Aprenent a parlar (per segona vegada)

Un esforç, però, immesurable. Els pacients han de menester entre sis i vuit mesos, com a mitjana, per arribar a controlar aquesta nova veu erigmofònica. Tal com explica Eulàlia Juan, logopeda de la unitat d’Otorinolaringologia de l’hospital de Son Llàtzer, "els usuaris han de respirar per l’estómac, que és el foradet que se li fa davall del coll". Però no parlen per aquest forat, com equívocament s’ha arribat a pensar. "S’han de taponar el forat amb els dits per crear així un circuit tancat pel qual modularan l’aire".

I genera, de vegades, un problema social. "Com que ens han ensenyat que els rots són de mala educació, a alguns pacients els costa més deixar lliure aquest aire per practicar-hi", indica Eulàlia Juan. Per aquest motiu acudeixen a les teràpies grupals que, amb tant d’èxit, organitza Son Llàtzer. "Cal lluitar contra les repercussions psicosocials que l’operació genera", explica la logopeda. "Moltes vegades no poden tornar a la feina", diu, perquè es basava en converses telefòniques o en un contacte ininterromput amb el públic".

Sense força als braços

En altres ocasions no és culpa de la veu, sinó de la força als braços. I és que la laringe és un òrgan que actua com un esfínter. Regula, per tant, la força que les extremitats poden exercir. No és cap superficialitat: els pacients no poden ni aixecar el braç durant mesos després de la intervenció quirúrgica. La rehabilitació a l’hospital és clau, com també ho és la trobada amb persones que pateixen handicaps idèntics en la vida diària. Allà parlen de les teràpies olfactives, una eina necessària per tornar a ensumar. I és que les cèl·lules gustatives es troben al nas, però l’aire ja no hi passa.

Badallar per ensumar

La solució és senzilla i, segons els responsables del projecte, "positivíssima". Es tracta de crear un circuit tancat des de l’esòfag fins als llavis. El pacient ha de fer "com un badall però amb la boca tancada", descriu gràficament Eulàlia Juan. L’aire travessa el nas, tot i que cal acostar-hi molt el menjar que es vol ensumar. No pareix que, dels cinc sentits humans, l’olfacte sigui el més crucial. Tanmateix, no se’n valora la importància fins que es perd. A les persones laringectomitzades els preocupa molt la higiene personal.

Com saber si un no fa bona olor en un determinat moment? Les relacions de parella també se’n veuen afectades, perquè l’olor corporal de l’altre ja no és la mateix. O millor dit: ja no hi és. Ara bé, allò que més preocupa és la manca d’olfacte a l’hora de detectar un aliment que s’ha fet malbé o, pitjor encara, i si la cuina està perdent gas però el nas del laringectomitzat no ho detecta? La darrera pèrdua significativa és la del gust. "Hi torna, però amb el pas d’uns mesos". Així ho assegura Juan, qui afegeix que, per sort, és un procés "biològic i natural".

De la mateixa manera que hi ha trastorns de la vida diària que es poden corregir, també n’hi ha d’irreversibles. Per exemple, un innocent plaer com nedar es perd, perquè el forat del coll esdevé una obertura molt perillosa per al laringectomitzat. Si hi entra aigua, s’anegarà sense remei. El problema és extrapolable a la dutxa, que es converteix en una tasca a desenvolupar amb molta precaució. De fet, existeixen mocadors de plàstic específics per a l’hora del bany.

"És dur entrar a quiròfan i sortir sense laringe"

Sebastià Pujol es considera un privilegiat perquè ell pot parlar tot i que li extragueren la laringe. El càncer que li detectaren al coll no s’havia estès tant, almanco, com per haver d’aplicar-li radioteràpia o quimioteràpia. Rep dBalears amb una veu certament tova, però plena d’amabilitat.

Ara fa quant que us operaren?

Ja va pels tres anys. Vaig estar de rehabilitació pràcticament un any i mig perquè, en llevar-me la laringe i alguns ganglis, el nervi espinal quedà tocat i no tenia mobilitat als braços. No els podia ni aixecar. Tot i així, crec que vaig dur força bé tot el procés. Per mi, sens dubte, va ésser menys traumàtic.

Continuau a la vostra feina?

No, no he pogut tornar-hi. Jo som administratiu i informàtic, tot i que em passava set hores cada dia penjat del telèfon. Evidentment, ara no puc fer-ho. A més a més, quan jo xerr m’he de tapar el forat del coll amb els dits d’una mà, i si amb l’altra agaf el telèfon, amb quina escric, jo?

Tanmateix, heu tornat a poder parlar. Ja heu arribat a la màxima progressió?

Més o manco. La meva veu és funcional, però de poc volum. És a dir: si som en un bar, l’enrenou de les altres taules taparia les meves paraules. Xerr fluixet.

Us cansau molt quan parlau de manera prolongada?

Sí, em cans moltíssim. Hi ha gent que, quan em veu cansat, diu: "Ei, no et preocupis, ho entenc, no cal que xerris". I jo els dic: "Però si no faig l’esforç, ben segur que mai no parlaré!".

Patiu dificultats a l’hora de practicar esport?

És difícil, perquè si no et controles et pots hiperventilar. I si tractes de nedar, per exemple, t’ofegues. És així de clar: no ho tornaràs a provar una segona vegada perquè ja no hi seràs.

Us entra aigua pel forat...

És clar que sí. Jo duc una pròtesi, o sigui, una petita vàlvula entre l’esòfag i la tràquea. Deixa passar l’aire, però no l’aigua ni el menjar. Ara bé: té pèrdues. No és com una aixeta, que es tanca perfectament, com un segell. No: s’hi filtren gotes d’aigua. És la mateixa sensació de quan menjam qualque cosa i "ens va per mal camí". Idò a mi, em succeeix això unes 40 vegades al dia. El problema és que una gota indueix a tossir i llavors es desbarata tot. M’he de canviar els mocadors i fer-me net cada poc temps.

Us va canviar la seva vida social?

Ara no surt tant amb els amics. Al principi, de fet, algunes persones s’incomodaven amb la meva presència. Així vaig descobrir quins eren, realment, els meus amics de debò. També vaig patir incomprensió amb la cànula, que és l’aparell que duim al principi dins el forat [que serveix perquè no es tanqui mentre cicatritza]. I és que alguna gent es pensa que xerram amb aquell aparell, però no és així. Tanmateix, faig vida normal tant com puc.

Quins inconvenients teniu en menjar i beure líquids?

De vegades em surt pel forat allò que m’he introduït a la boca, perquè és un cercle sense tapar. Si, per exemple, m’acot per agafar alguna cosa que m’ha caigut, l’esòfag perd l’equilibri i em surt allò que hi hagi. O de vegades, si em prenc una cervesa, el líquid se’m pot escapar pel coll.

És incomprensiva la societat?

Allò que manca és més informació. Fins i tot la meva metgessa de capçalera em parlava com els indis, amb molt de moviment de les mans. I jo li vaig dir: Escolta, que no som sord!