Síria: una crònica i unes reflexions

En tot cas, no és una misèria melodramàtica, de vagabunds pobríssims i de brutors espantoses. És, més aviat, una misèria subtil, relativament amagada, que en un principi no crida l'atenció i, per tant, no indigna ni espanta, però que, a poc a poc, es va fent notar, fins que s'imposa. Sense voler establir cap comparació massa rígida, que seria equívoca i excessiva, la Síria d'avui podria remetre vagament a una certa Mallorca del passat, de la dècada dels cinquanta o d'una mica més endavant, una Mallorca en què la misèria que hi havia potser no destrossava la vida de la gent, però sí que els la complicava de molt mala manera. Aquesta situació tan complicada de la Síria actual es veu emfatitzada, a més, per diverses problemàtiques: les tempestuoses relacions que manté des de sempre amb el Líban; el sentiment de decepció que hi ha en certs sectors de la població siriana perquè no s'estan acomplint les expectatives d'obertura que el president Baixar el Assad va prometre quan va arribar al poder després de la mort del seu pare; el paper ambigu que Síria juga en el panorama polític internacional (un paper que, segons Israel i els Estats Units, la converteix en còmplice evident d'alguns grups terroristes islàmics). Pel que fa a aquest darrer punt, l'assumpte encara s'ha tornat més espinós després de la guerra del Líban del passat estiu, perquè Israel ha acusat explícitament Síria de permetre el pas d'armes a Hezbol·là a través de la seva frontera. I perquè, simultàniament, la massiva arribada de refugiats libanesos i les imatges de la devastació de Beirut, entre altres d'igualment salvatges, han fet augmentar el fanatisme islàmic al país.

Laics o fanàtics?
Naturalment, el president Assad nega qualsevol connivència o permissivitat governamentals del seu gabinet envers el grup Hezbol·là (Partit de Déu), però en un pla menys institucional, més de carrer i pura realitat, són absolutament innegables les bones relacions, fins i tot l'entesa admirativa, que sent Síria (més ben dit: una majoria de sirians) per al grup radical islàmic libanès. Un exemple gràfic d'aquestes bones relacions i d'aquesta admiració gens dissimulada són els nombrosos cartells que es poden veure arreu de la ciutat (penjats a les parets, aferrats al vidres de darrere dels cotxes, estampats a l'entrada de molts comerços) en què apareixen, un devora l'altre, el rostre del president Assad i el rostre de Hassan Nasralà, l'emblemàtic líder d'Hezbol·là. Per fer encara més complicada la qüestió, darrerament ha aparegut una variant d'aquest cartell tan usual: una variant que, als rostres d'Assad i Nasralà, hi afegeix el del president de l'Iran, Mahmud Ahmadinejad. Pareixen el trio de les Açores en versió corànica: els tres rostres somriuen beatíficament; en veure'ls, però, un pensa que estan a punt de fer qualsevol cosa excepte anar a sopar.

El tema religiós és un dels més sorprenents, o, segons com es miri, més reveladors, de Síria. També és un dels més complexos. En teoria, Síria és l'únic país àrab laic, però a pesar d'això l'assumpte religiós, Déu, els seus símbols i temples, són literalment omnipresents arreu del país. Literalment. I no només per la quantitat infinita de mesquites (només a Damasc, la capital, n'hi ha més de cinc mil), ni tampoc per les infatigables salmòdies dels muetzins que, cada molt poc temps, des dels minarets, i a través de megàfons potentíssims, es fan sentir per tots els racons del territori (tant és si estàs dins una casa, prop del desert o enmig d'un bosc: tard o d'hora, inopinadament, sentiràs la veu d'un muetzí que crida a la pregària). No: la presència de Déu, la transcendència de l'Islamisme per a la població siriana, allà on sobretot apareix d'una manera irrefutable és en les converses, quotidianes i cordials, que l'estranger pot tenir aquí i allà amb la gent normal del lloc.

