Àfrica perd color

El nou mapa d’Àfrica recull una col·lecció de 51 imatges per satèl·lit preses als anys 70. Ara es mostren acompanyades d’una rèplica fotogràfica obtinguda el 2007. Les comparacions són odioses i aquesta, bastant trista.

La singular neu del Kilimanjaro, per exemple, estan a prop de desaparèixer. I és que la muntanya més alta de l’Àfrica, situada a Tanzània amb 5.895 metres d’altura, veu com la seva neu es descongela a causa de l’escalfament global del planeta. Malgrat haver inspirat tantes novel·les i films al segle XX, ara el Kilimanjaro acomiada la seva neu.

L’abans i el després dels recursos naturals també es visualitza a l’espectacular llac del Txad. En un període de 30 anys l’estany, pràcticament, s’ha evaporat. Un altre pic, gràcies a l’increment de la temperatura. La calor també s’ha carregat els glacials de les muntanyes de Rwenzori, a Uganda. Els famosos goril·les de Diane Fossey han quedat, en el decurs d’unes poques dècades, sense aquell paradís natural en el qual van viure. Segons explica Fernando Maestre Gil, investigador de l’àrea de Canvi Climàtic per la Universitat Rey Juan Carlos, "és una evidència científica que el clima està canviant". I ho fa "gràcies a la mà de l’home, en gran part". Tot i que la comunitat científica fa costat a les tesis de prevenció d’aquest fenomen, encara persisteixen els escèptics.

"L’emissió de gasos, tanmateix, és quantificable", reconeix Maestre Gil. I aleshores, la relació causa efecte entre l’home i la natura és inqüestionable. "Des de la revolució industrial, i especialment en els darrers 50 anys, el nivell d’acumulació de CO2 és desastrós". A més a més, els canvis de temperatura no són atribuïbles sols a l’evolució normal de la natura, assenyala l’investigador. "Perquè el ritme d’escalfament és frenètic; molt diferent a una modificació natural del clima, que es produeix en el transcurs de centenars o de milers d’anys", conclou.

Risc de desertificació
L’informe del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, donat a conèixer dimecres passat a Johannesburg, també alerta de la massiva desertificació del continent. És el cas de la República Democràtica del Congo. El país inicià l’any 1975 l’expansió de la xarxa de carreteres per tot el seu territori. I en concret, pels espais de selva tropical, biològicament molt rica.

A la destrucció d’aquests ecosistemes cal afegir la pràctica del bushmeat —caça furtiva d’animals salvatges—, que tan mal fa a la fauna congolesa. Madagascar és un altre exemple del desastre mediambiental. Les activitats agrícoles, com també la tala d’arbres per fer servir la fusta com a combustible —la benzina dels pobres— han provocat la desaparició del bosc Malagasay del sud.

La pèrdua d’arbres i arbustos igualment s’estén per Sudan. A les faldes de Jebel Marra, muntanya a l’oest del país, es concentren els refugiats de Darfur, fugint de la guerra, la sequera i la tristor. Paral·lelament a l’increment de població característic de l’Àfrica, les valls de Jebel Marra són destruïdes a poc a poc.

A més, n’hi ha altres, de canvis molt reconeguts. La vegetació nadiva de Sud-àfrica, els fynbos, ha desaparegut per donar pas a granges i suburbis. Ens trobam a Cape Town, als desgraciadament famosos guetos que foren escenari, tres setmanes enrere, dels atacs xenòfobs contra somalis i moçambiquesos.

La desertificació té una xifra: quatre milions d’hectàrees cada any. I el risc que arribi a l’Estat espanyol és evident. Segons Maestre Gil, "es tracta del país europeu amb més perill de desertificació". De fet, zones com Múrcia i Almeria ja podrien considerar-se mig desèrtiques.