Un drama oblidat: Ciudad Juárez

L’estat de Chihuahua, devora la frontera amb els Estats Units. Aquest és l’escenari d’un dels drames oblidats de la nostra història més recent. Les dones de Ciudad Juárez.

El 12 de maig de 1993 aparegué el cos d’una dona jove, d’uns 24 anys, pell fosca, ulls negres, violada, mutilada i finalment asfixiada, als afores de la capital. Mai no fou identificada. Entre maig i octubre d’aquell any, 10 al·lotes més foren trobades en les mateixes condicions, la major part prop d’una fàbrica de maquiladoras controlada per una multinacional nord-americana. El nombre de morts s’elevà a 25 en acabar l’any. La tràgica sèrie havia començat.

Fins ara, més de 370 dones han estat víctimes de violència sexual i d’assassinat, i més de 70 (400 segons organitzacions no governamentals mexicanes) romanen encara desaparegudes. Cap detingut "creïble", deficient acció de les autoritats. Segons Amnistia, es tracta d’un insult en tota regla als drets humans, però, què succeeix en realitat a Ciudad Juárez?

Molts investigadors apunten diferents factors que han afavorit que la brutalitat de l’espècie humana arribi a aquests extrems: masclisme, violència generalitzada unida a la violència de gènere i una impunitat total i absoluta. Tot barrejat, és el pa de cada dia en aquest municipi aïllat de l’estat més gran de Mèxic.

Aquests homicidis suposen un dels majors i més preocupants exemples de violència contra la dona en tot el món.

A mitjan anys 60 Mèxic va adoptar el programa d’Industrialització de la frontera nord, i una sèrie de multinacionals nord-americanes se n’aprofità per establir-hi fàbriques de maquiladoras amb mà d’obra barata, patrocini polític i escassos impostos.

La gent que hi treballava era majoritàriament femenina, motor econòmic de les seves famílies. Dones molt joves, d’orígens humils, patró de les víctimes de l’assassí o els assasins de Juárez.

Quan s’iniciaren les morts, les forces de l’estat començaren les primeres d’una llarga llista d’investigacions insuficients. Tot, afavorit per una descomunal discriminació que partia del poder judicial: "Les dones que tenen una vida nocturna i entren en contacte amb bevedors, estan en risc", paraules de l’exprocurador de Justícia de l’estat, l’any 1999. Una manera ridícula i subtil de dir que s’ho mereixien? El masclisme, en aquest sentit, va contribuir a la invisibilitat d’aquestes treballadores que, cíclicament, desapareixien i eren trobades mortes setmanes després.

Les autoritats continuaven negant l’existència de cap patró i minimitzaren els assassinats fins que la pressió internacional fou tal, que es qüestionà que les morts tenguessin algun cost polític.

Fins al 2003, almenys 21 homes foren detinguts, acusats de diveros crims "passionals". Només Abdel Shariff, arrestat el 1995, fou condemnat, en concret, a 20 anys de presó per l’assassinat d’Elisabeth Castro.

El 2001, les autoritats mexicanes anunciaren que n’havien trobat els culpables. Tres joves foren localitzades mortes en un camp de cotó, prop de la ciutat. Sota tortura, segons testimonis, els acusats declararen haver comès més de vuit crims, inclosos aquests. En menys d’un mes, els assassinats es reprengueren, per tant, el culpable encara era al carrer.

En definitiva, tot un entramat de corrupció i negligència que ha costat la vida a centenars de dones en un "feminicidi" sense precedents. Esborrades de la memòria col·lectiva del país, han estat rescatades per organitzacions no governamentals nacionals i internacionals, que no poden comprendre com un estat pot estar tan cec davant una tragèdia d’aquestes característiques i lluiten perquè tenri cos de dona no suposi estar en perill de mort.