Passen pel quiròfan cada cop més joves

La moda de les operacions estètiques visqué el seu punt d’inflexió a final dels anys noranta a tota la regió de l’Amèrica Llatina. De Colòmbia prové, per exemple, el serial televisiu Sin tetas no hay paraíso, que triomfa en l’actualitat a les pantalles espanyoles. Ara bé, aquesta sèrie de TV no és més que una adaptació de la novel·la homònima de Gustavo Bolívar. I la protagonista literària no acaba tan bé com la televisiva. Per què? Idò perquè la novel·la Sin tetas no ha paraíso s’ha interpretat com un al·legat contrari a les operacions. No debades, la protagonista s’augmenta la mida dels pits de manera exorbitant, fins al punt que les dues mamelles, de fet, es converteixen en una de sola de tant grans que li havien tornat.

Una metàfora que no fa canviar l’objectiu de milers de dones joves: apropar-se a un ideal de bellesa extrem o corregir una (falsa) percepció sobre el seu propi cos. Actualment, el preu de les intervencions plàstiques ha davallat molt. Una reducció mamària costa, aproximadament, 5.400 euros. L’augment de pits, 5.000. Uns parpells superiors, 2.500 euros; i la rinoplàstia, 3.000. Mentre que un lífting facial surt per devers 4.900 euros i la injecció de botox, per 320 euros.

La intervenció més demanada, l’augment de pits, es desenvolupa mitjançant dues tècniques. Una és la clàssica implantació de silicona (mirau el gràfic). Un altre mètode, encara no molt estès, és la lipotransferència, que consisteix en l’extracció de greix natural d’altres parts del cos i col·locar-lo als pits. Si després de pagar aquests preus i de sotmetre’s a l’operació el resultat no és l’adequat, el pacient té la possibilitat de denunciar la clínica privada responsable davant la Conselleria de Salut per mala praxi, ja que és l’encarregada de vetlar perquè les clíniques compleixin totes les mesures establertes o bé de sancionar si s’incompleix alguna norma.

I és que les operacions estètiques són un servei que només s’ofereixi al sector privat, encara que la majoria de la classe mèdica està d’acord que se’n separi. No debades, els metges i clíniques privades continuen tenint els mateixos beneficis que tenien abans de la crisi econòmica, ja que per ara no els afecta.

"Les menors d’edat no s’han d’augmentar les mames"

José Ignacio García Ceballos és un cirurgià plàstic alabès. Després de treballar a l’Hospital Universitari de Brussel·les i a altres indrets d’Europa, es va establir a Palma fa tres anys.

Quin criteri seguiu amb els menor d’edat?

Evidentment, respon a la patologia de cada persona. Per exemple, un nin que té orelles tretes ha de menester l’operació perquè probablement a l’escola es riguin d’ell. Quan condiciona de manera social i psicològica l’infant, l’operació està més que justificada. Són malformacions o defectes propis de la infància.

I per a una intervenció mamària?

Home, l’augment mamari, per una qüestió estètica, no és recomanable entre les menors d’edat. Bàsicament, perquè els pits no han acabat de créixer. A partir dels 20 anys, en canvi, ja es podrien operar. En canvi, una intervenció per raons de salut sí s’ha de dur endavant. Per exemple, una nina amb una hipertròfia gegant dels pits, que li provoca dolor d’esquena i té risc d’infecció, s’ha d’operar. Ara bé, en tots els casos s’ha de menester consentiment patern i matern.

Per tant, no augmentaria els pits a una al·lota de 16 anys?

No, rotundament. Per mi, aquesta casta d’operacions queden descartades fins a una certa edat.

Tanmateix, cada pic més pares regalen operacions per l’aniversari...

Això no m’ha passat mai, almanco que que n’hagi estat conscient. Si fos així, els enviaria al carrer.

Entre un regal o pagar-ho perquè sí, no hi ha tanta diferència...

Vejam, el punt final és el mateix, Però la manera d’arribar-hi no. Qui té la iniciativa? Els pares, o la nina? Una operació ha d’ésser una necessitat de la pacient. No és t’ho regal, sinó si ho has de menester, t’ho pagaré.

Com és el perfil, idò, dels vostres pacients?

Bé, per començar, són majoritàriament dones, en una proporció d’almanco un 95%. A més a més, la meitat de les meves pacients són estrangeres, sobre tot angleses.

Això és per la proliferació de ‘turisme mèdic’?

Jo crec que l’arribada de pacients estrangers respon al fet que als països anglòfons estan més acostumats a utilitzar internet. De fet, he començat a fer consultes virtuals per la xarxa i pel sistema Skype.

Aleshores, vénen aquí en un viatge llampec?

No, els recoman que quedin a l’Illa una setmana, per augment mamari; dues, per una disminució, i 10 dies si és una rinoplàstia.

Han d’estar al llit tants de dies?

No, poden fer vida normal, però així estan prop meu. Vull dir que els puc fer el seguiment jo mateix, i després dels dies diagnosticats, els retir el punts de sutura jo mateix.

Poden combinar diverses operacions alhora?

Sí, però evit que hagin de passar molt de temps a quiròfan, o que les intervencions siguin importants.

Quins són els serveis que més demanen?

Les més joves, de vint anys per amunt, s’augmenten els pits. Passats els trenta o trenta-cinc anys demanen correccions o elevacions de pits, sobretot les dones que ja han estat mares; i a partir dels quaranta-cinc volen estiraments de coll i bé facials.