Anecdotari significatiu Dues anècdotes serviran per il·lustrar-ho. La meva acompanyant, o, més ben dit, a qui jo acompany, un dia que érem a Damasc va tenir mal de queixal. El dentista a qui acudírem era un home que devia tenir una seixantena d'anys; era expansiu i simpàtic. La seva consulta era, com a mínim, pintoresca: devora els estris hi havia un cendrer ple de cigarrets, del sostre queia una enredadera, a un cantó hi havia penjada una gàbia amb canaris, i just al centre de la sala hi havia un faristol amb un volum de l'Alcorà. Bé, la qüestió és que el dentista va observar la pacient, la va mirar, li va fer una radiografia i, al cap d'uns minuts, li va explicar el diagnòstic: bacteris, petita infecció, caldrà fer una intervenció senzilla i treure-ho, etc. La cosa és, però, que, després de donar una explicació detalladíssima sobre el mal i sobre el tractament que convenia de donar-li, el doctor va començar a insistir que, per res del món, si anava a un altre dentista, no havia de permetre que li extragués la dent: per res del món, deia, perquè se't pot infectar, perquè serà molt perjudicial per a la geniva... A la fi, però, després de tota quanta explicació mèdica es pugui donar, va reblar el seu diagnòstic tan científic amb una frase que, per a ell, era definitiva, concloent: «A més -va dir-, si Déu t'ha donat una dent, que no te la prengui un metge». Més definitiu, impossible. (Això sí, deixem les coses clares: el seu diagnòstic, posteriorment, es va confirmar exactíssim.).

La segona anècdota és menys espectacular, però molt més significativa. I molt més útil, també, perquè serveix per neutralitzar el tòpic occidental que diu que el fanatisme religiós, o la religiositat exacerbada, són productes de la ignorància de la gent. De vegades, potser sí; moltes altres vegades, ben segur que no. Un dia que estàvem de visita a la mesquita d'Alep, se'ns va apropar un jove rialler i molt simpàtic i, com fan habitualment amb els estrangers, ens va demanar d'on érem, d'on veníem. De Barcelona, li vàrem dir. La seva resposta fou: «Ah, catalans. Benvinguts a casa!» Resulta que el noi estudiava història, però que, en el seu temps lliure, i com que li agradaven els idiomes i creia que era necessari d'aprendre'n, també estudiava anglès i castellà, i resulta, també, que, estudiant castellà, havia après que, a Barcelona, es parlava una llengua diferent, el català, en la qual, a més de saber donar la benvinguda, també sabia felicitar i acomiadar-se. En fi: que era un jove espavilat, culte i amable. La seva passió màxima eren, això sí, els temes religiosos. Encara no feia ni cinc minuts que parlàvem que ens va començar a explicar, amb cordialitat però també amb proselitisme, la història de l'Islam, els noms dels profetes, la genealogia, els rituals... Entre que allò que deia era interessant, i que nosaltres li volguérem correspondre l'amabilitat, vàrem fer-li un parell de preguntes, que ell va anar contestant cada vegada més animosament. Fins que, al cap d'una estona, i després d'haver reemplaçat les explicacions històriques i litúrgiques per les més estrictament teològiques, ens va voler donar la prova irrefutable de l'existència de Déu. «Sabeu quants noms té Al·là segons el llibre sagrat? Noranta-nou. Mostra'm la palma de les mans», em va dir. Me les va agafar i, amb els dits, a la mà dreta hi va resseguir unes línies, i va dir: «Aquí, hi tens un 81». Després féu el mateix amb l'esquerra: «I aquí, hi tens un 18. Quants són 81 més 18?», va demanar finalment, amb eufòria poc continguda. «99». És clar, 99: quina prova millor de l'existència de Déu que dur el nombre dels seus noms estampat a les mans. Per al jove historiador, això era incontrovertible. Tant li feia que un no àrab pogués considerar una mica tramposa la jugada pel simple fet que els números àrabs no són figures concretes, sinó línies verticals, horitzontals i diagonals (i les mans en són plenes) que, posats d'una manera o d'una altra, resulten un o un altre número.

