Lesbianes i/o mares?

30 de juny de 2005. Una data històrica i molt important en la vida de milers de persones que encara no podien gaudir, en una societat teòricament igualitària com la nostra, de certs drets fonamentals.

Parlam de la llei que permetia els matrimonis entre persones del mateix sexe, una de les promeses electorals de la campanya socialista de José Luis Rodríguez Zapatero el 2004 que s’aprovà devers un any després dels comicis.

Havent fet intensos debats sobre el projecte de llei i amb l’oposició del sector conservador, encapçalat pel Partit Popular (que aconseguí amb el suport de CiU el vet del Senat), finalment dia 2 sortia publicada en el Butlletí Oficial de l’Estat i era efectiva des de dia 3. Suposava que dues persones, independentment del seu sexe o orientació sexual, podien exercir el dret a "formalitzar" la seva relació, fet que incloïa a més la possibilitat d’adopció, i també el dret a rebre una herència o una pensió, en cas de pèrdua del cònjuge.

Fins al moment, en especial durant la dècada dels anys 90, en algunes comunitats autònomes s’havien aprovat legislacions pròpies sobre les parelles de fet que permetien als homosexuals inscriure’s com a tals i gaudir de certs beneficis administratius.

Si bé, en general, allò que hi havia present era un buit legal totalment discriminatori i anacrònic. El problema se centrava tant en la impossibilitat de legalitzar una situació en cas de desitjar-ho, com en un altre tema fonamental: l’adopció. Fou precisament aquest tema el que provocà les crítiques més dures a l’Executiu.

Ës clar, una cosa era acceptar que dues persones del mateix sexe realitzassin una cerimònia civil (per descomptat), i una altra de ben diferent que aquestes persones (oh, sorpresa!) volguessin formar una família i poguesin tenir fills.

Gran part de la societat es dividí en aquest punt, ja que el progressisme de paraula qüestionava les conseqüències que un nin pogués néixer en un entorn no tradicional, que seria amb un pare i una mare.

Tothom en coneix els arguments esgrimits pels sectors eclesiàstics i per l’ala política conservadora en contra de l’adopció homosexual. Un exemple: la intervenció d’Aquilino Polaino, "eminència" cridada a intervenir en el Senat gràcies al PP. Ell va assegurar que els nins que creixien en un entorn com aquest estaven exposats a trastorns en la identitat sexual i desenvolupaven major tendència a la promiscuïtat (?), com també que el vincle entre els pares o mares i els fills era més fràgil per la "versatilitat" dels progenitors.

Tot i així, avui dia l’adopció entre homosexuals intenta ser una realitat. Això sí, el camí no és fàcil. Dues dones són parella de fet o matrimoni i volen crear una família. Hi ha dues opcions, inseminació artificial o adopció. La inseminació és un procés complex i no subvencionat encara per cap comunitat autònoma. A més, una possibilitat com la donació d’òvuls entre la mateixa parella no és possible encara, perquè la llei estipula que aquesta ha de ser anònima. Per tant, el projecte surt massa costós. En cas d’adopció, després d’omplir interminables requisits legals i passar per proves psicològiques, etc. encara poden topar avui dia amb jutges que deneguen arbitràriament, per conviccions totalment personals, l’acolliment del nin per part de la família "no tradicional".

Així les coses, hem avançat? Definitivament, sí. No obstant això, continua essent necessari que la situació es normalitzi, que les mateixes lesbianes facin visible la seva situació i que a poc a poc, la doble moral que qüestiona si és adequat tenir "dues mamàs" accepti que els valors fonamentals d’una família no es construeixen depenent del sexe o l’orientació sexual dels progenitors, sinó dels seus principis com a persones.