Dones i ciència

Moltes dones han tingut un paper destacat dins la història de la ciència. Un paper tan important com silenciat.

Des d’Hipatia d’Alexandria en el segle IV aC fins a l’actualitat, la qüestió de la dona en l’àmbit del coneixement científic i de la investigació ha passat per una sèrie de problemàtiques relacionades, sobretot, amb la prohibició a l’accés a unes institucions controlades per homes. En aquest sentit, i gairebé fins al segle XIX, les dones no tenien permès estudiar a la Universitat, alhora que no eren admeses en moltes comunitats ni acadèmies científiques. De la mateixa manera, no podien tenir dret a les patents, raó per la qual eren en bona part els seus marits els qui s’emportaven tots els mèrits dels seus desobriments.

Així, a l’Estat espanyol les universitats no s’obriren a les dones fins al 1868, però el lliure accés real no es produí fins al 1911.

Actualment, però, la situació ha variat considerablement: les dones tenen un accés més obert al món de la ciència i de la tecnologia, si bé el seu paper encara no hi és plenament reconegut. Aquesta situació nova és en bona mesura resultat de l’esforç de moltes investigadores que, durant el segle XX, intentaren treure la seva tasca de l’anonimat gràcies a la creació d’associacions i d’entitats, com Association Woman Science, que des de 1970 vetlen pels seus drets.

En aquest sentit, des de la dècada dels noranta, hi ha una àmplia conscienciació a l’hora de recuperar el paper de la dona en la investigació científica. A l’Estat espanyol, aquest fenomen ha estat propiciat per progames d’estudi com els de Ciència, tecnologia i gènere, que s’encarreguen d’analitzar la interacció de les dones amb la societat i amb l’àmbit de la ciència. A més, aquests programes, igual que entitats com l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues (AMIT), han volgut donar veu a les investigadores per tal de fomentar una consideració igualitària de la dona en l’àmbit de la ciència i del coneixement.

El paper de les dones

Com explica la catedràtica Eulalia Pérez Sedeño en el seu article Mujeres y ciencia (1998), un dels casos paradigmàtics del menyspreu, oblit i recuperació posterior del paper de la dona en la ciència és el de Rosalind Franklind (1920-1958). Els estudis en difracció dels rajos X duts a terme per aquesta biofísica foren claus perquè Watson i Krick descobrissin la forma de la doble hèlix de l’ADN, cosa que els valgué el premi Nobel el 1965. Ara bé, el seu paper en aquest descobriment fou profundament silenciat, a causa també de la seva mort prematura per un càncer d’ovaris. Fins i tot Watson mostra el menyspreu per la tasca de la investigadora. En l’actualitat, però, el paper de Franklind ha estat reivindicat com una de les grans aportacions del segle XX.

Anteriorment, un cas bastant excepcional dins el món de la ciència fou el de Marie Curie (1867-1934). Aquesta física i química polonesa amb nacionalitat francesa va ser una pionera en el camp de l’energia nuclear, a més de ser la primera dona que pogué ensenyar a la Universitat francesa. Gràcies a la feina realitzada amb el seu marit desenvoluparen els primers estudis amb urani, alhora que descrobiren dos elements químics nous. Aquestes troballes valgueren a Marie l’obtenció de dos premis Nobel, de física el 1903 i de química el 1911. A pesar d’això, Curie no fou mai admesa a l’Acadèmia de les Ciències. Per altra banda, destacà també perquè aplicà els seus descobriments al tractament dels ferits de la I Guerra Mundial, contribuint de manera determinant a la medicina del seu temps. Com a nota tràgica, a causa de l’alt nivel de radioactivitat al qual es va veure exposada al llarg de la seva vida, Curie morí de leucèmia. Però el seu llegat continuà i la seva filla, Irene Juliot-Curie, desenvolupà la síntesi d’elements radioactius com els isòtops, claus en la investigació científica i en la indústria moderna.

Entre les figures femenines de la ciència dels dos darrers segles, sobresurt també la matemàtica Emmy Noether (1882-1935), que desenvolupà tot un seguit d’investigacions que avui dia són bàsiques en l’àmbit de la física teòrica. De manera més discreta, es troba el nom d’Alice Eastwood (1859-1953), que amb una vida difícil i amb poca formació acadèmica es convertí en una de les botàniques sistèmiques més importants. Així mateix, una altra de les figures fonamentals ha estat la de Lise Meiter (1868-1978). Gràcies a les seves investigacions en el camp de la radioactivitat i de l’energia atòmica, es pogué desenvolupar la fisió nuclear. A més, el nom de l’element químic 109, el meitnieri, és en honor seva.

Més recentment destaca, des de l’àmbit de la tecnologia, l’almirall Grace Hopper (1906-1992), que desenvolupà el primer llenguatge de programació comercial fàcil d’emprar, a més de molts de procediments que avui dia són bàsics per a la computació digital. En les darreres dècades, noms com el d’Ellen Ochoa, enginyera espacial, o el de la bioquímica Christiane Nüsslein han entrat també de ple dret en la història, per demostrar que les dones tenen molt a dir en el camp de la investigació i del coneixement.

Gianotti: "Encara fa falta fer molta feina per arribar a la plena igualtat en l’àmbit investigador"

Magdalena Gianotti Bauzà, professora titular de Bioquímica i biologia molecular del Departament de Biologia fonamental i Ciències de la salut de la UIB, i Síndica de Greuges de la UIB, ens parla dels problemas actuals de les investigadores.

Quina situació viviu avui dia?
Si un en mira les dades, veu clarament que hi ha un alt índex d’homes que arriben a promocionar-se molt més aviat i en llocs més alts que no pas les investigadores. Vivim en una cultura dominada des de fa segles pels homes i encara queda molta feina per fer per poder establir una igualtat real en l’àmbit científic. A les dones se’ls exigeix més producció científica per rebre les mateixes dotacions econòmiques que els homes, alhora que hi ha molts de problemes per obtenir el reconeixement merescut. El món masculí de la ciència requereix un esforç molt important i has de demostrar constantment que pots fer el mateix que els companys.

Quins problemes més habituals patiu?
Un dels problemes fonamentals és la conciliació de la vida familiar i de la profesional. Culturalment, les dones tenen un pes més gran en l’àmbit familiar, i intentar conciliar-ho amb la feina és molt complex. La recerca científica requereix molta implicació i, per poder-ho dur a terme amb la mateixa capacitat que els homes, cal renunciar a altres facetes de la vida. La maternitat, per exemple, pot suposar una aturada important en la carrera d’una investigadora.

Quines mesures es poden adoptar per tal de pal·liar aquesta situació?
Hi calen polítiques socials fortes que permetin conciliar l’àmbit privat amb la carrera científica. Per altra banda, cal un increment del nombre d’investigadores.

Creis que es produeix un canvi en aquest sentit?
És un canvi molt lent, no són canvis espectaculars, però el que sí que hi fa falta és el suport social.