La glòria, mal gestionada Si hi ha alguna cosa que, gairebé metafòricament, condensi la realitat completa d'un país tan antic i variat com Síria, des del seu passat majestuós i perdurable fins al seu present difícil i conflictiu, aquesta cosa són els museus. Bàsicament, perquè és en els museus on millor es veu la relació que té un poble amb el seu propi passat, on es veu, no només si en té cura, sinó també si hi està a l'alçada, o encara més: si se'l mereix. Si l'estranger hagués de jutjar tan sols pel que veu als museus del país, la reposta és que el present de Síria dista molt d'estar a l'alçada del seu passat. O pitjor: de vegades, sembla que fins i tot l'hi vagi en contra. Un exemple especial però perfectament eloqüent d'aquesta descurança es pot veure actualment al Museu Nacional d'Alep, que per a més inri resulta que enguany és la capital cultural del món islàmic. Quan hi anàrem de visita, abans d'entrar, el porter i el vigilant ens avisaren que estaven canviant tota la instal·lació d'aire condicionat. Era exacte: tot estava damunt davall, el sostre estava obert en canal, i el terra tot ple de pols, guix i pintura... I els bustos i les estàtues, peces magnífiques amb més de dos mil anys d'antiguitat, estaven allà enmig, igualment brutes i desprotegides; és a dir, que a ningú no se li havia acudit que, tant a un nivell pràctic (de conservació de les peces) com estètic (hipocresia per als turistes molt puristes), el més adient era tancar el museu durant una temporada i dur les obres d'art -esplèndides, úniques- al magatzem. Tot plegat feia molta llàstima, i el vigilant, a pesar de tot, ho sabia: per això, mig avergonyit, ens va demanar que, per favor, no féssim fotos.

Una altra anècdota confirmarà que la descurança i el caos són endèmics i generals. I simptomàtics. Al palau Azem de la ciutat d'Hama, que durant el passat fou la segona residència del monarca que li dóna nom, i que avui és una casa museu ben conservada i bellíssima, després d'estar passejant pel pati i per les cambres durant una estona llarga, i com que érem els únics visitants, els encarregats de la conservació ens varen convidar -els sirians són l'encarnació de l'hospitalitat (gairebé sempre) desinteressada, ningú no els ho pot regatejar- a prendre un te, asseguts davall el porxo del pati antic i acollidor. Allà, vàrem començar a parlar de les peces d'art abundants i magnífiques que hi ha per tot el país, i, com que ens veieren entusiasmats, començaren a treure petites relíquies perquè les contempléssim: un tassó de tres mil anys d'antiguitat, un petit plat de ceràmica delicada i venerable... Com que l'eufòria se'ns anava evidenciant cada vegada més amb les restes de l'aixovar mil·lenari, volgueren donar-nos la sorpresa definitiva, i ens portaren fins al magatzem on guarden peces importants que no són, però, mai exposades enlloc. Bustos magnífics de romans prestigiosos, marbres enigmàtics, una estàtua de mida mitjana, elegant i finíssima, de la gran reina Zenòbia de Palmira: era fantàstic. L'estat en què ho conservaven, però, era deplorable. Els bustos ocupaven prestatges polsosos plens de burilles. I l'escultura reial estava tombada, morta doblement després de mil cinc-cents anys: morta la carn i morta l'estàtua, amb un cendrer ple de gauloises que li feia de làpida.

El futur Quan, l'any 2000, l'actual president Baixar el Assad va prendre les regnes del poder en substitució del seu pare, una onada d'esperança va recórrer tot el país, especialment entre les generacions més joves. El Assad havia promès que el país emprendria un procés d'obertura. Sis anys després, però, i en vista que les promeses no es van acomplint, o bé que es van acomplint molt lentament, les esperances generals ja s'han apaivagat. Doncs bé: el futur del país, avui tan incert, dependrà exclusivament de si aquestes esperances, per les raons que siguin, es tornen a activar. De moment, però, quan a algun jove sirià se li demana si té ambicions, normalment contesta que, d'ambicions, allà encara no se'n poden tenir. Encara... En aquest adverbi, hi cap tot el fracàs. Però també tota l'esperança.