Un univers paral·lel

Pocs grups d’animals il·lustren la diversitat de la vida —en formes corporals, comportament, hàbitats o estratègies reproductives— com ho fan els àcars. No obstant això, les més de 30.000 espècies descrites fins ara —segurament menys d’un 7% de les que en aquests moments poden existir sobre el planeta— formen un autèntic univers paral·lel, desconegut per la majoria de la gent, llevat d’aquells casos, no tan excepcionals com generalment es podria creure, en què aquests minúsculs artròpodes interaccionen amb els humans.

La immensa majoria dels àcars presenten dimensions submicroscòpiques, encara que les fabuloses quantitats d’individus que en poden formar una població els poden convertir en plagues indesitjables o, també, en magnífics aliats de la nostra espècie.

Els àcars es poden trobar gairebé en qualsevol ambient dels que existeixen sobre la Terra, ja sigui natural o artificial, des dels deserts més rigorosos fins a les tundres, els cims de les muntanyes, les selves tropicals, les coves, les capes profundes del sòl, les aigües continentals i les profunditats marines. Encara que per a aquests petits aràcnids (els àcars són parents pròxims de les aranyes i dels escorpins) puguin representar hàbitats excepcionals, es troben així mateix als teixits dèrmics i subdèrmics dels humans i de molts d’altres vertebrats, i també a casa formant part de la pols domèstica i instal·lats còmodament entre estores, coixins i matalassos.

Estructura complexa

L’estudi dels àcars es remunta al segle XVIII, quan gràcies al desenvolupament del microscopi òptic se’n pogueren descriure les primeres espècies. Però va ser amb l’arribada de la microscòpia electrònica, ja ben avançat el segle XX, que les seves estructures corporals es revelaren amb tota la seva dimensió i complexitat. Normalment amb vuit cames (llevat de casos de reducció que presenten algunes espècies paràsites) els representants d’aquest grup recorden minúscules aranyes, de les quals es distingeixen sobretot per la subdivisió superficial del cos i pel desenvolupament complex dels òrgans bucals que presenten els àcars i que il·lustren, per si mateixos, la seva diversitat de formes de vida: xucladors de sang o de saba, depredadors actius, perforadors (d’escorça o de teixits animals), i un llarg etcètera que inclou des del parasitisme extrem fins a l’associació amb altres animals que utilitzen com a mitjà de transport i de dispersió (zoocòria). De la mateixa manera, mostren una gran diversitat d’estructures sensorials que els permeten respondre amb efectivitat als estímuls externs del seu microambient, ja siguin químics o físics.

Deixant de banda la gernació d’espècies de vida lliure o paràsites d’animals i de plantes, les relacions dels àcars amb els humans són també més importants del que generalment es pensa. Una gran part d’espècies conegudes són fitòfagues (mengen exclusivament plantes vives o els seus productes emmagatzemats), per la qual cosa la interacció amb l’agricultura i la indústria alimentària s’hi intueix immediatament. Alguns àcars, però, s’han revelat com a magnífics aliats de la lluita biològica, ja sigui contra altres àcars, insectes o plantes invasores. D’exemples n’hi ha a centenars, però en seria un el de l’àcar de la carxofera (Aceria anthocoptes), que causa estralls en aquests vegetals comestibles però que s’ha emprat amb efectivitat per reduir les poblacions de cards invasors de determinats conreus. Quant a la part més directament negativa per a l’home, molts poden transmetre o causar malalties. Els de la pols domèstica poden produir asma bronquial o dermatitis al·lèrgica. En tot cas, el que causa la malaltia és la presència a l’ambient de les substàncies que hi ha a les mudes o als excrements d’aquests minúsculs animals.