo. Però els joves, per rebel·lia, no els fan cas. I és una qüestió urgent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
jo pateixo acúfens des de fa anys, encara que no té rès a veure amb escoltar música massa alta. Sóc una persona gran i puc assegurar que patir acúfens és totalment incapacitant per a fer una vida normal. El cap se t'ompla de sorolls extranys i molt forts, que no et deixen escoltar rès del que vé de fora. No pots dormir i t'angoixes molt, perquè ningú pot comprendre el que t'està passant. Aconsello vivament al jovent que no s'arrisquin a patir aquesta malaltia, ho lamentaran tota la seva vida. PENSEU EN EL VOSTRE FUTUR.
A mi me sona que això ja ho deien quan els meus pares em compraren el primer walkman, d'aquells que anaven amb cassetes... Pot ser?