“En ramaderia hem d'apostar per qualitat i sostenibilitat”

Quan i com vos plantejàreu seguir la carrera veterinària?
Vivia a Madrid, però tenc família a Felanitx i conservàvem casa a Portocolom. Els estius hi anàvem. Fins que vàrem decidir viure a Mallorca. La carrera veterinària no la vaig elegir de manera gaire vocacional. Vaig cercar una opció diferent. El que m’agrada més de la feina és la part social: el contacte amb els ramaders.

Quines feines heu fet?
Primer vaig fer feina a Son Cella de Campos, després vaig fer campanyes de sanejament i vaig ser manescal titular de Sóller durant 6 o 7 anys. Vivíem en un lloc preciós que es deia can Manescal. Després vaig entrar a la Conselleria de Salut i vàrem venir a Palma. He fet feina com a inspector de menjadors i d’inspector a escorxadors durant 12 anys. Mentrestant feia feina en reproducció animal: ensenyava a inseminar boví lleter.

Quina valoració feis de la inseminació artificial?
Ha facilitat un avanç genètic enorme. És cert que hi havia interessos creats cap al semen nord-americà i canadenc. I és cert que en aquests països es va fer molta feina, però cap a un model molt intensiu que prioritzava la quantitat sobre la qualitat. A Europa es feia el contrari.

També participau en diverses entitats cíviques?
En paral·lel m’ha agradat molt fer altres coses: participar a Escola en Pau i, finalment, des de fa 6 o 7 anys, a Veterinaris sense Fronteres, on he trobat gent afí a la meva manera de pensar i duim a terme projectes de sensibilització als països del nord i en els països del sud impulsam projectes de cooperació. Ara feim un curs, amb el GOB i Enginyers sense Fronteres, sobre energia, territori i sostenibilitat.

Què preteneu a Veterinaris sense Fronteres?
Intentam usar el mateix discurs al nord i al sud: el de la sobirania alimentària. Entenem aquest concepte com una eina per defensar de la fam els països empobrits i donam suport a aquelles entitats que lluiten pel dret d’un poble a poder decidir sobre la seva política alimentària. Els aliments no són una mercaderia com qualsevol altra.

En què treballau ara a l’IBABSA?
Em varen oferir treballar en el departament de producció animal. Vivia millor abans que ara, perquè aquesta tasca comporta molta implicació, però puc intentar aplicar el que pens. Hi ha problemes, però també hi pot haver oportunitats.

Què podeu fer per ajudar els ramaders?
El sector ramader du una inèrcia de dificultats molt grossa i costa molt aturar-la. Pens que hem d’intentar reconduir el sector cap al lloc on hi pot haver un futur, que no és la línia productivista en la qual sempre estam en inferioritat. Competir en la producció intensiva clàssica ni ens interessa ni ens convé.

I què podem fer?
Cercar altres valors. Passar del model productiu clàssic de la "revolució verda" al dels productes de qualitat, de la sostenibilitat, que aporti més externalitats i que es compensi econòmicament. És un poc la línia de Menorca del Contracte agrari de la Reserva de la Biosfera. Hem d’elevar la valoració social dels treballadors del sector primari i reconèixer el que aporten a la cultura i al paisatge.

Com veis la realitat dels escorxadors de Mallorca?
Els escorxadors són correctes sanitàriament. Dins l’adaptació a un nou model ramader tenen molta importància. S’hauria de seguir el model de Ramaders Agrupats i fer la feina molt bé. Cercar una especialització podria ser positiu. Al País Basc hi ha un escorxador que comercialitza a un grup de carnisseries i dóna servei sols als ramaders d’aquella zona. És on es paguen els preus més alts de tot l’Estat per la carn de xot.

Però i si es fa qualitat i no es pot vendre?
Sí, allò difícil no és produir: allò difícil és vendre. S’ha d’intentar implicar els ramaders en la comercialització, connectant més amb el consumidor. Això és el que ens ha fallat sempre.