La darrera fulla cap a l'oblit

Perquè d’això es tracta la malaltia. Hjassirtg, veneçolana de nom impossible i directora d’aquest centre d’Asafa, defineix els símptomes de l’alzhèimer. "Quan una persona gran deixa de recordar els noms dels fills, on és ca seva o comença a anar desarreglada, el principi d’alzhèimer s’acosta". I és irreversible. "Aquí no feim cap cura de la malaltia, tan sols miram d’endarrerir-ne el desenvolupament". Com és possible? Mostrant, una vegada darrere un altra, com es fan els petits detalls de la vida diària.

Per això, tenir cura d’un pacient recorda els nins. "Efectivament, són persones que fan una regressió a la seva infantesa". O sigui, un procés no només de pèrdua de memòria, sinó de desaprendre el que ja sabien. "La diferència és que la ment d’un infant és ascendent". La d’aquests pacients, en canvi, és descendent. "Allò que obliden, ja no ho tornaran a aprendre mai".

Per aquest motiu, la pacient M., retornada als 7 anys, és tota una eixerida. Respon amb insolència, fa el que vol, és faceciosa i tabolaire. És una nina de set anys. Al seu costat, en canvi, hi ha assegut el pacient J. Si li haguessin de xifrar l’edat mental, per ventura arribaria als dos anys. L’estat del seu alzhèimer és molt més avançat i ha de menester, aquest "nadó", que M. li doni el iogurt a la boca. Els dies de sobtat canvi d’oratge, encara crida sa mare. I les nits de lluna plena, que alteren la pressió atmosfèrica del cap, J. creu que la torna a veure.

Una tendència que explica la neurociència. El cervell també va morint, però a poc a poc, per parts. "Així que treballam amb les funcions que encara són vives". Com si es tractàs d’un arbre, les fulles cauen amb la tardor. Tanmateix, a diferència de les fulles, que tornaran a néixer per primavera, les neurones no es regeneren.  A un altre pacient, L., sempre l’acompanyen a pentinar-se. Si un dia deixàs de fer-ho, i així demà i l’endemà, acabaria per oblidar el mateix acte de pentinar-se. És la filosofia dels petits detalls. Si un malalt va al lavabo, convé anar-hi amb ell. Encara que es capaç d’anar-hi sol, qualque dia oblidarà on es llança el paper. O que després de fer un pipí, cal netejar-se les mans. És així. No hi ha marxa enrere.

Però queda lluitar per mantenir els costums. A la taula s’asseuen tots els pacients. I saben quins és el seu lloc. "És com anar a l’escola: El primer dia t’assignen un pupitre i ja serà el teu tot el curs". I ben bé que pareix una escola. Els adhesius, amb el nom de cadascun d’ells escrits en bolígraf, estan fixats a diferents punts de la taula. Quan les auxiliars que treballen al centre els ho diuen, comencen un dinar que gairebé ningú d’ells no s’acabarà al complet. Per ventura la sopa sí, que tremola a la cullera mentre arriba a la boca. L’escalopa, en canvi, sempre queda a mitges. La taula dels pacients més lleus inicia, llavors, una animada sobretaula. Que no recordin el nom dels companys que tenen a dreta i esquerra no significa que no els reconeguin.

Els passa el mateix amb Hjassirtg i la resta de treballadores. El nom? "No el sé, però sempre és amb nosaltres", diu la pacient L. Ella era pianista, "de les bones", i encara conserva cert aire aristocràtic. Espigada, un punt gelosa; elegant. Per ventura, la darrera dama de la ciutat de Palma. Ara, però, segueix les passes de Hjassirtg amunt i avall. Ho fa com un acte mecànic, la docilitat de qui se sent dèbil. Està retrobant la innocència dels anys de fadrina.

Els vestits de diumenge, el pentinat de perruqueria i el maquillatge que encara ella mateixa s’aplicava han quedat enrere. I han donat pas, irremeiable, imparable, a certs trets dements. Creu que els nins no li fan cas, que fins i tot se’n burlen, però cap al·lotet no l’envolta. I és que la demència és una de les conseqüències més dures de l’alzhèimer. Les històries broten, visuals com daguerreotips, de la veu de Hjassirtg. Recorda la pacient que, preocupada, assenyalava unes cortines que s’havien calat foc. "No vaig contradir-la, no li vaig dir que això no era més que una al·lucinació". El tractament correcte, de fet, és tranquil·litzar-la. "És veritat, tot d’una trucaré als bombers". Hjassirtg fa fer la volta a la pacient i la du a la sala de televisió. Abans que hi arribin haurà oblidat que, a la seva ment, les cortines es cremaven com ho fa un vaixell a la deriva.

Intenten canviar-los el xip, perquè dit vulgarment, tenen una memòria de peix. Llacunes de les quals uns pocs són conscients, mentre que la majoria ho ignora. I d’aquí a oblidar el nom de les persones estimades. Per elles, el dolor és immens. I allò que mai no haguessin volgut sentir és un senzilla frase com: —I tu, qui ets? Segons Hjassirtg, els fills i filles ho duen millor que els cònjuges del pacient. "Que la teva mare emmalalteixi és normal; el decurs de la vida". Però que la teva parella, d’una edat similar a la teva, pateixi un problema així és més mal d’assumir.

I les ganivetades verbals, evidentment involuntàries, tornen habituals. "Tu no ets el meu marit, que és de viatge; ets el seu germà bessó, res més". El marit, que l’atén dia i nit, no veu reconfortat el seu esforç. Els fills també reben. "Tu no ets el meu fill, deus ser algun amic seu, o així...". Malgrat que no és ingratitud, és una malaltia que rep el nom d’alzhèimer. La més jove de les pacients, al centre de Santa Catalina, té 56 anys. La visita d’un fotògraf les ha sobresaltades. En sortir del centre, però, ja no recorden que demà sortiran al diari.