Raúl ja governa l'illa flanquejat pel Partit Comunista i les Forces Armades Revolucionàries

Previst des de fa molts anys, l'engranatge de la successió es posà en marxa amb la repetida condició de ser «provisional», que confereix als seus seguidors una espècie de treva, per l'esperança de recuperació de la salut del president o d'anar madurant mentalment la idea d'un desenllaç fatal. Encara així aquest assaig a teló obert, amb públic i crítica a la sala, va començar a Cuba sense alteracions, ja que tots saben que Raúl Castro, ministre de les Forces Armades Revolucionàries (FAR), gaudeix de tot el suport d'aquesta institució i el Ministeri de l'Interior.

Després de la commoció que va significar per al Ministeri de l'Interior el cas Ochoa, el 1989, en el qual alts oficials i fins i tot el mateix ministre José Abrantes estigueren implicats, la direcció d'aquesta institució fou ocupada pels comandaments de les FAR, inclòs el nou ministre, el general Abelardo Colomé, un home pròxim a Raúl. Encara que l'exili cubà a Miami parla freqüentment de dissidència en les FAR i d'una jove oficialitat partidària de reformes, en els cossos armats cubans hi ha una presència poderosa del PCC i a les seves files s'hi desenvolupa un fort treball polític i ideològic.

«Serà interessant veure com reacciona Raúl ara que es vu lliure de la influència que ha exercit el seu germà gairebé 50 anys. Controla les Forces Armades, els serveis de seguretat i una gran part de l'economia», sosté Brian Latell, exanalista de la CIA.

El passat 14 de juny, davant de l'alta oficialitat, Raúl s'encarregà de perfilar el model successori a Cuba, aclarint que la Revolució té només un comandant en cap i que el seu únic «successor digne» és el PCC. Amb una veu ronca de to imperatiu i imatge d'home dur que ha prevalgut durant dècades, Raúl Castro assumeix el poder dos mesos després de fer 75 anys, ocasió en la qual els mitjans s'encarregaren de donar-ne una imatge molt més humanitzada, que s'aproxima al que molts anomenen el típic cubà.