La premsa europea i d'EUA destaca el conservadorisme del nou papa

Subratllen la decepció dels sectors progressistes de l'Església

TW
0

L'elecció del cardenal Joseph Ratzinger com a papa Benet XVI suscità ahir la coincidència de la premsa publicada a Europa i Estats Units, que destaca el seu conservadorisme, encara que molts de mitjans es fan ressò de la decepció de sectors «progressistes» de l'Església catòlica

Alguns diaris subratllen que l'elegit era el candidat més conservador, controvertit i reaccionari de tots els possibles aspirants a pontífex, tal com assenyalà ahir la premsa britànica, mentre que a Estats Units algun diari com The Washington Post es pregunta sobre la seva capacitat per unir els fidels catòlics.

La premsa italiana destaca la seva condició de sòlid teòleg, encara que li propina el qualificatiu de doctrinari, que ha estat durant més de vint anys el guardià de la doctrina tradicional de l'Església Catòlica.

Il Corriere della sera, de Milà, subratlla que es presentà com «un humil treballador a la vinya del Senyor» i assenyala que la seva elecció va ser ràpida, al terme de quatre votacions en vint-i-quatre hores de conclave. El defineix com «home de gran cultura que va tenir» un passat com a innovador i progressista i que és «enemic dels aplaudiments».

També hi ha diaris europeus que subratllen que l'elecció de Benet pot indicar que té la intenció de ser un reconciliador, com fa The Daily Telegraph. Per The Times, el nou papa està lluny de ser el reformador progressista que liberals d'Occident esperaven, però va ser bén rebut per tradicionalistes.

La premsa popular britànica recorda Ratzinger durant la seva participació en les Joventuts Hitlerianas, encara que The New York Times, que el descriu com un producte de l'època militarista alemanya del segle passat, puntualitza que la seva breu pertinença a les joventuts hitlerianes és posterior al decret d'adhesió obligatòria de 1941.

La premsa gal·la destaca el «conservadorisme» i «intransigència» del nou papa, encara que el conservador Le Figaro atribueix la brevetat del conclave, només un dia i mig a l'«absència de «divisió en una Església» unida en una osmosi gairebé perfecta, curosa del consens, que va cercar una continuïtat» amb el pontificat de Joan Pau II.