La dignitat de l'alè final

Tanmateix, fan un vermut al migdia i fumen una cigarreta al vespre. Tan sols el els espia el sol, convertit ja en un crepúscul d’albercoc madur, que en diria Manuel Vicent.

Són els malalts de càncer, majoritàriament, però també d’infeccions respiratòries o cardiovasculars que passen els seus darrers dies allà dalt. On les cures pal·liatives doten de dignitat l’útlim alè.

Catalina Roselló, cabells negres, tímid somriure i fonendoscopi al coll, narra la vida a la unitat de cures pal·liatives. "No ens centram tant en la malaltia com en la persona", diu. "No curam, cuidam".

La metgessa fa una aturada en el seu recorregut per les habitacions de l’hospital, 13 sales amb llits, per explicar les dificultats, i gratituds, d’una feina enganxada a la mort.

"Arriben pacients amb una malaltia avançada, i la nostra tasca és donar-los una qualitat de vida que obtindrien sense la medicina". Són les necessàries cures pal·liatives, que inclouen, òbviament, les polèmiques sedacions.

Tanmateix, Rosselló desdramatitza l’auròla de foscor que impregna les sedacions des de l’infame cas de Leganés. "Hi ha dos escenaris: les sedacions pal·liatives, i les dels darrers dies". Les segones s’apliquen quan al malalt li resten entre tres i cinc dies de vida. De vida i de patiment. "Per això motoritzam la intensitat dels fàrmacs. Fins i tot podem adormir el pacient profundament o no". O sigui, la possibilitat que reaccioni als estímuls exteriors o no.

Una qüestió que requereix el consens entre facultatius i familiars. "El que hi prioritzam és la informació: han de saber quins tractaments tenim per pal·liar el dolor, tot i que deixin el pacient en un estat de semiinconsciència". Un pic aparaulada, els metges apliquen la sedació. De vegades és la tristament cèlebre morfina, que pal·lia el dolor.

És el cas del Midazolan, un fàrmac que ajuda a disminuir el nivell de consciència i que arriba directament a l’aparell neurològic. Però també n’hi ha de neurolíptics, que en un quadre d’agitació i d’angoixa davant la mort, donen pau i calma al pacient.

Entre els pacients immersos en el compte enrere al final de la vida, sovint es dóna una sedació natural: la provocada per la seva pròpia deshidratació.

Existeix, però, un altre perfil de pacients. Aquells que, tot i l’estat avançat de la malaltia, no esperen una mort imminent. Però els seus dolors, inenarrables si no s’han viscut, mereixen una barricada que rep el nom, un altre cop, de sedació pal·liativa.

Les causes són múltiples. "Una hemorràgia activa, amb un gran impacte tant en el pacient com en la família, no es pot aturar". I és que la debilitat del pacient provoca que els metges no disposin d’eines per curar-lo. En diuen símptomes refractaris. I és aleshores que el seden.

"Si un bronqui s’esclata, per exemple, ja no podríem taponar-lo, ni fer cap endoscòpia, ni aplicar-hi radioteràpia, ni operar...", assegura, amb rostre abatut, la doctora Roselló. "Res".

O uns vòmits incontrolables. O un quadre psicològic d’angoixa, de desesperança... Els símptomes són molts. I el dolor tan sols n’és un. L’astènia, la sensació de debilitat, també ataca.

En un dels llits i sota la seva supervisió dorm, plàcida, na Rosa. "Però fa dos dies, tenia tant de mal que l’haguérem d’adormir". Se la veu tranquil·la, fins i tot feliç, però no pot moure ni un dit.

Ofegar-se d’angoixa
I és que la fallida multiorgànica, la darrera advertència d’un camí inrreversible cap a la mort, deixa el pacient immòbil. Rosa també havia patit una crisi de dispnea, la sensació angoixant de manca d’aire i de no ser capaç de respirar. Hi sobren els motius.

La sedació, doncs, era necessària. L’equip interdisciplinar de la unitat, dirigit pel doctor Joan Santamaria i en el qual es troben psicòlegs, infermeres i treballadores socials, també tracta de millorar la qualitat de vida del pacient per vies més heterodoxes. Alguns volen fumar, però la recomanació mèdica, oficialment, és negativa.

"Què hi hem de fer? Idò donar-los una cigarreta perquè just els queden pocs dies, o fins i tot, només hores". El pacient, per ventura, ha de morir, però també viure feliç.

Les demandes de pa amb sobrassada o de frit mallorquí són així mateix a l’imaginari col·lectiu. "I els gelats que alguns diabètics desitgen, i que raonablement s’acaben menjant encara que duguin sucre".

També son assídues a la tercera planta les festes de noces, un tràmit in extremis que, sovint, serveix per arreglar els papers a moltes parells. O els testaments, o les pensions contributives...

"No curam, cuidam", havia dit Rosselló. Cuiden, per ventura, de dignificar el darrer alè de Rosa, extingit ja en acabar d’escriure aquestes paraules.