La síndrome d'Ulisses

Homero escrigué en un dels seus vells textos de l’Odissea:

I Ulisses passava els dies assegut a les roques, consumint-se a força de plors, suspirs i penes, fixant els ulls a la mar estèril, plorant incansablement.

La manca d’adaptació del personatge mitològic a terres desconegudes dóna nom a la síndrome d’Ulisses o mal del viatger. El diagnosticà per primer pic Joseba Atxotegi l’any 1998. Atxotegi, aleshores director del SAPIR de Barcelona, havia detectat en el seu tracte amb persones immigrades "un estrès crònic, múltiple i extrem" desconegut fins llavors.

Aquest quadre d’angoixa i ansietat és generat en fracassar el procés migratori del ciutadà. Perquè la societat catalana o mallorquina a la qual arriba un estranger és ben diferent a la seva. El xoc cultural és evident.

Amb l’objectiu de combatre aquesta síndrome s’ha creat a Palma el Servei d’Assessorament i Orientació (SAiO). Es dirigeix a tots els immigrants que no s’acaben d’adaptar a la nova residència i, per això, pateixen afeccions psicosomàtiques. Laura Costa, psicòloga i encarregada del servei, ja ha atès una quarantena de pacients des que inauguraren el servei, ara fa un mes. De fet, SAiO és un programa pilot amb data de caducitat: el desembre.

Serà aleshores quan la Conselleria d’Afers Socials, encapçalada per Fina Santiago, decideixi si avalen la continuació del projecte i el doten del pressupost econòmic que han de menester.

Santiago, però, no oculta el suport al SAiO. Recentment ha assegurat, a més a més, que la cura de la síndrome d’Ulisses ha de ser "una prestació més de la sanitat pública". Pareix raonable, per tant, preveure una ampliació del programa a partir de 2009.

Les previsions d’usuaris, de fet, ja estan superades. Per Laura Costa, és igualment positiu ("perquè l’hem encertat i és un servei necessari") com dolent ("ja que significa que la gent pateix").

Fins a l’oficina del SAiO, a l’edifici Can Domenge, arriben pacients derivats d’Atenció Primària, els Serveis Socials, la Creu Roja... I allà són tractats per la mateixa Costa i per una altra companya psicòloga. Els principals problemes són el desconeixement de la llengua, que en el cas de les Illes s’agreuja per la coexistència de dos idiomes. El fet de no tenir permís de residència ni papers per treballar és un handicap encara més dur.

"No som un servei d’assessorament laboral", matisa Costa. Tan sols tracten els problemes psicosomàtics –generats per la ment– a causa de la fràgil situació socioeconòmica. Bàsicament, són els mals físics com la fatiga, els dolors gastrointestinals i les nàusees o l’insomni.

Des del punt de vista psicològic, Ulisses ataca amb pèrdua de memòria, ansietat i depressió. Uns mals que toquen a la salut mental, encara que encara no tenen convenis amb l’hospital psiquiàtric.

I la crisi econòmica internacional està ajudant amb el seu gra d’arena a escampar la síndrome. "El fet que la gent no troba feina, repercuteix negativament en el seu ànim", explica Costa.

Se senten com un peix fora de l’aigua. "Allò que més repeteixen és ja no sé què fer, estic perdut o no sé on he de dirigir-me". I és que les diferències culturals són notòries, fins i tot a la consulta. El pacient R., jove nigerià, anà a la consulta. "Però quan s’acabà el temps, ell no s’aixecava". Perquè no sabia què fer després.

La falta de puntualitat, entesa a l’occidental, també és una diferència cultural flagrant entre els immigrats de l’Àfrica.

Durant el tractament psicològic, a més a més, van sortint nous aspectes, invisibles fins llavors. "El pacient N, de nacionalitat romanesa, duia el seu fill a la consulta".

Tanmateix, veritablement, era ell qui havia de menester l’ajuda. També hi han anat usuaris búlgars i asiàtics, però, sobretot, són llatinoamericans els més freqüents. Com les pacients cubanes L. i M., que finalment han optat per acollir-se al Pla de retorn voluntari.

És la resposta del partit socialdemòcrata governant, amb unes receptes que recorden, i molt, al que plantejà la dreta durant els vuits anys de l’aznaritat. Bé ho coneix el ciutadà uruguaià C., que d’aquí a pocs dies farà un any que arribà a les Illes.

Creu que l’entorn és bonic, però diferent. I enyora la seva família i amics, que quedaren allà. Pot ser que el cas del ciutadà C. sigui una síndrome d’Ulisses complicat, però no extrem, segons la classificació del doctor Atxotegi.

"Els que són extrems són els immigrats que deixen pares i mares malalts o fills petits als seus països d’origen", explica Atxotegi. Perquè la reagrupació familiar, a més, és un dret elistista: S’han d’acreditar uns ingressos mínims per dur la família a Mallorca. I per això, és necessari tenir els papers en regla.

El ciutadà uruguaià C., per exemple, no el té. "He hagut de treballar conduint camions i a l’obra sense cap seguretat jurídica". Els patrons, de fet, "s’aprofiten dels sense papers per pagar-los menys".

A la sensació d’explotació i solitud cal afegir el fracàs del projecte migratori. "Per l’immigrant que s’ha jugat la vida a una pastera és extremadament penós comprovar que no pot sortir endavant a la societat d’acollida", diu el primer doctor que diagnosticà la síndrome d’Ulisses.

Algunes tribus de l’Àfrica posen una pressió més a l’esquena del viatger. I és que taxen de malefici el fet que qualcú no tingui èxit i hagi de tornar a l’aldea.

Un altre handicap és l’alimentació. "Com que molts immigrants han d’enviar tot els doblers que poden a ca seva", explica Atxotegi, "ells s’infraalimenten". El resultat és una ingesta escassa, a banda de ser plena de grasses saturades i baix índex en proteïnes.

C., arribat de l’Uruguai, presenta bon aspecte, sinó fos perquè tota la conca dels ulls mostra un intens vermell. Davant el fotògraf, assegura que només va al SAiO per trobar feina. Les paraules, alhora, amaguen una confessió: "Som introvertit, una mica solitari". I la manca d’un col·lectiu amb el qual identificar-se és com un cercle viciós.

El cant IX de l’Odissea diu així: "Demanes, cíclop, què nom jo. T’ho diré. Jo nom Ningú i Ningú em diuen tots".

Cerquen la identitat perduda.