Omagh, 10 anys després

Han passat deu anys des que una bomba esclatà als carrers d’una petita ciutat de províncies nord-irlandesa anomenada Omagh. Vint-i-nou morts i més de 200 ferits en un dels atacs més sagnants després de més de 30 anys de lluita. S’havia trencat l’alto el foc signat a Stormont el 10 d’abril.

Irish Republican Army fou el nom elegit per l’organització armada irlandesa que es creà el 1919 per lluitar contra el domini britànic. En principi amb el suport del seu braç polític, el Sinn Féin, el grup lluità durant dècades per aconseguir la seva independència.

Des que participà en la guerra d’independència irlandesa (1919-1921), l’organització protagonitzà diversos enfrontaments, reclutava membres, cometé atemptats per tal d’expulsar l’Exèrcit britànic i fou declarada il·legal en un parell de pics.

Cap als anys 60 obtingué els punts màxims de suport, la lluita religiosa entrà en la ideològica i els atacs es llançaren també contra activistes protestants. No obstant això, es produí una escissió a causa de les discrepàncies sobre l’ús de tàctiques terroristes i una part de l’IRAoptà per la via política per aconseguir els seus objectius.

El 31 d’agost de 1994, el grup irlandès decidí pactar una treva i abandonà les armes a favor d’un procés de pau. El 10 d’abril de 1998 arribà l’esperat acord definitiu, el d’Stormont, signat a Belfast, i que semblà posar fi a devers 30 anys de conflicte. El maig, un referèndum a la República d’Irlanda ho confirmà: l’enfrontament armat havia acabat.

Però una altra vegada algú no quedava content i l’IRAsofrí una nova escissió, l’anomenat Real IRA, braç armat que rebutjà l’acord i perpetrà un atemptat que reobrí les ferides d’aquest complex conflicte polític. Era dia 15 d’agost.

El rebuig de totes les forces polítiques fou unànime i el grup escindit es veié obligat a pactar de nou una treva.

De llavors ençà, l’IRA anuncià un desarmament definitiu i fins i tot va permetre que observadors internacionals comprovassin l’estat del seu arsenal, malgrat les diferències amb el primer ministre Tony Blair durant tot el procés.

El desembre del 2000 l’objectiu polític arribà i es posà fi a 27 anys de govern directe des de Londres. Avui en dia l’Executiu és compartit entre protestants i catòlics, amb Ian Paisley com a primer ministre.

Un conflicte polític i religiós d’aquestes característiques té una difícil solució, com ho demostra de manera clara els anys de negociació i de protesta armada que acumula. Ara cal preguntar-se si no ressorgirà.