Transsexuals, la invisibilitat d'un col·lectiu

El concepte de "transsexual" es començà a emprar el 1940 per denominar els individus que desitgen viure de manera permanent com a membres del sexe oposat, cosa que representa una incongruència entre el sexe amb el qual varen néixer i aquell al qual consideren que pertanyen. En aquest sentit, es podria tractar d’un transsexual masculí, aquella persona que pensa i actua com un home encara que tingui genitals femenins; i d’un de femení, que se sent dona tot i tenir genitals masculins.

La presidenta de l’Associació balear de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals (Ben Amics), Cristina Àlvarez, ens ajuda a comprendre un poc més quina és la seva situació. "En aquest punt, seria necessari aclarir les diferències entre diversos conceptes com sexe, gènere i identitat sexual", ens explica. En primer lloc, el sexe és la manera física d’estar constituïts els éssers humans. El gènere fa referència a totes aquelles característiques psicològiques i rols assignats socialment a una persona d’acord amb el seu sexe. I finalment hi ha la identitat sexual, definida per l’afinitat de cadascú amb els sentiments d’home o de dona.

Llavors, es tracta d’una malaltia, d’un error de la naturalesa? La majoria d’integrants d’aquest col·lectiu té clara la seva identitat sexual des de la infància. Així, o bé passen molts d’anys lluitant per obtenir un reconeixement social i legal de la seva condició, o bé opten per mantenir-la en la seva intimitat, latent i, en certa manera, oculta." Es tracta d’un problema d’invisibilitat", ens explica Cristina, i "encara és necessari dur endavant moltes de les nostres reivindicacions".

El tema de la transsexualitat és encara un gran desconegut de la major part de la societat i això provoca, en molts de casos, el rebuig o el menyspreu dels qui "són diferents". Tradicionalment, han compartit la seva lluita amb l’ampli col·lectiu homosexual i bisexual, encara que no tots se senten identificats amb el mateix. Ara bé, quina és la solució, una vegada constatada la insatisfacció pròpia? Quines són les passes que s’han de seguir? La resposta, ara per ara, la dóna la medicina, afirma la presidenta de Ben Amics.

Harry Benjamin, endocrinòleg nord-americà, recopila en el seu llibre The transsexual phenomenon (Benjamin, 1966) observacions sobre aquest fenomen i els resultats de les intervencions mèdiques. El 1973, es proposa el terme de "síndrome de disfòria de gènere", que inclou el transsexualisme, però també altres qüestions d’identitat de gènere.

"Disfòria de gènere" és el terme utilitzat per designar la insatisfacció resultant del conflicte entre la identitat de gènere i el sexe assignat. L’any 1980, apareix el transsexualisme com a diagnòstic i el 1994, el mot és abandonat i, en el seu lloc, s’usa el de "trastorn d’identitat de gènere" (TIG).

El 1979, es constitueix la Harry Benjamin International Gender Dysphoria Association (HBIGDA), que aprova unes Directrius d’atenció (DONA) que es revisen periòdicament i serveixen de guia assistencial per als TIG (Levine et al., 1998). La darrera revisió és de 2001 (Meyer et al., 2001). Tots aquests estudis afavoreixen, doncs, un tractament mèdic que es caracteritza pel seu caràcter multidisciplinar: el procés de reassignació sexual.

A l’Estat espanyol, aquest tractament seria a càrrec del "pacient", ja que de moment, i llevat d’Andalusia, la Seguretat Social no subvenciona "aquesta classe d’intervencions". Com sembla habitual, som un dels estats que se situen a la rereguarda d’Europa. A França, a Itàlia, a Alemanya, Holanda i Dinamarca, ja fa anys que es practica de manera gratuïta. Per contra, a Espanya l’operació va estar prohibida fins al 1983, moment en què va ser despenalitzada.

Anant per parts, el problema principal és el caràcter teòricament subjectiu d’aquesta problemàtica, segons els professionals de la medicina. Així, la primera passa seria l’assistència psicològica. La psicoteràpia no suposa que tractin de "curar-los", sinó que els ajuden a preparar-se per al procés posterior d’administració d’hormones, que eliminarà, en certa mesura, les característiques atribuïdes al sexe no desitjat. Si el cos assimila correctament les hormones i no es produeix cap seqüela negativa, la part següent és la intervenció quirúrgica.

No tots els interessats accedeixen a aquesta darrera passa, per diversos motius: hi ha multitud de riscos i, a més, avui dia el resultat no és satisfactori al cent per cent. En el cas dels transsexuals femenins, el procés és de vegades més reeixit, ja que l’extirpació del penis i la vaginoplàstia posterior fa gairebé quaranta anys que es practiquen. Quant als transsexuals masculins, el procés és més complex i la reconstrucció encara s’ha de perfeccionar.

Encara que queden moltes passes per realitzar, es va avançant en la lluita oberta contra la transfòbia (una malaltia diagnosticada?) per aconseguir que els transsexuals puguin experimentar la felicitat mitjançant un fet tan senzill com viure d’acord amb la seva identitat. Estimats moltes vegades en la intimitat i odiats en la vida social, es tracta d’un dels col·lectius amb els quals tenim més deutes morals.

La Llei d’identitat sexual:
una altra passa endavant

2007, entrava per fi en vigor una norma que suposaria una nova passa endavant per al col·lectiu transsexual: la Llei d’identitat sexual. Aprovada en el Congrés dels Diputats amb els vots a favor de tots els grups parlamenaris llevat del Partit Popular, la llei permet el canvi o la rectificació de nom i de sexe en el Registre Civil sense que el sol·licitant s’hagi sotmès a cap operació de canvi de gènere.

L’única exigència per poder procedir a aquestes modificacions en el DNI seria que la persona en qüestió tingués diagnosticada disfòria de gènere i hagués seguit, almanco durant dos anys, un tractament psicològic. El fet que la condició sine qua non sigui la diagnosi d’una malaltia, no deixa de resultar una paradoxa, si bé pren ara un caràcter secundari. Allò realment important és que la persona pugui tenir una vida d’acord amb la seva disposició mental, social i sexual.

La iniciativa formava part del programa electoral de l’actual president del Govern espanyol, Jose Luis Rodríguez Zapatero, i la seva confirmació va ser celebrada per diverses organitzacions de drets humans i per federacions d’homosexuals.