Passaven poques hores de l’alba quan l’infant Francesc de Paula era tret del Palau d’Orient, a Madrid, camí de l’exili a Baiona. Les classes populars de Madrid, tanmateix, s’adonaren del segrest. I fou un serraller, encara rememoren a la vila, qui accedia al palau per cridar des d’un dels balcons:
—Traïció! Ens han pres el nostre rei i ara volen endur-se tota la seva família!
Un crit, o cridada a les armes, que hauria d’acabar amb el cèlebre "Mort als francesos!". Era dia 2 d’aquell mes revolucionari a la Península. Era el 2 de maig de 1808 i la Guerra de la Independència deixava ja els primers morts a Madrid.
Realment, el procés d’emancipació espanyola –respecte a la República francesa de Napoleó Bonaparte– resultà car en el nombre de baixes. Prop de 375.000 ciutadans moriren entre 1808 i 1814, a banda dels soldats imperials. I la xifra no és tan elevada com podria haver estat, ja que la lluita militar provocà un gran avenç de la sanitat, tant pel que fa a la medicina com a la cirurgia en plena guerra.
Tal com destaca Alfonso Ballesteros, president de l’Acadèmia de Medicina de les Illes Balears, "totes les guerres, malgrat que sigui una desgràcia, tenen aspectes positius". De fet, el conflicte napoleònic provocà la creació dels Serveis Nacionals de Sanitat Militar. O sigui, una institució exclusiva per a la salut, que coordinàs l’atenció mèdica en tots els àmbits de la guerra.
L’ambulància salsitxa
A més a més, es crearen les primeres ambulàncies. François Percy inventà la Wurst, que rebia el nom de sasitxa a causa de la seva longitud. Un factor, però, que l’impedia moure’s dinàmicament pel front. I per tant, d’escassa eficàcia.
És probable que François Percy, tanmateix, destaqui amb més claror gràcies als fils de ferro que començà a utilitzar per suturar ferides. Percy, segons els historiadors, fou un bon cirurgià, tal com ho era Dominique Jean Larrey. Aquest darrer, inventor de l’ambulància mòbil, era capaç d’amputar extremitats en menys de 5 minuts. La seva destresa era llegendària, però per ventura no extrapolable a tots els metges.
És per aquest motiu que Napoleó arribaria a maleir la inexperiència dels cirurgians, "que causa més dany que una bateria enemiga!". La sanitat, però, no estava ben organitzada. Fins i tot, medicina i cirurgia eren professions diferents. I rivals? "La medicina provenia de l’antiguitat, mentre que la cirurgia només era considerada com a professió, i no com a ofici», explica Alfonso Ballesteros, metge militar ja retirat. I afegeix: "De fet, els cirurgians eren practicons, i exercien juntament amb els barbers".
Arribat l’any 1827 –temps després de la Guerra de la Independència–, seria Pere Castellò qui convencés FerranVII de la necessitat d’unificar ambdues "ciències del curar". Tan sols 4 anys després es fundà la Reial Acadèmia de la Medicina i Cirurgia de Palma, que amb l’adveniment del segle XX acabaria amb la cua de les Illes Balears.
La ‘guerrilla’, invent espanyol
L’aixecament de la població peninsular contra els invasors francesos esdevindria en una guerra de guerrilles. Es tracta de grups petits, formats per civils, que atacaven per sorpresa l’Exercit francès i ràpidament es tornaven a amagar a la muntanya. Un fenomen que s’imitaria, ja al segle XX, pertot arreu. A part de causar el 50% de les baixes dels invasors, jugaren un paper actiu en el trencament de les seves xarxes de comunicació.
Els grups guerrillers més nombrosos duien el seu propi metge, tot i que la majoria de ferits eren acollits per la població civil de cada zona d’influència. Finalment aconseguiren, si bé amb l’ajuda d’anglesos i portuguesos, fer fora l’invasor imperial. Havien arribat ja a l’any 1814.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.