El diàleg de les armes

El món àrab, el 28 de març passat, donava suport al pla de pau saudita "pau per territoris", però els governs prooccidentals tenen de cada vegada més dificultats per contenir les mobilitzacions mentre es produeixen moviments de tropes, i l'activitat de la guerrilla Hezbol·là al sud del Líban s'ha reactivat. La comunitat internacional tem ara l'extensió del conflicte. Es critica la passivitat dels Estats Units i la incapacitat europea i aquests ho contraresten exigint a Arafat que contengui els extremistes i a Sharon que distingeixi entre la lluita antiterrorista i el dret a l'existència d'un Estat palestí. Mentre això no passa, el diàleg de les armes es continua imposant en una zona que pareix haver après a conviure amb el conflicte.

Les notícies no abandonen mai el Pròxim Orient. Aquest territori, cobdiciat per jueus i per àrabs, ha estat l'escenari de tensions inacabables des de la creació de l'Estat d'Israel, l'any 1948. Fent aquesta passa, la comunitat internacional eixugava un deute històric amb el poble jueu, però encenia una metxa que encara no s'ha apagat. S'hi enfronten interessos religiosos, polítics, territorials i simbòlics, en un conflicte que ha generat almenys quatre guerres, milers de morts i centenars de milers de refugiats. També s'han viscut moments de calma, com el que va permetre firmar la Declaració de Principis "no acord de pau" d'Oslo, l'any 1993, que havia de ser el principi del procés de pau.

Després de tres conflictes bèl·lics (1948, 1956 i 1967), el Pròxim Orient viu l'any 1973 una quarta guerra, la del Yom Kippur "Egipte i Síria contra Israel" que acabarà amb l'Acord de Camp David el 1978 i amb un tractat de pau l'any següent entre Egipte i Israel. Al llarg dels 80, la situació s'estanca. El 8 de desembre del 1987, un camió de colons israelians envesteix un cotxe carregat de treballadors palestins a Gaza. Moren quatre palestins. És la gota que fa vessar el tassó. Els habitants de Gaza prenen els carrers per protestar i les forces d'ocupació israelianes reaccionen amb gran duresa.

Els joves palestins de Gaza i de Cisjordània comencen la Intifada "insurrecció" contra les forces israelianes. Una successió d'alçaments i d'atacs amb un clar desequilibri de forces "pedres contra bales" que s'allarga fins el 1993. El cansament i el resultat de la guerra del Golf "els palestins havien donat suport a l'Iraq" du a la Conferència de Pau de Madrid, el 1991, un procés que acabarà a Oslo dos anys després. La Declaració de Principis d'Oslo suposarà el traspàs cap a l'acabada de crear Autoritat Nacional Palestina de certes competències sobre els territoris ocupats.

La importància de les concessions provoca que una part de la població refusi el preu a pagar pel procés de pau. Tant és així que un dels firmants de la Declaració d'Oslo, el primer ministre israelià Isaac Rabín, és assassinat a mans d'un ultraortodox contrari a les concessions. Les negociacions sobre l'Estatut final de Palestina es tallen de cop quan el dretà Benjamín Netanyahu assumeix el Govern d'Israel i es fa evident que no es compliran els terminis prevists que havien de culminar el maig del 1999 en la creació d'un Estat palestí. Precisament en aquesta data accedeix al Govern israelià el laborista Ehud Barak, un fet que s'interpreta com un impuls del procés de pau. Al final de la seva legislatura i sota els auspicis del president nord-americà Bill Clinton, es fan avanços significatius en les negociacions i s'acorden els compromisos més importants del període, però les cartes estaven tirades i el poble israelià elegeix com a primer ministre el dretà Ariel Sharon.

La segona Intifada esclata el 28 de setembre del 2000. Era la resposta a la sagnant repressió israeliana contra les protestes palestines per la visita d'Ariel Sharon a l'esplanada de les Mesquites de Jerusalem. Des de llavors, un miler de palestins i més de tres centenars d'israelians han mort, víctimes dels atemptats i les represàlies. El triomf de Sharon en les eleccions del 6 de febrer del 2001 ha jugat un paper decisiu en l'espiral de violència que s'ha viscut el darrer any i mig. Aquest representant de l'ala més dura del Likud "la coalició de la dreta" no ha evitat les provocacions, que els grups radicals palestins han contestat amb una seqüència d'atemptats contra civils israelians que Sharon ha aprofitat per construir la imatge d'un Arafat còmplice del terrorisme.

L'atemptat que va costar la vida al ministre israelià de Turisme, el 17 d'octubre passat, marca un punt d'inflexió en la crisi més greu des dels acords d'Oslo. Aprofitant la guerra total contra el terrorisme que, després dels atemptats de l'11-S als Estats Units, havia declarat el president Bush, Sharon inicia la seva guerra particular contra Arafat. El desembre, el Govern israelià trenca tots els contactes amb l'Autoritat Nacional Palestina i confina Arafat a Ramal·lah. La preocupació internacional per les vertaderes intencions de Sharon respecte del líder palestí creix alhora que la cimera àrab de Beirut ofereix un pla de pau per al Pròxim Orient, tan ben rebut pels Estats Units i per l'ONU, com radicalment rebutjat per Sharon. Les autoritats israelianes, per cert, no deixaren viatjar Arafat a la cimera. Des d'aquest moment, el setge contra el líder palestí es va estrenyent amb l'objectiu de forçar el seu exili.

«Israel, com faria qualsevol altre Estat democràtic, fa servir l'Exèrcit per defensar-se», deia aquesta setmana el portaveu de l'Ambaixada israeliana a l'Estat. Ara bé, l'ofensiva total de Sharon contra la precària autonomia palestina no s'entén sense tenir en compte l'abandó per part de l'Administració Bush de les funcions de control que fins ara havia exercit a la zona. Malgrat l'agreujament de la situació, fins el 4 d'abril no se sent un missatge més o menys clar del president Bush cap a les autoritats israelianes. Ara és el moment de comprovar la capacitat d'influència dels Estats Units en un Pròxim Orient en guerra.