L'adéu de Musharraf a Pakistan

El cap d’Estat pakistanès decidí ahir tirar la tovallola i dimití del seu càrrec en vista de les amenaces d’un procés de destitució contra ell per part de la coalició governant, liderada pels seus principals rivals polítics. Tanmateix, en el seu discurs assegurà que, dels càrrecs que aquells li imputen, no n’hi ha cap que sigui cert.

"Ho deix amb la satisfacció que he fet tot el que he pogut amb honestedat i amb responsabilitat", anuncià Musharraf en un discurs televisat a la nació que posava fi a dies de rumors sobre la seva renúncia, després del procés de destitució en contra seu a l’Assemblea Nacional, encapçalat pel Partit del Poble del Pakistan (PPP) i la Lliga Musulmana de Nawaz Sharif.

En qualsevol cas, el general va mantenir la seva innocència i va assegurar que "no es pot sostenir cap acta d’acusació en contra meu perquè no he fet mai les coses pel meu propi interès, sinó pel del país". "Tenc plena confiança en Al·là i tot ho he fet amb la creença que el Pakistan és la màxima prioritat".

Finalment, després d’assegurar que deixa el seu "futur en mans del poble", abandonà la seva residència oficial.

Aquesta decisió fou molt ben rebuda en tot el país, tant per la classe política com pels ciutadans, que sortiren al carrer per celebrar-ho. I en el panorama internacional? Es tracta d’un país asiàtic amb armament nuclear i, per això, el tema de la successió se segueix amb cautela, tant als EUA com en països fronterers com l’Afganistan.

De moment, el president del Senat, Mohamadmian Sumro, assumirà la presidència en funcions fins als pròxims comicis i ocuparà un buit de poder que serà, sense cap dubte, durament disputat pels partits opositors.

La carrera d’un militar proamericà en el Pakistan 
"El Pakistan és el meu amor, ara i sempre". Amb aquestes paraules s’acomiadava del poder un militar que aconseguí la presidència amb un cop d’Estat "no violent" l’any 1999, i que ha governat el país amb mà ferma durant els darrers vuit anys.

Nascut a Nova Delhi i militar des dels 18 anys, fou un estret aliat del llavors primer ministre i ara dur adversari, Nawaz Sharif, i participà a les seves ordres en les campanyes contra el Govern de l’Índia. Les desavinences començaren ben aviat i, després d’una destitució mal encaixada, Musharraf tragué Sharif de l’Executiu per la força, ajudat per la cúpula militar. Es proclamà president el 2001 i fou ratificat en uns comicis controvertits i en un referèndum que el mantingué al Govern fins al 2007.

Després de l’11-S, Musharraf es confirmà com el principal aliat dels EUA a l’Orient Pròxim en la lluita contra el terrorisme. Es convertí en el principal formador de mujahidins, emprats per lluitar contra la Unió Soviètica, que llavors feia costat als interessos de l’Índia. La recerca política de suports estratègics a l’Àsia no era gratuïta, i el general era una peça essencial en els plans dels Estats Units.

Continuà en el Govern i el 2004 aconseguí el seu major triomf polític, ja que signà importants acords de col·laboració amb l’Executiu indi després de tres guerres sagnants.

Complicacions
El 2007, amb el setge i la matança de la mesquita Roja i la tornada al país dels seus opositors més ferms, Bhutto i Sharif, la situació es començà a complicar-se. Uns nous comicis li tornaren a donar la victòria, però les acusacions de frau formulades pel Tribunal Suprem feren aflorar el seu pitjor rostre. Destituí Iftikhar Chaudhry, president de l’organisme, i imposà l’estat d’excepció per garantir, segons ell, la seguretat.

Deixà el càrrec de militar i, ja com a civil, prometé de nou el càrrec com a cap d’Estat. L’assasinat de Bhutto, la pèrdua de les eleccions i l’evident manca de popularitat l’arraconaren. Així, amb el cap baix, abandona el Govern. De substituts no n’hi faltaran i, a més, elegits pel poble.