Or gris, tragèdia negra

Quina és la clau d’aquesta innovació que crea tantes realitats, sovint intangibles, però que al cap i a la fi se’ns tradueixen en majors possibilitats a la nostra vida? La resposta és concreta, però alhora complexa de desgranar. Tot comença per una eficiència millor dels materials electrolítics, base d’aquesta tecnologia, que generen un horitzó de possibilitats desconegudes fins ara. Aquest material clau té cara i ulls i fins i tot es troba a jaciments que fa anys que s’exploten. Es tracta del coltan, un mineral format per la conjunció d’altres dos elements: columbita i tantalita. Fa segles que aquesta matèria primera es coneix de manera química, però no ha estat fins ben bé els darrers trenta anys quan s’ha iniciat el seu consum massiu per fer tot tipus d’estris electrònics.

Així, la diferència amb altres components radica en les propietats elèctriques del coltan, que l’han fet promocionar-se. Des d’un recurs miner de segona categoria fins a un dels materials naturals estratègics de major importància avui dia. D’un compost d’aspecte arenós i obscur a ser considerat el vertader "or gris del segle XXI". Els aparells de navegació dels avions i també els satèl·lits que s’envien a l’espai, com molts components que se’ns han fet imprescindibles a la nostra vida, funcionen gràcies a la introducció d’aquest mineral que s’extreu directament de la terra.

Productors i denunciants

A propòsit de la seva importància, es coneixen prou bé els punts d’extracció en actiu i també els potencials d’arreu del món. En l’actualitat, el màxim productor mundial és Austràlia, que té dos enclavaments força grans. Tot i això, també se sap que les majors reserves de coltan –devers un 80 per cent del conjunt– es troben a l’actual República Democràtica del Congo, una pàtria assolada per anys d’enfrontaments armats al cor d’Àfrica. Així mateix, com a productors menors apareixen altres països, per exemple, Tailàndia i el Brasil.Fa només uns dies, l’organització Amnistia Internacional (AI) es pronuncià sobre aquesta qüestió de manera ferma i clara. Va posar de manifest que la desestructuració d’aquesta zona del món i la inseguretat que viu la població no comporten la paralització de l’explotació del mineral. De fet, des d’AI assenyalen amb el dit a algunes parts del conflicte com a interessades en el control dels seus jaciments, els quals generen grans bosses de doblers i alhora subvencionen la compra d’armes que provoquen que els enfrontaments es perpetuïn.

"Lluny de dur la prosperitat al Congo, el domini del coltan és una part de l’origen del conflicte a tot l’Àfrica central. Hi ha milers de nins soldats –entre 3.000 i 7.000– en una guerra que ha generat i genera centenars de milers de desplaçats. I tot perquè, mentre això succeeix, a Occident puguem continuar parlant amb el mòbil o enviant correus electrònics", ens expliquen des d’AI.

Explotació infantil

També s’han sentit veus de protesta relatives al nexe entre els infants congolesos i l’extracció de productes miners a l’àrea, com el coltan, ja que en la majoria dels casos són els nins els que treballen amb poques ajudes més a part de les seves mans per obtenir "l’or gris", en un règim de semiesclavitud. Amb aquesta iniciativa i d’altres de caire semblant, es pretén que a la nostra banda del món es facin moviments significatius de signe polític perquè s’arribi a un procés de pau factible a la zona.

Les dades que s’ofereixen sobre el conflicte sobrepassen la consideració de guerra civil amb escreix. Durant els deu anys d’enfrontaments racials a la zona, s’han sobrepassat els cinc milions de difunts, segons dades de les Nacions Unides. Aquest fet col·loca el cas centreafricà just per sota de les guerres mundials en un esfereïdor rànquing de mort. Així mateix, hi ha veus que hi impliquen de manera directa la mà de faccions estrangeres, en concret ugandeses i ruandeses. Es considera un fet demostrat que aquestes treuen il·legalment del país el preuat recurs, per tractar-lo al seu territori i després exportar-lo a les potències occidentals.

És veritat que aquesta comercialització és moralment dubtosa. Per això, molts compradors opten per recórrer a altres centres productors, on l’explotació no posi en perill el respecte a la dignitat de l’home. Ara bé, com identificar el material congolès d’origen i redistribuït per tercers? És una tasca difícil d’assumir.

Internet, clau de la denúncia

PALMA Els blogs i la xarxa en general esdevenen camps òptims en què reflectir determinades "causes" que no obtenen el ressò necessari en els mitjans tradicionals. Durant molt de temps, la producció del coltan i el conflicte al Congo han estat només dos exemples d’aquestes qüestions silenciades. Ara, però, les coses són sensiblement diferents. Es pot trobar amb força facilitat informació referent a aquests dos assumptes, que per molts estan relacionats, tant a webs personals com a comunitats d’internautes. Fins i tot, organitzacions de primera línia com Amnistia Internacional han iniciat campanyes per donar a conèixer la situació dels més febles en un context de guerra oberta: el conjunt de la població civil.

Per ventura, la gent congolesa s’ha acostumat a mirar poc més enllà del dia en el qual viuen. Sense cap comoditat ni aparells electrònics, fets a partir del coltan que extreuen els seus fills pràcticament amb les mans nues, molts fa deu anys que sobreviuen a campaments de refugiats, empesos per la barbàrie de la guerra i castigats per homes armats que tant és que portin l’emblema del Govern presidencial de Kabila com el dels rebels dirigits pel tutsi Nkunda. La realitat és aquesta: quan la fam i totes les penúries que condueixen cap a la guerra es posen de manifest, els que saquejen, violen i rapten són els soldats d’ambdós fronts.

Cercar una solució

Sigui pel motiu que sigui, a Occident sembla que el missatge ha estat rebut i ja s’albiren a l’horitzó alguns moviments, encara tímids. En el terreny hi ha desplegada una missió de Nacions Unides, que fins ara s’ha limitat a promulgar l’alto el foc entre les diferents faccions en lluita i a oferir una sortida segura encara que sigui de manera mínima a la població que queda engrunada pels combats més cruents, per la qual cosa ha aconseguit uns resultats pírrics. Amb tot, aquests dies, quan de cada vegada hi ha més dades que ressonen sobre la tragèdia que s’esdevé al centre del continent africà, la comunitat internacional comença a plantejar-se altres mesures. Des del Senat espanyol, per exemple, ha sortit una moció que insta l’ONU que els 17.000 cascs blaus destinats al Congo protegeixin de manera més efectiva la població civil i garanteixin que aquest estat pugui "controlar els seus recursos naturals".