I demà, els robots pensaran

En què pensaran? Això ja és una altra història. Tot dependrà de quina moral li atorguin els seus creadors. Ara per ara, els prototips més avançats pel que fa a l’autonomia motora són els militars. Soldats robot, en diuen. Malgrat que són, ja per definició, màquines de matar, pretenen gaudir de principis ètics. Sí, enmig d’una guerra del segle XXI.

Com? Regulant estrictament el seu repertori d’actes, basats en la Convenció de Ginebra. S’evitarien els abusos comesos pels combatents humans? Potser sí. Prou tortures, com les d’Abu Ghraib (2003). No més violacions a dones, com les dels cascs blaus a Ruanda (1995). Un apunt: els soldats nord-americans que són a l’Iraq des del principi no tenen cap mena de sensibilitat humana. Així ho reconeix el mateix Pentàgon en els seus informes públics.

A més a més, aquests aparells estarien desprovists d’emocions, com la histèria, el pànic i la frustració de la guerra, a banda que no patirien d’estrès.

I vet aquí que la màquina pot superar l’ésser humà. En tant que ensinistrada, respectaria la legalitat. "Malgrat que, això sí, no tindria capacitat d’empatia". Així es manifesta Antoni Gomila, professor de Psicologia a la UIB, que darrerament ha reflexionat entorn de les bondats d’un possible robot intel·ligent. O sigui, explica el professor, que el soldat màquina no podria "copsar les emocions de l’ésser humà que té davant i actuar en conseqüència". Aquí entra, doncs, la necessitat de dotar-lo de l’esmentada empatia.

Sense moral, ataquen qualsevol
Un exemple: la indústria armamentística ja ha fabricat per a l’Iraq unes unitats mòbils que cerquen objectius de manera autònoma. "Ara bé, encara no se’ls ha atorgat autonomia per disparar", matisa Gomila. "Però ho faran. I si volen deixar lliure una màquina amb capacitat de matar pel seu compte, els seus creadors hauran de dotar-la de moralitat. Per no disparar contra una persona que es rendeix, per exemple", explica.

Aquesta relació, la ciència cognitiva, és la que estudia Gomila. I es fixa, per exemple, en els trets humans que tan difícil d’imitar resultarien per un androide. Per exemple, la comunicació visual, una mirada que diu més del que sembla. Dos casos. Un client espera a la barra del bar. Mira el cambrer per fer visible que vol demanar un cafè. El cambrer està molt enfeinat i sap que si torna la mirada al client li haurà de fer cas.

Un altre exemple, potser encara més habitual. "Quan dues persones coincideixen a l’ascensor intenten que les seves mirades no es creuïn, perquè si no hauran d’encetar una conversa tot i que sigui trivial, sobre el temps".

Són actes que ni la intel·ligència artificial no podrà suplantar. Ara bé, als Estats Units ho intenten. Arran dels atempats de l’11-S, la sofisticació dels sistemes artificials de vigilància per detectar terroristes ha progressat. "Però com es pot definir què és exactament un sospitós?", es demana Gomila. Si no pot reconèixer l’emoció humana, incloent-hi la gestualitat corporal i les expressions facials, no val res.

Que un androide s’emocioni és una utopia. Però no per impossible ha deixat de dur-se al cinema. Qui no recorda la bondat de Roy, el replicant que té a les mans la mort de Rick Deckard —interpretat per Harrison Ford— a Blade Runner i el deixa viure?

Els literats ja ho somiaren
Si aquesta pel·lícula es convertí en icona de moviments com el neopunk i la cibernètica, la novel·la en la qual està basada, Do androids dream of electric sheep? (1968), esdevingué la continuació d’aquells intents de donar vida —i sentiments— als androides. Ja ho havia fet Mary Shelley el 1818 amb la seva celebrada obra Frankenstein o el modern Prometeu, tot i que després es rebel·làs contra el seu creador, un gir molt recurrent en la literatura de ciència ficció.

A l’innocent i de vegades dolç monstre de Frankenstein el seguí Helen d’Oloy (1938), l’obra de Lester del Rey. I com no, les novel·les d’Asimov, que encisaren tota una generació, com Jo, robot, per exemple. Novel·les que feien somiar els infants, i de totes dues bandes del teló d’acer.

‘Sexbots’, autòmats per substituir la prostitució
Una moda recorre el món. Del Japó als Estats Units. Les sexbots: unes recreacions d’humans amb pell i cabells, bastant aconseguides. La seva aparença tan propera arribarà a desplaçar, segons els experts, la clàssica pepa o jugueta sexual, la silueta de plàstic que cal inflar a pulmó.

Ara bé, són els japonesos, i no els nord-americans, els que es troben més avançats en aquesta àrea. Segons Henrik Cristensen, president de l’European Robotics Research Network, "la gent podrà tenir sexe amb robots d’aquí a cinc anys". Ho digué el 2006, tan sols en resten tres perquè la previsió sigui una realitat.

Han aconseguit, fins i tot, que la màquina rigui. Si sent una rialla, el dispositiu contesta. "Tot i que això no vol dir que experimenti emocions", matisa el professor Gomila. I dibuixa una bona imatge visual: "Tampoc no hi ha emoció ni sinceritat en el somriure d’una hostessa d’avió, però és la seva feina".

Japó i Corea del Sud
El seu èxit creix, sobretot allà on la prostitució és perseguida. Hi ha països que han prohibit aquesta pràctica, com al Japó i a Corea del Sud, per motius religiosos. D’altres, com Suècia, l’han il·legalitzada atenent motius cívics. "Però el mercat existeix, ve d’antic el seu èxit", indicà Gomila.

Cal afegir una sèrie de motius, propis del segle XXI, per entendre la creació i, sobretot, la implantació d’aquests roboprostitutes. Per exemple, el fet que cada dia hi hagi menys temps d’oci o que la societat sigui cada pic més individualista.

Però d’alguna manera, creu Gomila, també té punts positius, com el fet que aquesta tecnologia suprimeix, per substitució, la prostitució humana. "A qui cregui que la prostitució és degradant, aquesta maquinària li hauria de semblar bé", assegura l’expert.

Amb una textura suau, una pell i uns cabells d’aparença gairebé humana, l’arribada de les tecnopepes sexuals al mercat de l’Estat espanyol és qüestió de poc temps.

"Ara bé, jo no les he provades", digué un rialler Gomila. "Abans sí que era costum que els investigadors provassin amb ells mateixos, amb el seu cos com a subjecte, però no és el meu cas, eh?".

L’orgasme més còmode
Pot ser que el futur dugui a la humanitat una via a l’orgasme més fàcil que el sexe. Al film El dormilega, un llargmetratge de ciència ficció en clau d’humor de Woody Allen, es presenta una màquina d’orgasmes. Un hi entra tranquil·lament però en surt ben content. El plaer pel plaer, sense complicacions, és allò que hi pretén explicar l’excèntric director novaiorquès.

I com aquesta màquina del plaer també es podria inventar algun dia un estri que provocàs l’orgasme. "Ben segur que tindria molt d’èxit", vaticina Gomila. "Veurem com s’aconsegueix el plaer per vies que no hagin de menester la física". I sobretot, creu l’expert, "caminam cap a invents dirigits a les dones".