Les dues cares del trastorn bipolar

Quan un pacient pateix aquest trastorn, provocat per un desequilibri en els neurotransistors, camina per una vida plena de daltabaixos. Si pateix un episodi maníac, el pacient se sent eufòric i capaç de superar tots els reptes possibles. L’acompanya una verborrea exagerada que arriba a ésser molesta, així com uns deliris de grandiositat. També pateix al·lucinacions o resulta indiscret i atabalador. I tal com expressava el psiquiatra Jaume Santandreu, el primer símptoma per detectar-ho és la manca de son. "Comença a aixecar-se de matinada, prest, amb el cap ple d’idees brillants".

Episodis depressius

D’aquí a la depressió, un episodi caracteritzat per la tristesa, la pèrdua de l’interès i la gana, així com una baixada de l’autoestima. I pel camí queda la fase d’hipomania, propera a la mania però menys matisada i sense alteracions psicòtiques (al·lucinacions). El problema per detectar aquesta malaltia, adverteixen des de l’Àrea de Salut Mental de la Conselleria, és que es confon amb altres malalties com pugui ser l’esquizofrènia.

Indetectable a la infància

O que és quasi indetectable durant la infància i l’adolencència. Períodes en què es desenvolupa greument el trastorn bipolar, però. Així que la detecció precoç és clau. Ara bé, l’handicap resideix en l’eficàcia (o no) dels serveis d’Atenció Primària. Quan un infant comença a comportar-se de manera rara, els pares ho detecten, tot i no que sàpiguen de què es tracta. És per això que, majoritàriament, s’adrecen al metge de capçalera. Però aquests facultatius generalistes no tenen, moltes vegades, els coneixements específics per detectar el trastorn bipolar. I el temps passa, jugant contra el pacient. I és que la malaltia és incurable i sempre acompanyarà l’usuari, tot i que els medicaments l’ajudaran a controlar la malatia i a minvar els episodis de mania, d’hipomania o de depressió.

Tractament farmacològic

La base del tractament farmacològic és el liti, un mineral bàsic que ajuda a regular els estats d’ànim. De manera complementària desterra les possibles idees suïcides que passen pel cap del malalt. El liti es combina amb altres fàrmacs, com els antiepilèptics, antipsicòtics i antidepressius. I de manera sorprenent, encara que estan en fase de proves inicials, amb àcids grassos Omega 3. Complir de manera rigorosa amb el tractament, segons explica el psquiatra Santandreu, és bàsic. "Si un pacient deixa de prendre els medicaments, encara que sigui durant dos dies, pot recaure en la malaltia i patir un episodi".

Recaigudes

I és que els episodis són controlables, però la incidència encara és elevada. Després de l’epidosi amb què es debuta a la malaltia, calculen que un 50% dels pacients patiran una altra recaiguda durant l’any següent. Encara més: un 70% recau en els quatre propers anys, xifra que augmenta fins al 90% als cinc anys. Aquests episodis de la malaltia duren prop d’una setmana, com en el cas dels maníacs. Fins a quatre dies o fins i tot menys, o només un parell d’hores, en el cas de la hipomania. I dues setmanes de depressió.

Deteriorament cognit

La càrrega emocional dels episodis que marquen un punt d’inflexió en la relació entre el malalt i el món exterior és molt gran: família, amics, societat. Les relacions afectives es veuen trastocades fins al punt de rompre amb parella o amb família. Els pacients perden la feina i, a poc a poc, les seves habilitats socials i comunicatives també decauen. Tot i que, per ventura, l’aspecte que millor reflecteix el deteriorament és la cognició: memòria, càlcul, lucidesa, planificació... Tot es desbarata.

Quatre tipus de trastorn

Ara bé, el deteriorament és diferent a cada pacient. I n’hi ha de molts de tipus. El més comú és el trastorn bipolar 1, caracteritzat per un episodi de mania, amb idees delirants i al·lucinacions; el de tipus 2 combina depressió i hipomania. Tot i que es considera més suau o matisat, també té certa gravetat, ja que la freqüència de recaigudes és major. El tipus no especialitzat és una varietat menor del trastorn, tot i que als dos anys de malaltia, un 30% dels pacients derivarà en bipolar de tipus 2 i un 5% en tipus 1. Finalment, el tipus 3 es desenvolupa alhora que es prenen antidepresius. 

"La droga no causa la malaltia, sinó que la desencadena"

El psiquiatra Jaume Santandreu coordina la Unitat de Rehabilitació Terapèutica (UCR) de Manacor.

Com es diagnostica el TB?

Ara per ara no existeixen proves biològiques que confirmin l’existència d’aquetsa malaltia. És per això que els psiquiatres realitzam diagnòstics diferencials basats en criteris clínics. Això vol dir que la informació que el pacient i la seva família ens proporcioni és importantíssima.

Es detecta prest?

No realment. Els joves comencen a exterioritzar la malaltia, en general, a partir dels 20 anys. Però durant l’adolescència l’hauran anada desenvolupant sense fre. Per tant, hem de millorar la detecció i enfocar la recerca a al·lots cada vegada més joves. A més a més, passa molt de temps entre la detecció de la malaltia i l’inici del tractament farmacològic.

Quina és la prevalència del trastorn a la societat?

Calculam que afecta entre el 0,7 i el 2,5% de la població, amb una mitjana estimada, per tant, de l’1,6%. Però hem de reconèixer que, ara per ara, no arribam a tothom. I si fóssim més laxos amb els criteris de diagnòstic, el nombre de malalts augmentaria entre el 3 i el 5%.

Quins són els criteris més freqüents de comorbilitat?

L’abús de sustàncies drogoaddictives és la més incisiva. Perquè les drogues ajuden a desencadenar episodis d’alteració de l’ànim. El Trastorn d’Atenció Hiperactiva i el Trastorn de Pànic també hi influeixen, alhora que en dificulten un diagnòstic correcte.

Què ha de fer un malalt per millorar la qualitat de vida?

Allò més bàsic és dur un règim de vida ordenat i saludable. Imposar una regularitat al dia a dia. Especialment important és domir bé i bastant, unes 9 o 10 hores. Per això s’ha de treballar l’autobservació: cada pacient ha de controlar si comença a aixecar-se de matinada i amb molta activitat del cervell.

I la medicació?

És importantíssima, perquè evita les recaigudes. No cal oblidar que la mortalitat és d’un 15%, sempre vinculada a episodis d’alteració de l’ànim.

S’ha vinculat el trastorn bipolar amb la creativitat...

Sí, perquè en els estats de mania i d’hipomania els pacients augmenten la capacitat de concentració i poden fer feina durant 24 hores sense dormir. A més, el pensamenmt s’accelera, generen idees més ràpidament i les interassocien millor.

Quines activitats desenvolupen els pacients a la UCR?

Fem tallers d’informàtica i cuina perquè treballin la cognició. També practiquen la psicomotricitat, que es deteriora amb el pas del temps. I fan sortides a l’exterior, per tal d’estimular les activitats socials.