Una bona empenta a l'embaràs

Una vegada calculats quins dies són els més fèrtils de cada dona, se’ls introdueix un seguit d’espermatozoides a la matriu, que són triats en tant que siguin els més ràpids i eficaços.

Aquests hauran de trobar-se amb l’òvul pel seu compte. Tal com explica Victòria Bonet, directora de la Unitat de Reproducció Assistida de Son Llàtzer, "la inseminació és una petita empenta per tal que els espermatozoides fecundin l’òvul".

Si aquest procés no és efectiu, es fa el salt a la fecundació in vitro. L’estimulació ovàrica és molt més agressiva i, a més a més, cal passar per quiròfan. Els metges punxen els ovaris de la dona per tal de treure’n entre 7 i 10 fol·licles. Després, ja al laboratori, els òvuls s’ajunten amb espermatozoides i es creen embrions prefabricats. Finalment són reintroduïts vaginalment i reben el nom d’ICSI.

Aquesta tècnica accepta uns tres intents, mentre que la inseminació artificial es practica fins a quatre vegades. Això vol dir que la durada de tot el procés és variable. La mitjana, però, són uns sis mesos per a la inseminació i vuit per a la fecundació.

Un procés llarg, dur i difícil
La reproducció assistida presenta una taxa de complicacions mèdiques molt reduïda, tot i que existeixen. El problema més habitual és la hiperestimulació ovàrica, ja que un excés d’ovulaciò podria derivar, després, en una trombosi o en un acumulació de líquids a la panxa.

Per part de la fecundació in vitro, a més a més, cal comptar amb les hemorràgies internes i alguns petits sagnats. Aquestes complicacions es deuen al fet que la in vitro no deixa d’ésser una operació quirúrgica i en punxar els ovaris i genitals femenins és possible fer mal a alguna artèria.

"Tot i així", explica Belén Castel, rigorosa coordinadora de la Unitat de Fertilitat de Son Dureta, "les vegades que ens ha passat són realment excepcionals". Des que obriren la Unitat, de fet, cap pacient no ha tingut problemes d’aquesta casta.

La seguretat física de la dona està, doncs, ben garantida. El problema, ara per ara, és un altre: l’equilibri psicològic de les dones que no assoleixen l’embaràs. I és que la taxa d’èxit és variable i en cap cas no arriba al 50%. En termes generals, a Son Llàtzer tenen una taxa d’entre el 30 i el 50% d’embaràs. Son Dureta, directament, parla del 40% d’èxit.

Al primer centre, cada any hi duen a terme una mitjana de 250 cicles d’inseminació (màxim de quatre per pacient) i 350 intents de fecundació in vitro. A Son Llàtzer, on la Unitat tan sols funciona des de fa un any i mig, les inseminacions han estat prop de 200 i les fecundacions, 158.

Els hospitals Mateu Orfila, a Menorca, i Can Misses, a Eivissa, també ofereixen el servei d’inseminació, però no la in vitro. L’Institut Balear de la Infertilitat, que és la clínica privada més gran de les Illes, realitza 500 cicles de fecundació in vitro a l’any, a més de 300 inseminacions artificials, segons Javier Marqueta, director mèdic.

El procés, salvant les distàncies, és així com Zapatero vaticinà entorn del País Basc: "Llarg, dur i difícil". Són més de la meitat les pacients que, finalment, no queden encinta.

Els professionals de Son Dureta, amb Belén Castel al capdavant, fa anys que demanen recursos psicològics per tractar les parelles que hi fracassen. "Necessitam psicòlegs clínics per ajudar-les, ja que estam parlant d’angoixa, frustració, desil·lusió...", explica Castel.

Es tracta d’oferir un servei integrat del mateix hospital, com són els psicooncòlegs que treballen al barceloní hospital de la Vall d’Hebron.

I és que quan el cos diu un "no!" definitiu, la tristesa embarga la parella. O a la dona tota sola, que ja representa un 5% del perfil de les usuàries. Es tracta de dones fadrines que cerquen un fill, però no un marit. Així mateix hi recorren les dones lesbianes, que augmenten any rere any la seva visibilitat.

Són totes elles les beneficiàries del banc de semen estatal, l’organisme que recull els espermatozoides per a les persones que no tenen una parella masculina; o que el semen d’aquest no sigui suficientment fèrtil; o que per motius de malalties genètiques siguin infèrtils per se.

Els donants, que no poden superar els 35 anys, sempre són anònims, encara que s’informa les destinatàries de trets físics com l’alçada, el pes, el color dels cabells i l’edat.