El rerefons del fracàs

Tal vegada, la projecció més tangible de totes aquestes mancances, sigui l’omnipresent fracàs escolar. Emperò, a què ens referim realment quan parlam de fracàs escolar? La concepció més estesa entre la comunitat és aquella que relaciona el terme amb les situacions en les quals els alumnes – en bona mesura adolescents– no són capaços d’arribar a un nivell de rendiments exigibles en funció de la seva edat i del seu esglaó pedagògic.

Tot i que de fracàs escolar se’n parla des dels anys setanta, just quan es posa de manifest una vertadera universalització de l’educació, les xifres obtingudes aquests darrers anys a l’Estat espanyol han fet d’aquesta problemàtica una de les grans assignatures pendents del col·lectiu. Així, segons l’Institut Nacional de Qualitat i Avaluació (INCE), la tercera part dels alumnes adolescents espanyols obtenen qualificacions negatives en els seus estudis, de fet, un 35% d’ells no acaba amb èxit el segon curs de l’ESO i pràcticament la meitat no supera el Batxillerat.

A les Illes les dades tampoc són gaire engrescadores car prop d’un 31% dels alumnes no acaba els estudis de l’ESO (quatre punts per damunt de la mitjana espanyola) i només un 30% del professorat es troba satisfet amb els rendiments obtinguts en aquests nivells. Evidentment, es tracta de xifres elàstiques que baraten en funció de tot un aplec de factors, emperò són arguments que posen de manifest un problema de fons inqüestionable, problema que anuncia que qualque cosa no funciona a les nostres escoles i instituts.

Amb tot, les causes que ens han empès a obtenir aquets resultats són prou diverses. Com és de suposar, una part dels alumnes que no arriben als mínims exigits pel sistema són aquells que mostren qualque tipus de discapacitat intel·lectual, la qual els impedeix avançar amb èxit en el currículum ordinari. La desmotivació és un dels factors més determinants, de fet, en moltes ocasions aquestes situacions demanden una recerca immediata d’estímuls positius els quals no acaben d’arribar des de l’entorn de l’alumne.

Altres causes per destacar serien l’absentisme, (ja sigui per malaltia, o per altres problemes), els desajustaments emocionals (hiperactivitat, inseguretat, excés de fantasia, etc.) i les programacions inadequades, les quals a vegades acaben generant desequilibris ja que allò que s’espera de l’alumne no s’adequa al seu nivell de maduració real.

Sigui com vulgui, alhora d’avaluar la casuística del problema, no cal desestimar altres arguments de caire social com ara que, com a mitjana, els nins espanyols estan enganxats a la televisió tres hores i vint minuts diaris i, endemés, pel 60% d’ells els videojocs són la millor fórmula per entretenir-se. En aquest sentit, la potent oferta laboral que tenim a Balears, en moltes ocasions, sedueix alguns d’aquests estudiants els quals acaben optant per deixar els estudis abans d’acabar-los.

Finalment, organitzacions com la UNESCO han volgut manifestar, a través de diverses publicacions, la relació directa que hi ha entre les xifres de fracàs i les classes més modestes de la societat contemporània. D’aquesta manera, són molts les opinions que apunten que el nivell socioeconòmic de l’entorn de l’alumne esdevé un altre element fonamental alhora de valorar de fracàs escolar.

Amb tot això, aquests són només alguns dels motius que formen part de l’amplíssim ventall de causes que sovint s’amaguen darrere la història de qualsevol adolescent que, per alguna circumstància, no acaba amb èxit el seu transsepte per les aules.

Les dimensions del fenomen.
Tal com se’ns planteja, el concepte de fracàs escolar obeeix a la valoració eminentment objectiva i freda d’una realitat. En efecte, es tracta de mesurar aquells alumnes que, marcats uns criteris i definits com a idonis per a la col·lectivitat, no arriben a assolir uns mínims els quals desmarquen boirosament l’èxit del fracàs. Aleshores, quan els informes tracten aquest concepte, el que fan és transmetre una valoració estrictament quantitativa que permet observar la proporció amb la qual, en un determinat àmbit, hi ha o no èxit escolar.

El fracàs escolar és tenir un 30% o un 40% dels alumnes que no arriben als mínims. Emperò, també es fracassa quan es tenen alumnes dins una aula avorrits per la lentitud amb què s’avança en els continguts del curs o també és fracassar si preparam universitaris poc competents. Aquesta és una dialèctica latent dins la comunitat educativa que pareix que encara no ha sabut barrejar l’atenció a la diversitat amb el manteniment d’uns nivells d’exigència en sintonia amb el rigor que regeix el món posteducatiu.

Així doncs, serà interessant veure si en uns anys s’aconsegueixen reforçar les debilitats d’aquells que no arriben al cinc i que aquesta empresa vagi paral·lela a un reforçament progressiu de les múltiples virtuts d’un alumnat encomanat a gestionar el futur d’aquesta societat.