Pobladors errants

A aquestos pobladors errants els països del Nord els deneguen sistemàticament l’asil. Els seus expedients són tirats enrere i ells –devers 37,4 milions el 2007 a tot el món sota custòdia de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur)– queden condemnats en terra de ningú.

Segons el darrer informe de la Comissió Espanyola d’Ajuda dels Refugiats (CEAR), el Ministeri d’Interior espanyol rebutjà l’any 2007 el 95% de les 6.000 peticions d’asil demanades al seu terrritori. Just 204 persones obtingueren l’estatut de refugiat. Quina és la conseqüència directa d’aquesta negativa? La reclusió en un centre d’internament d’estrangers —sovint massificats— fins que no es faci efectiva l’ordre de sortida o, directament, l’expulsió.

Doble moral de la Moncloa
La negació de l’estatut de refugiat —que estableix la no-devolució al país d’origen i tot un seguit de garanties socials, com ara la de poder portar la seva família sense necessitat de passar pels tràmits de reagrupament familiar— és substituïda per la protecció subsidiària, que just preveu l’estada al país d’acollida per un any.

Un altre punt fosc de la gestió de la Moncloa, que col·labora per mitjà de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) finançant diversos projectes als camps de refugiats de Cisjordània, el Txad o l’Afganistan, és el rebuig de les polítiques de reassentament que practiquen països com els Estats Units o Suècia.

Es tracta d’acords puntuals amb l’Acnur, que gestiona els camps, per establir quotes de sortida de refugiats de manera anual i integrar-los en noves societats d’acollida perquè puguin fer una vida normal. Perquè, reivindica Ana Figueres de CEAR, "els camps de refugiats no són la solució".

En pitjor situació estan els desplaçats, "enemics" del seu Estat, sense cap instrument legal específic en l’àmbit internacional que els empari, i ignorats pels països del Nord, reticents a intervenir en conflictes interns.