“O hi ha un compromís amb la pagesia o desapareixerem”

Com entràreu en aquest món de l’agroturisme?
Mon pare era pagès a Felanitx, però jo he estat a l’hoteleria més de 15 anys treballant en apartaments turístics. Un client em va ajudar a posar en marxa una finca d’agroturisme. Era un suís italià. Aleshores jo no tenia res, vaig haver de començar de zero. Va sortir una oportunitat en una finca de 20 quarterades que estava en venda, el propietari era un estranger. Vaig pensar que aquella possessió no era per vendre, era per comprar i ho vaig dir a aquell client suís, que m’ho confirmà. Així, ell en va obtenir el 50%, però ara m’ha cedit la seva part al preu de fa 25 anys.

Duis moltes terres?
Treballam unes 25 hectàrees distribuïdes en 5 finques. Una d’aquestes volem que sigui una granja ecològica, per fer aviram, i a una altra hi volem fer un vi molt especial, un del terroir.

El vostre model és el de les cases rurals?
Sí, tenim cases dissenyades per viure-hi i gaudir. La nostra finca més important és s’Aigo a s’Espinagar de Manacor. Per nosaltres, el client és una persona que ha de trobar molt més que un espai físic on estar.

Els productes locals tenen importància per vós?
Feim cellers a cada casa per poder assaborir els bons vins. L’objectiu és valorar els nostres productes: vendre les ametles i no l’ametler. Hi ha un client que fa anys que ve tan sols per un albercoquer: en recull els fruits i en fa confitura. A això, jo li dic: la botiga de l’arbre. A més de l’allotjament, hem d’oferir un valor afegit, de qualitat i personal. Hem de recuperar valors personals tan senzills com l’humà.

Per tant, hem de reenfocar aspectes del nostre turisme?
Voldria recuperar la idea del Pacte intersectorial o de col·laboració entre sectors. La pagesia fa sacrificis enormes, línies d’alta tensió, carreteres, expropiacions, sense contraprestacions de cap casta. Hi ha rams que estan molt relacionats amb el turisme, però que no han estat valorats. Fa falta un compromís fonamental dels diversos actors que queden. Si no, desapareixerem. L’objectiu és diversificar i desestacionalitzar. Per això, els productes propis són bàsics. A la vall d’Aosta l’especialitat més cara i valorada com a entrant d’un bon menjar és "la tomàtiga seca". Només les nostres coses ens serviran per recuperar una imatge, una qualitat i desestacionalitzar. La microeconomia és eficaç, "art de vida", felicitat, més segura i també millor.

Tot això s’hauria de lligar a la gestió del territori?
A Alemanya els espais naturals donen una gran rendibilitat. Aquestes zones són rendibles. Allò que no es pot permetre són els greuges comparatius que es produeixen: posar problemes a tot, que t’aturin les cames. Les coses s’han de veure en positiu i no per posar-hi traves.

Què ens fa falta per activar aquestes propostes?
Els mitjans de comunicació tenen una gran importància. Si no som capaços d’unir esforços i caminar junts, no farem res. Hem de defensar les nostres coses; la nostra cultura, el nostre patrimoni, la nostra existència. Si no, aviat ho lamentarem.

Hi serem a temps?
Pagesos de bon de veres, ja en queden pocs. Hi ha encara qualque jove pagès dinàmic i emprenedor, però es troba amb dificultats i sense suport ni finançament. Després ens queda el "foraviler" que viu al camp però no d’ell i el "somiador" creador, nostàlgic, recuperador de velles tradicions, amb visió de futur i dissenyador de nous productes o activitats.

Idees, no te’n falten...
Hi ha moltes possibilitats. Alguns exemples per aconseguir-ho serien: fer "menjadors" en lloc de restaurants, "coqueries" en lloc de pizzeries, "rebosts" a cada poble amb productes locals, "finques ecològiques" especialitzades, etc. M’agradaria recuperar l’antiga escola rural de s’Espinagar i donar-li vida, a través d’uns contenguts d’investigació i recerca. A més, ara estam preparant amb il·lusió el taller europeu de turisme rural.