La Declaració de drets humans és paper mullat

Tots els éssers humans neixen lliures en dignitat i drets i, dotats com estan de la raó i la ciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. Es tracta de l’article inicial de la Declaració, redactat ara fa 60 anys. De fet, el proper 10 de desembre arriba una efemèride històrica, que de ben segur serà celebrada i criticada a parts iguals: el 60è aniversari de la seva promulgació. Fou en el marc de l’assemblea general de les Nacions Unides, duita a terme a París, que les potències principals aprovaren la Declaració.

Aleshores, eren els Estats Units, França i Anglaterra els que encapçalaven el món occidental, mentre que la URSS i la Xina precomunista ho feien al bloc de l’est. Entre tots ells, amb convidats de pedra com Xile i Austràlia, aprovaven la defensa dels drets humans i s’autoencarregaven de vetlar-hi. Així començà una bella història, la de la fraternitat entre els pobles, que hauria d’acabar en una ignomínia. La violació sistemàtica i massiva dels drets humans pertot arreu del món.

Recentment, la directora d’Amnistia Internacional a l’estat, Irene Khan, qualificava la Declaració de l’ONU com "una promesa traïda". Segons l’informe d’aquesta entitat per al 2008, el dret a la llibertat d’expressió és absent a 77 països dels cinc continents. Encara pitjor: la tortura o el maltractament a civils és habitual a 81 estats del món. A més, a 54 d’aquests, no existeixen garanties judicials per rebre un judici digne.  Tanmateix, és que, a més, no s’havia signat una convenció contra la tortura l’any 1984? El tractat de Ginebra, indubtablement, no es compleix a territoris aparentment hostils per la democràcia (Pròxim Orient i Àsia, per exemple). Ara bé, ni tan sols la primera potència mundial i autoerigida en policia internacional, els EUA, l’aplica.

Altres convencions, com la que respecta les dones (1979), els Enfants (1989) i els immigrants (1990), es compleixen en l’actualitat. Fins i tot l’alta comissionada de l’ONU pels drets humans, Louise Arbour, pareix resignada a la infàmia: "El balanç dels 60 anys transcorreguts és més aviat ombrívol". L’actual secretari general de l’ONU, Ban Ki-moom, és més optimista. Demostrant un pic més la seva ineficàcia pel càrrec que ostenta, assegurà la setmana passada: "Amb freqüència, els que més necessiten que els seus drets siguin protegits són també els que estan desinformats de l’existència de la Declaració".

Unes vaguetats que ja s’han fet característiques del seu mandat, iniciat el 2006 quan Kofi Annan abandonà el màxim escaló de la diplomàcia mundial. Conflictes com Darfur o Ossètia del Sud, que han rebut intervenció de Nacions Unides, evidencien la seva incapacitat per frenar genocidis arreu del món. Tanmateix, no és cap novetat. Israel viola sistemàticament les resolucions de l’ONU (inclosa la famosa 242), per tal que aturi l’ocupació de Palestina.

El 1994, l’autonomenada Comunitat Internacional quedà de braços plegats mentre es perpetrava el genocidi ruandès. Els radicals de l’ètnia hutu assassinaren amb matxets entre 500.000 i 800.000 milions de tutsis, l’ètnia minoritària. Bé. L’actitud de No-Intervenció de l’ONU –que recorda en els termes l’abandonament de la II República espanyola– ha estat una constant des de la seva creació. Les dictadures de l’Amèrica Llatina als anys 60 i 70, la massacre de vietnamites amb napalm i agent taronja, les execucions públiques d’homosexuals i dones als països islamistes... Sembla que no hi haurà res a celebrar, en arribar el proper 10 de desembre.