Les venes obertes de Casaldàliga

I és que Casaldàliga ha fugit durant anys de la fama de bon home i millor persona que l’acompanya. Ara bé, no sempre la seva figura ha estat vanagloriada. Això només és el final. Potser, idò, caldria començar l’any 1940. Un infant ben alt i espigat, de nom Pere, ingressà al seminari de Gleva, no molt llunyà de Vic.

Amb la innocència a la mirada, Pere havia rebut una educació catòlica amagada durant la Guerra Civil. No debades, vivien a la zona roja i els republicans havient mort el seu tiet Lluís. Així arribà al seminari. "Sóc fill de lleter. La meva cançó de bressol, a més de la meva mare, que cantava força bé, era el mugit de les vaques".

Però la innocència donà pas a la realitat. A principi de la dècada dels cinquanta, Casaldàliga s’ordenà sacerdot a Montjuïc, infame escenari de les tortures més innombrables comeses pels feixistes.

Marxà a Sabadell, que descriu com "aquell de les fàbriques, dels teixits i els carrers inacabables; de les barraques de Ca’n Orioch, de les famílies murcianes i l’asfixiant falta de llibertat".

A la fi, el xoc de la paraula prohibida. Llibertat. Tal vegada fou aquest interès per les dures condicions de vida del proletariat el motor del seu viatge a Guinea. Partí a l’Àfrica, però quan va tornar, la seva sotana blanca li semblava "deliciosament ridícula" pels carrerons de Madrid. Ara només duia al cor una nova Església. La dels pobres.

Amb l’onada d’aire fresc que s’escolà al Vaticà a partir del 1967, a causa del triomf del II Concili Vaticà –que anomenarien el progressista–, Pere Casaldàliga decidí fundar una missió claretiana a Sao Félix do Araguaia. Tan sols passaren tres anys quan, el 1979, optava per perdre la neutralitat. I la seva consagració com a bisbe així ho demostrà.

La cerimònia, antagònica a allò que seria una festa de Pentecostes descrita per Gabriel García Márquez comportaria un moment transcendental per al missioner, en tant que les seves meditacions a la selva l’havien duit a "no dubtar gens". "Jo, Pere", afirmà, "tan sols vull ser simple".

Al cap, un barret de palla sertanejo. La pluja i el serè, volia dir. La mirada dels pobres amb qui camines. Al dit, un anell de Tucum. La fidelitat a la terra allà on vius. I a la mà, un rem de bàcul. Un rem donat pel poble, i amb el qual l’hauràs de guiar. La confiança del poble en tu.

Tres objectes, tres objectes episcopals, tan sols tres, que donaren fe d’una promesa anterior. "Prescindiré de tot empolainament". La frase està escrita en un quadern del 71, romput pel pas del temps, i amagat, encara, a la regió brasilera de Mato Grosso.

Malgrat la manifesta austeritat que predicava, sempre recomanà conservar, fins i tot a sang i ferro, un element indígena: la llengua pròpia. "Qui perd la seva llengua, perd l’ànima del seu poble".

Casaldàliga sempre havia apostat per fugir de l’etnocentrisme, que als occidentals tan fàcilment se’ns impregna a la pell. "Mantingueu els vostres costums i la vostra llengua", assegurava repetidament. I encara ho fa.

Perquè el compromís de Casaldàliga és de per vida. 80 anys, fins ara, "dedicats a servir". Ara, però, no ho fa a les dòcils ordres del Vaticà. I és que el clergue no abraçà en els anys setanta la teologia de l’Alliberació, sinó que la fundà.

L’enuig de Roma
L’any 1988, poc abans de la caiguda del Mur de Berlín, i amb ell, el teló d’acer de l’Europa de l’est, Casaldàliga es va entrevistar amb el papa Joan Pau II. No acabaren bé. Roma desautoritzava els escampadors de l’esmentada teologia, que proclamava una l’Església dels pobres.

Tot i la desconfiança que, ara, prodiguen els teocons amb Joseph Ratzinger al capdavant, les relacions amb la Teologia de l’Alliberació no foren sempre tan dolentes. Mai no avalaren les seves idees, però les consentiren a causa de la quantitat de masses que arrossegaven. I en època de vaques flaques, benvinguts eren els pobres.

L’idil·Li, però, no hauria de tardar gaire a desfer-se com un castell d’arena. Els missioners demanaven una Església descentralitzada. Pitjor encara: ja exercien una Església sense jerarquia.

A més a més, Pere i els seus criticaren obertament les misèries del sistema capitalista. Ja en 1971, el bisbe Casaldàliga havia aprofitat una primera carta pastoral per carregar contra els latifundistes brasilers. La resposta governamental duia el nom de repressió. I d’ençà d’allò Pere no ha sortit de la selva. Sovint afirma que ell morirà estant dret, com un arbre.

No ens estranya. Avui ja llueix les venes obertes.