A Mallorca, terra d’ametlers, és molt difícil trobar en el mercat ametles mallorquines. Durant anys ha estat una tasca impossible. Si volíem tastar un bon bessó l’havíem de fer torrar a la padrina. L’únic bessó comercialitzat i comprat de bon de veres als supermercats era, i en gran mesura encara és, el bessó americà: gros, uniforme, surenc i insípid. Però si a Mallorca consumim el bessó americà, on va el bessó mallorquí? La veritat és que gairebé ningú no ho sap. És un misteri. Se sap que es paga a un preu molt baix, el fixat per l’ametla americana, i que per això ja gran part dels ametlers no es cullen, i se sap que es ven quasi tot a fora Mallorca. N’hi ha que diuen que els torroners i pastissers se’l rifen perquè té més olis i sucres que l’ametla produïda en plantacions intensives. Potser, però els pagesos no ho coneixen. L’ametla de Mallorca, la més mal pagada del mercat, es volatilitza sense pena ni glòria dins el mercat globalitzat. Que sí, que és una ametla molt bona, que és la millor, dolça, sana i vitenca, però es paga a preu de patató.
Diuen que al Perú els passa amb la patata el mateix que a nosaltres amb l’ametla: els mercats de Lima són plens a rebentar de patates procedents dels països industrialitzats. I Mèxic, el país d’on és originari el blat de les Índies, és un gran importador de blat de les Índies nord-americà. Quina és la raó que explica que els països ja no siguin capaços de produir ni de comercialitzar els seus propis aliments? Quin és el motiu que fa que els aliments recorrin milers de quilòmetres per arribar als consumidors, mentre els pagesos propers no poden vendre els seus productes a un preu raonable?
El mercat alimentari globalitzat és un mercat pervers, amb molts d’aspectes irracionals, que sols beneficia una minoria i perjudica la majoria. Així, mentre que els mens de Mallorca no troben comprador o es paguen a un preu de fa quaranta anys, les cambres frigorífiques estan a vessar de me neozelandès i d’altres llunyanes procedències. I d’ençà que les cadenes d’alimentació han tancat les portes als productes locals, també ja comença a ser difícil trobar carn mallorquina als punts de venda. De cada dia tanquen més carnisseries i els mercaders no compren mens als pagesos perquè no hi ha mercat. Els preus dels mens a Mallorca estan per davall dels costos de producció des de fa estona. Malgrat tot, encara veim moltes ovelles. On van els nostres mens?
Com en l’ametla també hi ha una mica de misteri. Quasi tot es ven a Mallorca, però sembla que una part reduïda de la nostra producció de mens se’n va a la Península. Allà troba un preu millor que el que fixa un mercat tan adulterat com l’insular. El trajecte és el següent: amb un camió se’ls carrega i se’ls du a un centre de recollida. Allà, amb un altre camió se’ls du al moll de Ciutat. Amb vaixell van a Barcelona, on un camió els recull i els du a un escorxador de Girona o Madrid. Les canals es carreguen en un camió frigorífic i es transporten a una sala de desfer a alguns centenars de quilòmetres de distància. Es desfan, s’envasen i parteixen, un cop més en camió, cap als punts de venda. Des de les centrals de compra es distribueixen —amb barquetes de suro envasades al buit— pertot arreu. Una part d’elles tornen a Mallorca, on finalment són distribuïdes i venudes. Aquest és el fabulós viatge d’anada i tornada del me mallorquí. Gràcies a tot plegat podrem comprar, si hi ha sort, el nostre me mallorquí ara transformat en "cordero nacional", després de recórrer alguns milers de quilòmetres. Són mens d’anada i tornada.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.